El pànic és un sentiment de por extrema provocat per algun esdeveniment que de sobte irromp en les nostres vides. A vegades no som capaços d'explicar les raons que provoquen el pànic. És un sentiment difús. Però, siga quina siga la causa que el provoca, pot ser útil saber l'origen de la paraula. Cada mot té una càrrega cultural que ens ajuda a descobrir els llaços que ens unixen a altres pobles. La paraula pànic prové del nom del semidéu Pan, que en la mitologia grega era el representant de la naturalesa salvatge. Segons les llegendes, era una deïtat irascible, i quan s'enfadava feia tronar els cels i llançava rellamps que causaven pànic entre els pastors i els ramats.

La paraula xocolate prové de la forma xocoatl del nàhuatl, llengua parlada en la zona central de Mèxic. El seu significat originari era el resultat de la combinació de xoco , que significa 'amarg', i atl , que vol dir 'aigua'. El xocolate designava, per tant, una beguda de sabor amarg elaborada a partir del cacau.

El divendres és el nom que rep el dia de la setmana situat entre el dijous i el dissabte. Tradicionalment, en la litúrgia catòlica s’ha considerat que el divendres era el sext dia de la setmana, i així consta encara en molts diccionaris, sobretot els que estan publicats des de fa temps. En el diccionari de Fabra, per exemple, editat en 1932, estava definit d’eixa manera, igual que en el diccionari de la Real Academia Española fins a l’edició de 1992; en portugués, seguint esta tradició, el divendres és anomenat sexta-feira . Però, en els calendaris actuals, s’ha imposat un canvi de perspectiva, i el divendres ara apareix consignat com el quint dia de la setmana.

El carnestoltes és una festa que se celebra en països de tradició cristiana, i en particular en els de ritu catòlic. Té lloc, en data variable, entre febrer i març, abans de la Quaresma. Una celebració i l’altra estan íntimament lligades, ni que siga per contraposició. Les severes restriccions de la Quaresma estan precedides d’un lapse de permissivitat i descontrol.

La paraula amor engloba un conjunt de sentiments molt heterogenis. Com a essència bàsica, hi ha l’estima profunda per una altra persona, que ens impel·lix a procurar la seua felicitat. Però, dins de la paraula amor , hi ha matisos i afectes molt variats. Està l’amor dels pares pels fills, desinteressat i incondicional; i l’amor romàntic, amb un fort component eròtic, que es traduïx en atracció sexual. A vegades la paraula amor també s’usa per a referir-se a la relació amb un animal, quan es busca el seu màxim benestar. I fins i tot es pot sentir amor per una activitat o per unes idees. Es pot amar la música, la literatura o qualsevol art. També es pot sentir amor per idees abstractes, com la llibertat o la justícia, o inclús per eixa idea difusa que solem anomenar pàtria. L’amor es projecta de forma molt variada. Però, siga com siga, suposa desig, entrega i passió.

La paraula febrer designa el segon mes de l'any, el més curt del calendari, amb només vint-i-huit dies, els anys bixests, en què en té vint-i-nou. Però, fins a la instauració del calendari julià, el mes de febrer no era el segon mes de l’any sinó l’últim. Febrer és ajustadís i voluble. I no sols per l’orde que ha ocupat en el calendari o per la variabilitat dels seus dies; l’oratge és inestable: igual fa fred que calor. Per una altra banda, el mes de febrer és generalment plujós, i l'aigua, a més de rentar la naturalesa, ha contribuït a forjar la idea de purificació, traslladada fins i tot a l’àmbit moral.

La paraula carxofa prové de l'àrab hispànic ḫarsufa ; i este, de l'àrab clàssic ḥárxafa ; estirant encara un poc més del fil etimològic, arribem a l'indoirànic har xob , que significava 'pal d'espines'.

La paraula flassada , ben viva en moltes comarques valencianes, designa una peça rectangular de llana, cotó o fibres sintètiques, de forma rectangular, que s’usa generalment per a abrigar-se en el llit. És sinònim de manta .

En l'antiguitat, els filòsofs grecs consideraven que el foc era un dels quatre elements bàsics que podia presentar la matèria, junt amb l’aigua, la terra i l’aire. Esta concepció ha perdurat durant molt de temps per a explicar el comportament de la naturalesa i els canvis que experimentaven les matèries. I no va ser fins a finals del segle XVIII, amb el desenvolupament de la química moderna, que el foc passà a vore’s com una reacció química d’oxidació de certes matèries quan són sotmeses a una temperatura molt elevada. La flama, la manifestació més visible del foc, és el resultat de l’emissió d’energia dels àtoms d’algunes partícules que es troben en els gasos de la combustió.

La màgia és un art que busca produir uns resultats extraordinaris contraris a les lleis naturals, invocant la intervenció de sers sobrenaturals o de forces secretes de la naturalesa. En la seua expressió més amable, com a mer espectacle d’entreteniment, la màgia es reduïx a trucs o efectes visuals. Però, siga com siga, negres o blancs, els rituals màgics tenen una litúrgia pròpia, amb accions o paraules específiques que contribuïxen a crear un ambient propici per a fer creïbles fets que, d’una altra manera, resultarien increïbles.

La paraula nadal prové del llatí natalis , que significa ‘dia del naixement’; esta veu s’havia format per derivació de natus, participi del verb nascĕre, que significa nàixer .

El grévol moltes persones el coneixen actualment com una imatge icònica: una rameta amb unes boletes roges que servix d’ornament típic de la decoració nadalenca. Però, en el seu entorn natural, el grévol és un arbre. A voltes se sol pensar que és un simple arbust, però n’hi ha exemplars que poden arribar als vint metres d’alçària. El tret més característic del grévol són les seues fulles. Mantenen una verdor intensa durant tot l’any. Bé, en realitat, només són lluentes en la part anterior; la part posterior de les fulles és d’un color més clar i mat. Tenen una forma ovalada, amb unes vores ondulades i espinoses. Són així per a protegir-se de la voracitat de les cabres i altres herbívors terrestres. Tenen, a més, una curiositat afegida molt singular: les fulles de les branques més altes no són ni espinoses ni coriàcies. Les cabres no arriben a eixes altures, i ja no tenen, per tant, la necessitat de crear eixos escuts protectors. Esta dualitat en la morfologia de les fulles és una mostra de la capacitat evolutiva de les plantes per a adaptar-se al medi a on creixen.

La taronja és una fruita de forma esfèrica, amb la corfa rugosa i grossa, d’un color tan característic —mescla de roig i groc—, que ha fet que, en diverses llengües, s’use per a designar específicament un interval de l’espectre cromàtic. La polpa d’esta fruita, molt sucosa, està dividida en gallons, i conté una gran quantitat de vitamina C. És per això un poderós antioxidant, que actua reforçant el sistema immunològic de l’organisme. La paraula taronja prové de l'àrab tųrųnǧa ; encara que, en realitat, els àrabs actuaren com a simples intermediaris, transmetent la forma indopèrsica originària. Durant l’Edat Mitjana, entre nosaltres era habitual la forma toronja , però amb eixe nom es designava una varietat de sabor amarg, que correspon a la que en estos moments coneixem amb el nom de taronja borda . Actualment, com a resultat de la hibridació, s’han multiplicat varietats de taronges . Cada varietat té un nom comercial específic, però algunes d'estes denominacions s’han popularitzat tant que ja consten inclús en el Diccionari normatiu valencià . És el cas, per exemple, de nàvel , navelate , navelina , sanguina , washingtona , verna , clausellina , califòrnia ...

Per als valencians, la paraula barraca està associada a una construcció típica de la comarca de l'Horta de València, de planta rectangular, amb les parets laterals de poca alçària i amb la coberta construïda amb canyís, que forma dos aiguavessos en angle molt agut. Però la paraula barraca té també un ús genèric, anterior, que feia referència a una cabanya rústica, usada bàsicament per a resguardar-se temporalment de les inclemències de l’oratge.

Els orígens del joc d’escacs es remunten al segle V a l’Índia, a on hi ha constància que es jugava a un joc molt paregut, anomenat xaturanga , que literalment significava

La castanya és el nom que rep el fruit del castanyer. Les llavors d’este arbre tenen una corfa corretjosa de color marró fosc, que es formen en grups de dos o tres dins d’un embolcall espinós.

El caqui és el fruit d’un arbre de la família de les ebenàcies, conegut també com a caqui o caquier , i en la terminologia científica, com a Diospiros kaki , que significa ‘fruita del foc diví’. Encara que l’arbre prové de la Xina, el nom caqui es prengué del japonés kaki . El fruit té una aparença semblant a la d’una tomata, però amb la pell de color taronja; la polpa, de consistència mucilaginosa, és molt dolça quan arriba al moment òptim de maduració. Si no, per la presència elevada de tanins, pot resultar aspra al paladar.

La paraula  cementeri  prové del llatí tardà  coemeterium , i esta deriva del grec  koimeterion , que originàriament s’usava per a referir-se a la ‘cambra destinada a dormir’, o siga, a la part de la casa que actualment coneixem amb el nom de ‘dormitori’. Però, amb l’expansió del cristianisme, la paraula cementeri experimentà un canvi semàntic que reflectia les creences d’esta doctrina religiosa. La mort, en definitiva, no representava la desaparició de la vida, sinó que era només un estat transitori fins que els cossos tornaren a ajuntar-se amb l’ànima, i el cementeri era el camp sant a on reposaven els difunts fins al moment que tinguera lloc la resurrecció de la carn.

Una perdiu és una au gal·linàcia de la família dels fasiànids. Segons les espècies, la seua mida pot oscil·lar entre els trenta-quatre i els quaranta centímetres. L’espècie més habitual en les nostres terres rep en la nomenclatura científica el nom de Alectoris rufa . El nom del gènere, alectoris , prové del grec antic, a on s’usava per a referir-se genèricament a les ‘aus de corral’, mentre que rufa , el nom específic, significa ‘roja’.

El verb defenestrar s’usa actualment per a indicar que algú ha sigut destituït del càrrec que estava ocupant, especialment si eixa destitució s’ha produït de manera inesperada o violenta.