Valèria, refugiada ucraïnesa: "A mi, més que no tindre menjar, el que em fa por és que entren a casa i ens disparen"

Els valencians Nela i Andreu, família d'acollida d'aquesta jove, han viscut de primera mà la seua fugida des d'Irpín gràcies als àudios que ella els enviava i als quals ha tingut accés l'equip de 'Zoom'

Valeria parla amb l'equip de Zoom al bus que la portarà a la Comunitat Valenciana / À Punt Mèdia

La tecnologia ha permés Nela i Andreu viure en primera persona la fugida de Valèria i la seua família des d'Irpín (Ucraïna). Aquest matrimoni valencià, voluntari de la fundació Juntos por la vida, des de menuda han acollit Valèria dins dels programes d'acollida dels xiquets i xiquetes que viuen prop de Txernòbil.

Imatges d'arxiu de Valèria durant la seua infància a la Comunitat Valenciana
Imatges d'arxiu de Valèria durant la seua infància a la Comunitat Valenciana / À Punt Mèdia
Nela i Andreu, el matrimoni d'acollida de Valèria des que és menuda.
Nela i Andreu, el matrimoni d'acollida de Valèria des que és menuda. / À Punt Mèdia

Aquests dies el matrimoni ha viscut la dramàtica situació quasi en directe, gràcies als àudios que Valèria els anava enviant, els quals ha compartit amb el programa Zoom d'À Punt Mèdia. Es tracta d'una jove que ha compartit amb la família valenciana molts estius i algun Nadal, que han creat vincles familiars.

Els primers dies, com que ningú s'imaginava la virulència del conflicte, la família de Valèria no volia abandonar la seua casa. Escoltaven els bombardejos a Kíiv, perquè Irpín està molt a prop de la capital, i s'amagaven als refugis. Preguntada per Nela pel menjar, Valèria els contava: "tenim menjar per a molts dies. N'hem pogut comprar, però a mi, més que no tindre menjar, el que em fa por és que entren a casa i ens disparen".

Xiquets i xiquetes esperen al bunker
Xiquets i xiquetes esperen al bunker / À Punt Mèdia

Però també les explosions van començar a escoltar-se a Irpín. Molts habitatges van ser assolats, fins que finalment, la família de Valèria va decidir abandonar sa casa, però amb moltes dificultats per a eixir de la ciutat perquè els accessos estaven destrossats.

Imatge del pont de l'Irpín, la ciutat de Valèria, destrossat per les bombes
Imatge del pont de l'Irpín, la ciutat de Valèria, destrossat per les bombes / À Punt Mèdia

En poder accedir a un autobús, la família va aconseguir allunyar-se més de 500 quilòmetres de sa casa. Van arribar a Lviv, una ciutat des d'on volien pujar en un tren per tal d'arribar a la frontera amb Polònia. Allí Valèria contava els seus oncles valencians: "Tia, hi ha molta gent. La gent crida i es pega. Ara no deixen pujar al tren mon pare, perquè té 59 anys. Ell ens diu que el deixem ací, però jo no puc deixar-lo. Hem baixat tots del tren".

A huitanta quilòmetres de la frontera polonesa, "i en mans del destí", com ha relatat Andreu a l'equip de Zoom, van localitzar primer un vehicle, després un autobús, amb els quals recórrer distàncies i així van poder arribar fins a quatre quilòmetres de la frontera, que van haver de recórrer a peu. "Tia, tenim molt de fred i molta por. Anem en cua amb gent per la carretera. I tot ple de soldats. Dona por. La gent està molt agressiva. Les menudes estan plorant, tenen fred, tenen fam".

Durant la fugida passen dues nits al ras
Durant la fugida passen dues nits al ras / À Punt Mèdia

I tres dies després d'eixir de casa, Valèria i la seua família van arribar al campament de refugiats on es van trobar amb l'associació Junts la vida que els porta cap a la Comunitat Valenciana.

Valeria i la seua familia ja han pujat al autobús
Valeria i la seua familia ja han pujat al autobús / À Punt Mèdia

També et pot interessar