València aprovarà en el ple d’este mes que el topònim en valencià porte l’accent tancat

L’estudi encomanat per l’Ajuntament de València al lingüista i membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) per a analitzar el canvi de la forma valenciana del topònim de la ciutat, amb accent tancat sobre la e —i no obert com el porta ara—, avala el canvi. Segons el document elaborat pel lingüista, la forma valenciana del topònim ha de portar l’accent tancat, cap a la dreta, “en coherència amb la pronunciació tradicional i majoritària dels seus habitants, així com amb els criteris internacionals aplicables en esta matèria”, com han indicat fonts municipals. Per tant, el nom oficial de la ciutat tindrà una doble denominació: Valencia (en castellà) i Valéncia (en valencià).

Davant d'estes conclusions, el consistori portarà la proposta de canvi del topònim en valencià a la Comissió de Cultura de la setmana que ve i posteriorment, en el ple de juliol aprovarà el canvi de denominació del municipi per la versió bilingüe, “de conformitat amb l'article 8 del Decret 69/ 2017”, puntualitzen des de l’Ajuntament. Argumenten que la decisió de canviar el topònim valencià per la forma Valéncia atén “als fonaments històrics i lingüístics exposats en l'estudi tècnic”. La iniciativa se sotmetrà a informació pública durant vint dies.

L'estudi tècnic en què es fonamenta el canvi del topònim valencià defensa que “la pronunciació real dels habitants del municipi és el criteri principal que determina la forma oficial d'un topònim, d'acord amb els criteris internacionals aplicables en esta matèria”. Així, afigen des del consistori, Abelard Saragossà “demostra que en totes les comarques de la Comunitat Valenciana, des dels Ports fins al Baix Segura, la població pronuncia de manera unànime Valéncia, amb la vocal tònica tancada”. “Per tant, la grafia que correspon a eixa pronunciació és Valéncia. Si els valencians diem Valéncia, eixa ha de ser la forma oficial”, assenyala el lingüista.

Saragossà fa un símil amb altres topònims valencians en què es va dur a terme un canvi semblant i que van comptar amb el suport de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, l’organisme normatiu de la nostra llengua. Com apunta Saragossà, “l'Acadèmia Valenciana de la Llengua ja va anar per eixe camí quan en el 2021 va rectificar la grafia l'Ènova per la que diuen els seus habitants, l'Énova, a petició de l'Ajuntament d'eixa localitat”.

Continuant amb esta línia argumental, el nom Valéncia es troba en la mateixa situació. L’informe d’Abelard Saragossa esgrimix que la forma valenciana d’este topònim “ha patit un segle de pressió per a adoptar la vocal que diuen les varietats orientals. És hora de superar l'aprensió Valéncia = castellanisme, dignificar la vocal històrica i aplicar el primer principi internacional de la toponímia: si les poblacions valencianes diuen Valéncia des de Vinaròs fins a Crevillent, cal actuar com a l'Énova”, exposa.

Anàlisi de l'evolució històrica

El filòleg al qual li va encomanar el consistori este estudi traça igualment l'evolució històrica del topònim des dels seus orígens fins a l’actualitat i desmunta la teoria que la forma Valéncia siga una castellanització recent. La transformació de la vocal tònica è oberta en una é tancada ja estava plenament assentada en l'edat mitjana. L'evolució fonètica del topònim va seguir un procés natural dins de la llengua valenciana, sense influència de castellanismes ni d'altres fenòmens d’assimilació externa. Així, com defensa el filòleg, la seua actual pronunciació no respon a una “contaminació lingüística”, sinó al desenvolupament fonètic propi del valencià al llarg dels segles.

“Ni València és la pronunciació històrica valenciana ni Valéncia és una supeditació al castellà”, remarca. Encara més, afig que, a pesar que a la fi del segle XIX va començar a canviar-se la vocal tònica dels substantius comuns acabats en '-éncia' per '-ència', “esta variació no va afectar la pronúncia de Valéncia, a causa de l'autonomia dels topònims”, i la pronunciació es va mantindre incòlume en tot el territori valencià, “des de Vinaròs en el nord fins a Crevillent en el sud”. En suma, “des de l'època de Jaume I en les poblacions valencianes hem dit Valéncia, de manera que l'accent ha de ser, en conseqüència, tancat”.

En el seu informe, Saragossà arremet contra l’AVL, institució que integra, per l’informe que va emetre per a avalar el topònim amb l’accent obert, en el marc de l'anterior procediment administratiu. En opinió del lingüista, “l'AVL no va realitzar un estudi fonètic exhaustiu sobre l'evolució del topònim”, indiquen fonts municipals. “Tampoc va aplicar el criteri de prevalença de la pronunciació local dels seus habitants, destinataris de la normativa lingüística, a pesar que la normativa internacional així ho exigeix, centrant-se exclusivament en l'ortografia, sense valorar adequadament la dimensió social i fonètica del nom de la ciutat”, afig.

En opinió de Saragossà, “l'AVL ni enumera ni aplica els criteris internacionals en l'orde adequat, relegant el primer d'ells (la pronunciació dels habitants) a l'últim lloc”. Així mateix, creu que este organisme “qualifica als que diuen Valéncia (els valencians i una part dels catalans) com una 'minoria', malgrat no ser-ho”. I, finalment, afig que l’organisme normatiu del valencià “desconeix les particularitats dels topònims enfront dels noms comuns i ignora el període històric entre 1700, quan apareix l'accentuació, i 1939, considerant únicament els anys en què la influència del model català (que usa València) arriba a la major part del valencianisme (1939-2016)”, sentencia.

Desafecció lingüística

L'estudi, de més d'un centenar de pàgines, dedica, així mateix, un apartat a analitzar les conseqüències pedagògiques, socials i psicolingüístiques derivades del manteniment de la forma oficial València, en contradicció amb la forma real parlada per la població. Advertix que, en l'àmbit educatiu, este desajust “genera inseguretat lingüística en els estudiants i contribuïx a la percepció que el valencià és una llengua artificial o allunyada de la realitat”.

Així, el lingüista creu que “la falta de correspondència entre la llengua oral i la llengua oficial escrita provoca desafecció cap a l'ús del valencià escrit, en generar-se dubtes sobre la correcció lingüística, la qual cosa en última instància repercutix en el grau d'ús social del valencià”, alerta.

L'autor advertix també de les conseqüències d'esta situació en termes d'identitat col·lectiva i autoestima lingüística: “La contradicció entre la llengua oficial i la llengua real genera un sentiment de desconnexió identitària que pot derivar en processos d'inhibició lingüística: la gent evita parlar o escriure en valencià per por d'equivocar-se”, assegura.

D’altra banda, Saragossà fa una crida al consens, per a “revertir el procés actual de divisió entre valencians, iniciant una ruta serena, però constant cap a una base compartida en els símbols i en la llengua”. El manteniment de la societat valenciana exigix que hi haja una base comuna o transversalitat en el nom del valencià, en la interpretació de la seua naturalesa i en l'assumpció del model lingüístic”.