La reintroducció d’espècies és una peça clau en la conservació de la biodiversitat
L’Oceanogràfic de València ha acollit durant aquesta setmana el I Congrés Global d'Experts en Translocació d'Animals
“No hi ha desenvolupament socioeconòmic si no es conserva la naturalesa; l'un beu de l'altra, i viceversa. La restauració d'espècies desaparegudes pot ser una eina eficaç per a aconseguir totes dues, i cada vegada és més important”, explica Ignacio Jiménez, organitzador del Primer Global Meeting of Conservation Translocation Practitioners, que ha tingut lloc aquesta setmana a l’Oceanogràfic de València.
Els i les professionals que han acudit a la cita per a compartir les seues experiències, basades en dècades de treball, en la reintroducció d'espècies silvestres, coneguda com a translocació. Es tracta de moure espècies silvestres d'un lloc a un altre per a reposar aquelles extintes o en clar declivi, amb finalitats de conservació de l’espècie.
La translocació es treballa en animals de totes les grandàries i espècies, sempre que siga necessari, però les persones que s’hi dediquen no sempre troben facilitats perquè “la societat i els seus dirigents no entén fins a quin punt és important per al seu benestar preservar la biodiversitat”, denuncia Jiménez. Sense el seu suport, no hi ha èxit possible, postil·la.
A la Comunitat Valenciana en tenim un bon exemple: la reintroducció del trencalòs a la Tinença de Benifassà (Baix Maestrat), un projecte impulsat per la conselleria d'Agricultura, Medi Ambient, Canvi Climàtic i Desenvolupament Rural el 2018. Aquesta au és una espècie de voltor en perill d'extinció que va desaparéixer de la zona cap a finals del segle XIX. Des de l’inici del projecte de reintroducció el Parc Natural de la Tinença de Benifassà ha rebut un total d'onze exemplars, cinc mascles i sis femelles, provinents de la xarxa europea de centres de cria. D’aquests, nou encara estan vius, la qual cosa es considera un alt percentatge de supervivència.
Per això, encara que els reptes tècnics són molts (resulta complex traslladar, introduir i que sobrevisquen grans mamífers com els rinoceronts i elefants, per exemple), els principals problemes als quals s'enfronten els conservacionistes són l'oposició de les poblacions locals i la burocràcia.
Aquesta és unes de les conclusions a les quals s'ha arribat durant l'intens debat de les jornades i que es recopilaran en un article científic signat per totes les persones ponents.
Cal involucrar les dones
Per a aconseguir la necessària complicitat de les comunitats que albergaran els nous animals, és necessari tindre'ls en compte, i procedir segons els seus costums i cultura. També, és necessari involucrar a com més agents millor, especialment les dones de les poblacions locals. “És necessari que els expliquem, formem i empoderem; d'això dependrà en gran part l'èxit de la reintroducció”, puntualitza el membre del Grup de Translocació per a la Conservació de la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa (UICN).
Astrid Vargas, coordinadora del reeixit programa de cria en captivitat del linx ibèric a Espanya, emfatitza “la necessitat de líders femenins en aquest camp, per a reduir la bretxa de gènere també en la conservació de la naturalesa”. A més, la biòloga –que actualment treballa amb papallones i altres pol·linitzadors– comenta “la importància de fomentar connectivitat entre àrees protegides; per a això ha d'establir-se algun model de col·laboració amb els sistemes agraris”.
Centres com l’Oceanogràfic poden aportar molt
Daniel García, director d'Operacions Zoològiques de l'Oceanogràfic i coorganitzador de la trobada, conclou que “centres com l'Oceanogràfic de València poden aportar a la conservació de la naturalesa el seu coneixement sobre les espècies a introduir, la seua capacitat d'arribar a la societat perquè entenga la importància d'aquesta disciplina i l'espai on puguen trobar-se experts de tot arreu del món”.
