Eli Gutiérrez, la dissenyadora que somia un barri dels Orriols ple d''ateliers' per a acollir artistes
Formada entre València, Londres, Milà i París, la bonreposina, que atresora guardons importants, apunta alt i s'atreveix amb tot, des del disseny de producte, al mobiliari, la il·luminació, l'electrònica, el tèxtil, entre d'altres
Com que somiar encara és debades, de somnis i també de projectes -duts a terme i de futur- n'ha parlat la dissenyadora valenciana Eli Gutiérrez amb À Punt Mèdia. Una dona amb un futur per davant que sembla molt prometedor. Nascuda en els mítics anys huitanta (1980), és evident que la flaire de modernitat i progressisme li va arribar entre biberó i biberó, els que li donava una mare aficionada a la pintura.
Preocupada per aconseguir una formació cosmopolita i amb una visió global, Eli Gutiérrez ha arredonit el seu curriculum entre València, Londres, Milà i Paris. En l'actualitat dirigeix el seu estudi de disseny entre dues ciutats importants per a ella: València i París. Amb la dissenyadora hem parlat del seu poble, Bonrepòs i Mirambell, de com veu València, què canviaria i com milloraria la ciutat. Diu que la plaça de l'Ajuntament i la plaça de la Reina “necessiten més verd”; per a la plaça del Patriarca també vol més verd i llocs per a asseure. Reclama punts de descans per a qui tria passejar per la Marina de València. El Parc de Capçalera el defineix com un “meravellós exemple de com utilitzar bé l’espai”. Això si, la seua imaginació es dispara quan parla del barri dels Orriols, contenidor d'eixa joia arquitectònica considerada per alguns com el precedent de l’Escorial: el monestir de Sant Miquel dels Reis.
- D’on és? Com era de menuda? Quan va descobrir que volia ser dissenyadora?
Soc de Bonrepòs i Mirambell (Horta Nord). Allí he crescut. Des de molt menuda he sigut molt curiosa i imaginativa. M'ha agradat molt dibuixar, escriure, crear objectes i desmuntar-los per a descobrir com estaven fets. Ja buscava la part creativa. En ser filla única, pense que la imaginació em permetia construir mons imaginaris i no sentir-me a soles. Era social, però introvertida. Necessitava el meu espai. Ma casa no era de disseny i si molt d’aquella època, d'aquells huitanta, encara que a ma mare li agradava restaurar i pintar, i potser el vessant artístic em ve d’ací.
- Què recorda amb ‘horror estètic’ de la seua infància i adolescència? Que li queda d’aquelles cases valencianes decorades amb tapetets de punt de ganxo?
Si cal parlar d''horror estètic', efectivament assenyalaria el punt de ganxo a les butaques, als braços i les capçaleres del sofà, com també aquelles cortines de flors i la infinitat de figuretes de ceràmica per tota la casa. La veritat és que si ho pense ara, amb el temps, aquell ‘horror estètic’ es torna en font d'inspiració. La qüestió és saber utilitzar-lo amb mesura, extrapolar-ho i evitar l'acumulació de diversos elements en excés. Al final, si ho mires amb altres ulls sembla més interessant!
- Parlem de la evolució de la seua formació.
Vaig estudiar l'EGB a Bonrepòs i Mirambell. Després va arribar l'època de l'institut, al CEU de Montcada. Vaig estar dubtosa entre estudiar Arquitectura i Disseny, però cursar Disseny Industrial al CEU Cardenal Herrera em va agradar molt. Més tard van vindre alguns màsters i també la possibilitat d'accedir a la Royal College of Art.
Jo venia d'una educació tradicional a Espanya, on m’havien dit en tot moment que calia fer. Quan desembarque a Londres tot era nou. Era una ciutat amb possibilitats infinites, molt oberta i amb centenars de nacionalitats, com diuen en anglés un gran melting pot. En el Royal College of Art em vaig trobar amb una altra mena d'educació. Allí no assisteixes a classe. Allí els professors es converteixen en ‘companys de professió’, et conviden a experimentar, espenten els teus límits. T'ajuden a buscar-te a tu mateix i a trobar el teu discurs estètic. Allí tot era lliure i eixa llibertat, que en un principi feia vertigen, és la que després t'ajuda a trobar-te i a poder afrontar els projectes amb decisió i professionalitat. Aquella experiència va ser el detonant que em va ajudar a entendre el disseny i a començar a donar-li forma al meu propi llenguatge.
L''horror estètic' de la infància passa pel punt de ganxo a les butaques, les cortines de flors i la infinitat de figuretes de ceràmica... ara també pense que aquell ‘horror estètic’ es torna en font d'inspiració.
Amb quines disciplines del disseny s’identifica més?
Em sent molt còmoda en cada disciplina i projecte que portem dins de l'estudi: des de disseny de producte, mobiliari, il·luminació, electrònica, instal·lacions fins a interiorisme. També fem tèxtils. Ens agrada molt canviar d'escala, és fascinant i enriquidor. Al final, cada projecte té la seua pròpia història i, en general, una manera de treballar molt diferent de la resta. De vegades partim del material, una tecnologia, una necessitat… Eixa diversitat és la que ens motiva i inspira, la possibilitat d'estar un dia treballant en una disciplina i demà en una altra completament diferent, superposant-les, però al final tenint un fil conductor entre elles.
De la seua manera de dissenyar diuen que és “amable”. Quins objectes li agrada dissenyar i encara no ha tingut l'oportunitat de fer-ho?
Són infinits. Des de carregadors per a cotxe elèctric, a mobiliari urbà o d'oficina. També m'agradaria treballar el vidre—llums, objectes de decoració—, dissenyar elements per al lavabo com banyeres, eixugamans… M'encantaria dissenyar taulells. Soc una persona molt curiosa. A l’estudi ens diverteix molt el que fem i li posem molta energia i passió.
Quins noms del disseny, amb els quals no ha treballat, li han influït per damunt de tot?
Sempre he sigut admiradora dels grans mestres italians (Castiglioni, Magistretti, Mangiarotti, Cini Boeri,etc), de l’arquitecta Charlotte Perriand i de Dieter Rams, entre altres.
Allà (Royal College of Art) tot era lliure i eixa llibertat, que en un principi feia vertigen, és la que després t'ajuda a trobar-te i a poder afrontar els projectes amb decisió i professionalitat.
Ha pogut treballar amb els equips de grans del disseny (Philippe Stark, Patricia Urquiola, India Mahdavi). Que li van aportar?
Ells m'ho van ensenyar tot. Van ser tres experiències molt diferents amb les quals vaig aprendre moltíssim, entre altres coses, del món de l'experimentació, a com ser tenaç i esforçar-me al màxim, també a intentar innovar el màxim possible així com l'ús del color i l'espai per a crear emocions.
València i París són les ciutats que ha triat per a treballar i crear. Si parlem de València, en la seua opinió quines zones o barris necessiten ser repensats.
La plaça de l’Ajuntament —que sembla que va en eixe camí amb el nou projecte— , la de la Reina i la plaça del Patriarca necessiten més verd. Quan travesse la plaça del Patriarca, que és una plaça màgica amb la seua font, té poquíssims llocs per a asseure's i gaudir, si no és que estàs en alguna terrassa menjant. Una altra zona que cal repensar és la Marina de València. No se n’explota el potencial. No hi ha moltes zones on l'usuari puga asseure's, contemplar o gaudir de l'espai. Pense que el parc de Capçalera és un exemple meravellós de com s'ha utilitzat bé l'espai. La veritat és que estaria bé tindre més zones així a València.
Mire aquesta foto i diga'm, en la seua opinió, què necessita l’entorn del monestir de Sant Miquel dels Reis, així com el barri dels Orriols?
Cal dignificar l'entorn de Sant Miquel dels Reis, fer-lo més agradable i accessible al vianant. També estaria bé atraure els professionals creatius. Que pogueren donar un ús als espais perduts, amb ateliers o zones on poder treballar al barri dels Orriols. M’agraden molt les instal·lacions que com són tan atractives conviden a visitar un barri, per eixemple la Monnaie de Paris -on s’acunyen les monedes- han instal·lat una font unflable de l’artista Bina Baitel, per a rebre visitants.
A mi m'encanta la idea de fer fonts, com també elements per a asseure's en diferents posicions i que la gent puga des de tombar-se, a llegir, asseure's, conversar, crear entorns multifuncionals conviden a utilitzar-los. Bancs on poder carregar els telèfons, o fins i tot que donen ombra. També estan els elements com el tobogan, per exemple, que ha dissenyat l'artista Carsten Holler a Florència, Londres, etc.
Em va semblar fantàstica la instal·lació 360 que va fer a la Marina Ron Arad. Eixa espècie de “cinema d'estiu” unia moltíssima gent per a gaudir-ho. També la instal·lació lumínica de l’Àgora de la plaça de l'Ajuntament de València. És una llàstima que no puga quedar-se de manera definitiva. Totes aquestes iniciatives fan les ciutats més atractives i amb més ganes de viure-les. També acosten l'espai i el disseny al ciutadà, els domestiquem i els fem més humans.
Aquestes intervencions posen els barris al mapa. Jo, per exemple, no soc d'anar molt a la Marina, i vaig anar diverses vegades només per a veure la instal·lació de Ron Arad. Em semblava interessantíssima. Hi ha barris on no he anat mai, però si hi ha alguna cosa cultural, despertarà el meu interés per anar-hi.
Creu que en el món empresarial s’ha superat la famosa frase atribuïda als responsables de moltes empreses que quan tenen necessitats de disseny, ho resolen dient: “açò ho dissenye jo o que ho dissenye l’informàtic"?
Tristament, encara estem lluny de superar el ‘ja ho dissenye jo' o de deixar que dissenyen persones no qualificades, però crec que a poc a poc les empreses van canviant i van contagiant la resta, però molt lentament… Estaria bé que el canvi anara més ràpidament. També crec que anem avançant, i la celebració de València Capital Mundial del Disseny ha ajudat, però queda molt per fer.
Com és la marxa diària de l’estudi?
El meu dia a dia canvia prou depenent del període o dels clients del moment. Ens agrada prou experimentar, fer maquetes i proves, buscar nous materials i conceptes que són curiositats que després, si podem, apliquem per als nostres clients. Hui dia no fem autoedició, sempre hi ha un client darrere dels projectes que fem.
Quin són els seus projectes més recents?
Els llums Kasa i Omma per a l’empresa LZF. L'exposició “Escenaris d'un futur pròxim', al CCCC. I la meua participació en el projecte “Dissenyar l’aire,” impulsat pel dissenyador Vicent Martínez per a la València Capital Mundial del Disseny 2022. Es tracta d’una exposició que mostra la relació entre disseny, tecnologia i artesania a través del ventall. I que actualment es pot veure al Museu del Ventall d’Aldaia.
Cap guardó recent?
El 2022 l'equip va rebre el Good Design Award Omma suspension (LZF Lamps). I el Mention DELTA Awards for NUANCE FR in/out (Gancedo).
