Fou regidora a Alacant quan tenia només 17 anys, en un lloc on sovintejaren els bombardejos, on la guerra va acabar molt tard, per on intentaren eixir bona part dels últims republicans que fugien de la barbàrie. Quan va acabar la guerra, va patir presó, clandestinitat i el desarrelament de la emigració. I per damunt de tot, va sobreviure. Marina Olcina, la nostra última protagonista, fou comunista fins al final.

Matías Sangüesa semblava destinat a ser un ramader quan va nàixer a Morella, el 1885, al si d’una família que també tenia arrels a Castellfort. Però la passió política i l’ànsia de modernitzar l’interior de Castelló el va convertir en un autodidacte que arribà a tindre relació amb Azaña i a fundar Esquerra Republicana junt amb el diputat Casas Sala. Sangüesa era un avançat al seu temps, amb una biografia sepultada per dècades d’oblit històric. No obstant, hui més que mai, representa el llegat del polític dialogant i enèrgic; un líder que morí jove, deixant una família que fou qui pagà la repressió.

La Pastora va tindre molts noms: Florencio Pla Meseguer, Teresa, Teresot, Durruti, tants, com complex fou el personatge. Perquè el que sabem d’ell és que es va rebel·lar contra una societat que l’havia obligat a ser el que no era, que se’n va anar a la muntanya per a fer-se maqui, que va guanyar fama de sanguinari i cruel, que fou perseguit pel franquisme, empresonat, i que va morir en pau enmig d’una família que el va acollir. Quasi res.

Una figura cabdal dins de la societat i la política dels anys trenta a Espanya. Renovador en el camp de l’educació i home entregat als seus valors, és també una biografia tan desconeguda com amagada pels seus i un valencià amb una trajectòria que cal redescobrir.

Fou una dona avançada al seu temps, universitària i esportista quan eren condicions pràcticament reservades als hòmens. L’exili la va portar a Rússia, a on fou condecorada i es va convertir en una intel·lectual de prestigi. Però va voler tornar a València, a on finalment va ser reconeguda. Va morir fidel a les seues idees comunistes i convençuda que el canvi social era sempre possible.

Nascut a la Font de la Figuera, la trajectòria del general valencià Vicente Rojo és una de les més destacades de la Guerra Civil espanyola. Lleial sempre a la República, la seua figura demana el reconeixement que històricament li pertoca.

Són un bon grapat de lluitadors per la llibertat, que arribaren a València fugint de la fam i de la repressió. Primer ho feren uns, a principis dels anys seixanta, s’establiren, trobaren faena, crearen relacions, començaren a eixir de la misèria i a fer arrels. I poc després, la resta, fins a arribar a constituir un clan. Parlem de dos famílies que ja en són una: els Montalbán i els Moya.

Lluitadora incansable, Pilar Soler va plantar cara sempre a un destí que li va ser esquiu des del bressol. Republicana i feminista, conegué la pobresa, la carcel, l’exili i la duríssima separació de la seua filla. No es va donar mai per vençuda, i va dedicar la seua vida a lluitar i reivindicar els drets de les dones.

Diputat republicà per Castelló, Casas Sala fou executat quan només tenia 39 anys. Nascut a Manresa, el desterrament el va portar a Alcalà de Xivert, a on va ser estimat pel seu compromís amb els més desfavorits. Va ser un dels fundadors d’Esquerra Republicana i artífex de la columna que pretenia recuperar Terol. Allí, no obstant, va trobar la mort. El seu cos continua en una fossa.

Cal viatjar fins a Alcoi per a conéixer una figura emblemàtica i entranyable d’esta ciutat: Francesc Aura, el que -fins fa no res- era l’últim supervivent valencià d’un camp de concentració. 

Ciutats sense llei ni orde, sindicats combatius, presons femenines on no hi havia espai per a la dissidència. Xiquets furtats, els altres grans oblidats, que el sistema arrabassava a les mares per a entregar-los a famílies franquistes. I dones milicianes, afusellades al camp de tir del Terrer de Paterna. El nostre nom, ací i ara, és el de l’anarquista María Pérez Lacruz, miliciana en la mítica Columna de Ferro.

És la història d’un milicià que va anar a lluitar contra el feixisme sent encara un adolescent menor d’edat, que es va allistar en les mítiques Brigades Internacionals, que va passar pels pitjors camps de concentració dels vencedors, per les presons, que tan bon punt va quedar en llibertat va començar a col·laborar amb els maquis, que hagué de travessar la frontera a peu per a fugir de les represàlies.

Encetem nou viatge d’àudio i multimèdia, amb la tercera temporada del projecte #ElMur. Si en l’anterior els llocs eren els protagonistes, ara ens fixem en els personatges, eixos que a vegades s’han de recordar, per a reivindicar-los i que la seua tasca no quede oculta pel pes dels anys de silenci. I en este primer capítol, avancem un tast.