Capítol 9. Alejandra Soler, de Moscou al 15-M

Fou una dona avançada al seu temps, universitària i esportista quan eren condicions pràcticament reservades als hòmens. L’exili la va portar a Rússia, a on fou condecorada i es va convertir en una intel·lectual de prestigi. Però va voler tornar a València, a on finalment va ser reconeguda. Va morir fidel a les seues idees comunistes i convençuda que el canvi social era sempre possible.

Escolta el podcast sencer ací
11 d'abril 2022 - 00:00

Alejandra Soler va viure 103 anys. Fou una de les primeres dones universitàries a València, i també una de les pioneres de l’esport espanyol. Mestra republicana i militant comunista. Va passar per un camp de refugiats a França, i exiliada a Moscou es va trobar de sobte amb la Segona Guerra Mundial. Rússia va ser part fonamental de la seua existència. Dècades lluny d’Espanya la van convertir en una poliglota consumada, traductora i professora de l’Escola Superior de Diplomàcia de Moscou. Pogué tornar, i en la recta final de la seua vida va rebre els màxims reconeixements que li podia fer la seua terra.

“Al Vent” era la cançó favorita d’Alejandra Soler. En este vídeo Raimon la interpreta en la Universitat Politècnica de València, el 8 de maig de 2009, per a commemorar els 50 anys de la composició d’esta obra.

PIONERA A LA UNIVERSITAT I CONVENÇUDA QUE LA PRÀCTICA ESPORTIVA ERA LLIBERTAT PER A LES DONES

Xiques esportistes de la FUE (Federació Universitària Escolar)
Xiques esportistes de la FUE (Federació Universitària Escolar) / Arxiu de la Universitat de València

Alejandra Soler va nàixer a València el 8 de juliol de 1913, i en esta ciutat va decidir viure l’última etapa de la seua vida, sense a penes família directa, però envoltada d’un grup d’amistats que la van acompanyar de manera fidel fins a l’últim dia dels 103 anys de la seua existència. Era filla única, els pares eren de famílies ben posicionades: sa mare, tradicional, i son pare, avançat. El matrimoni es va separar, i ella, molt jove, va decidir viure amb el seu progenitor.

Esta era la declaració d’Alejandra Soler quan ja tenia complit el segle i acabava de ser nomenada Filla Predilecta de la ciutat de València. L’optimisme era el seu missatge:

Alejandra Soler, entrevistada en el pati del Col·legi Major Rector Peset, de València.

Me sentía libre como un pájaro haciendo deporte... Era disfrutar de la vida... Pero entonces era impensable que una muchacha se pusiera casi desnuda con los chicos... Nos miraban de reojo... Alejandra Soler

Recaredo Agulló era un bon amic d’Alejandra, perquè son pare, Víctor, era, com ella, membre de la FUE, la Federació Universitària Escolar. La relació amb la família i l’amor compartit per l’esport va teixir una relació de gran complicitat personal:

Àudio
"Eso era revolución total y absoluta; eso era decir queremos gozar con nuestro cuerpo, ser libres, correr..."
Alejandra Soler amb Recaredo Agulló, fill de Víctor Agulló, un dels companys d’Alejandra en la FUE. L’amistat amb esta família va ser sòlida fins al final dels seus dies.
Alejandra Soler amb Recaredo Agulló, fill de Víctor Agulló, un dels companys d’Alejandra en la FUE. L’amistat amb esta família va ser sòlida fins al final dels seus dies. / Arxiu família Agulló.

Alejandra Soler provenia d’una família molt ben posicionada econòmicament i socialment. Però les desigualtats que veia de menuda foren determinants per a la seua inquietud política. Rosa Torres fou una de les seues amigues:

Àudio
"Ella contaba que de pequeña no soportaba, y por eso se hizo comunista, que la niña de la portera no tenía ningún juguete..."
Un grup de les millor amigues d’Alejandra Soler es reuneixen amb ElMur per a recordar-la. D’esquerra a dreta: Pilar Bonet, Rosa Torres, Encarna Signes, Pilar Sanz i Doria Rosso.
Un grup de les millor amigues d’Alejandra Soler es reuneixen amb ElMur per a recordar-la. D’esquerra a dreta: Pilar Bonet, Rosa Torres, Encarna Signes, Pilar Sanz i Doria Rosso.

L’any 1934 Alejandra Soler en té 19, i queda impactada per les vagues dels miners d’Astúries i les notícies que arribaven sobre la repressió contra els treballadors. A Europa creixen els feixismes, i s’afilia al Partit Comunista. Ella recordava, en els primers anys de la transició, com la guerra va capgirar tots els plans vitals:

Alejandra Soler intervenint en un acte en el cine Tyris de València, en 1936. En la taula, Ricardo Muñoz Suay.
Alejandra Soler intervenint en un acte en el cine Tyris de València, en 1936. En la taula, Ricardo Muñoz Suay.
Alejandra Soler amb Arnaldo Azzati, l’home amb qui va compartir una gran història d’amor al llarg de cinquanta anys
Alejandra Soler amb Arnaldo Azzati, l’home amb qui va compartir una gran història d’amor al llarg de cinquanta anys

L’ambient prebèl·lic veu nàixer la història d’amor entre Alejandra i Arnaldo Azzati, l’home amb qui viuria més de 50 anys. Encarna Signes, amiga d’Alejandra:

Àudio
"Fou Pasionaria qui la va reclamar per a anar-se’n a Moscou per a ensenyar als xiquets espanyols"
Alejandra Soler, a Moscou, poc després d’arribar. Arxiu Universitat de València
Alejandra Soler, a Moscou, poc després d’arribar. Arxiu Universitat de València / Arxiu Universitat de València

El 27 de maig de 1939 Alejandra Soler s’embarca en el port francés de Le Havre en el vapor soviètic Maria Ulianova, cap a Leningrad. Allí l’esperava el seu marit, Arnaldo, que ja treballava en Radio Moscú.

Pensava que seria una estada temporal. Però passarien allí trenta anys. Eixiren d’una guerra i se’n trobaren en este viatge una altra: la Segona Guerra Mundial. Alejandra Soler va ser testimoni de la batalla de Stalingrad. Olga Pirozhenko és hispanista, professora de la Universitat de València:

Àudio
"Para la URSS y el pueblo soviético ver llegar a los niños de la guerra, españoles, 32 países, entre estos países llegaron 3.200 niños..."
Olga Pirozhenko, hispanista i professora visitant a la Universitat de València
Olga Pirozhenko, hispanista i professora visitant a la Universitat de València
Alejandra ayudó a muchos niños y niñas; fueron acogidos con afecto, pero tuvieron que compartir drásticas experiencias de guerra con los rusos. OLGA PIROZHENKO Olga Pirozhenko

En acabar la guerra, els inicis a Rússia, sense parlar encara la llengua, no foren fàcils, com ens conta Pilar Sanz, amiga d’Alejandra:

Àudio
"Después de la Segunda Guerra Mundial ellos tuvieron que espabilar muchísimo..."

Alejandra i Arnaldo no tingueren fills, però consideraven com a pròpia a Raquel Ortiz, una xiqueta de la guerra, metgessa a Moscou i retornada a Espanya. Doria Rosso, amiga d’Alejandra, parla de com es va forjar este carinyo que arribà fins al final de la seua vida:

Àudio
"Es que esa niña cada vez que paraba, les guardaba un poco de pan y mantequilla y se la llevaba Alejandra por la noche."
Alejandra no tuvo hijos, pero consideró siempre a Raquel, una niña de la guerra, como la suya propia. Doria Rosso

A Moscou Alejandra va ser professora de l’Escola Superior de Diplomàcia. Va escriure el manual d’ensenyament El español por los textos amb Luz Megido i Nelly Velikopolskaya.

Professors i professores de l’Escola Superior de Diplomàcia de Moscou. Alejandra Soler és la segona per l’esquerra en la segona fila, comptant des de baix
Professors i professores de l’Escola Superior de Diplomàcia de Moscou. Alejandra Soler és la segona per l’esquerra en la segona fila, comptant des de baix / Arxiu Universitat de València

Alejandra va viure una vida essencialment política. Creia en l’acció, i l’experiència de l’exili la va reafirmar en la seua direcció ideològica.

El juliol de 1956, el pare d’Alejandra va anar a viure amb ella a Moscou. Està soterrat en el cementeri de la transfiguració de Moscou, baix d’un arbre, un àlber nòrdic que va plantar la mateixa Alejandra. Era l’any 1960.

Alejandra flanquejada per son pare i el seu marit, a Moscou, a finals dels anys cinquanta
Alejandra flanquejada per son pare i el seu marit, a Moscou, a finals dels anys cinquanta / Arxiu Universitat de València

El 1970 Alejandra Soler i el seu marit Arnaldo Azzati reben el permís per a tornar a Espanya. No podien traure diners de Rússia, i d’allí portaren 400 dòlars, condecoracions del Govern i molts llibres. Havien de començar de zero quan tenien 57 anys.

Si a Moscou, Alejandra Soler va formar una família amb els exiliats, en l’etapa final de la seua vida a València, ja viuda, va estar sempre envoltada d’un grup fidel d’amistats. Doria Roso conta que “Íbamos a visitarla mucho; pero en fechas señaladas ella nunca quería venir. Decía que se quería quedar con sus fantasmas.” 

Àudio
"“La cuidábamos con todo el amor, pero ninguna persona del mundo ha sido querida y tan bien atendida con nosotras..."

Molts d’eixos moments de soledat, Alejandra els va dedicar a redactar un llibre autobiogràfic amb el títol La vida és un río caudaloso con peligrosos rápidos.

Enllaç al llibre de Alejandra Soler, "La vida es un río caudaloso con peligrosos rápidos"

El compromís polític i la seua simpatia per la joventut la va fer viure intensament el moment contestatari de l’anomenada Primavera Valenciana. Alejandra tenia ja 99 anys quan es va produir eixe moment, al febrer de 2012. I allí estigué ella, acompanyant les protestes juvenils prop de l’institut Lluís Vives de València, a on ella mateixa va estudiar i a on va gestar les seues primeres inquietuds polítiques. Va ser un moment feliç per a ella, i la varen anomenar la iaia del 15-M, tal com expliquen Pilar Sanz i Pilar Bonet:

Àudio
"Una cosa que yo quería destacar de ella es que adoraba a la juventud..."
Àudio
"Alejandra, com ella deia sempre, era comunista, i mai ha renunciat a la idea..."

La Primavera Valenciana connectà Alejandra amb els jóvens, i alguns d’ells enriquiren el seu últim contingent d’amistat. Jorge Ramos és professor d’Història, i en aquells moments va viure la revolta amb intensitat:

Àudio
"Alejandra ens va donar suport contra les retallades en educació... És la mateixa protesta que ella va fer quan tenia 14 anys contra Primo de Rivera."
Alejandra amb Jorge Ramos en una celebració després d’un acte cultural a València
Alejandra amb Jorge Ramos en una celebració després d’un acte cultural a València

Alejandra Soler, en el pati del Col·legi Major Rector Peset de València

La fotoperiodista Eva Máñez va ser l’autora d’algunes de les últimes fotografies de la vida d’Alejandra:

Àudio
"La fotografié cuando ya tenía 103 años; tenía una lucidez impresionante. Verla era darse cuenta de que la edad no es una frontera mental."
La fotoperiodista Eva Máñez, autora d’algunes de les últimes fotografies d’Alejandra Soler.
La fotoperiodista Eva Máñez, autora d’algunes de les últimes fotografies d’Alejandra Soler.

Setmanes abans de morir Alejandra Soler, la periodista Ana Gimeno li va fer la que seria l’última entrevista de la seua vida, una trobada auspiciada per la Universitat Popular de València, a on ella fou professora. 

Esta entrevista efectuada per la periodista Ana Gimeno per a la Universitat Popular, al gener de 2017, fou l’última que feren a Alejandra Soler.

La Universitat Popular, en reconeixement a Alejandra, que hi fou professora, ha posat el seu nom a un dels seus espais culturals
La Universitat Popular, en reconeixement a Alejandra, que hi fou professora, ha posat el seu nom a un dels seus espais culturals / Universitat Popular de València

Tingué reconeixement al final de la seu vida. Va ser nomenada filla predilecta de la ciutat de València, la Gran Creu de l’Orde de Jaume I, l’Alta Distinció de la Generalitat. El carrer a on vivia Alejandra té ara el seu nom, i el col·legi públic del carrer de Puerto Rico de València està dedicat a ella. Rebia constantment mostres de respecte i reconeixement, com recorda l’historiador Jorge Ramos:

 

Àudio
"I recorde molt l’última vegada, després en novembre de 2015, quan férem una ruta, un tour per la València capital de la República..."

Alejandra Soler va morir l’1 de març de 2017, als 103 anys d’edat. El llibre de firmes de condolences es va instal·lar en el Palau de la Generalitat. El seu arxiu documental va ser donat a la Universitat de València i la biblioteca que va compartir amb el seu marit, Arnaldo Azzati, està en la Biblioteca Valenciana de Sant Miquel dels Reis.

Va viure una vida intensa, idealista, plena de dols i cultura. Se’n va anar dient que, a pesar de tot, ella continuava sent comunista.

Ahora resulta que soy profeta en mi tierra, por eso estoy tan emocionada. Alejandra Soler

Alejandra Soler quan va rebre l’Alta Distinció de la Generalitat, a l’octubre de 2016. Arxiu de la Generalitat Valenciana

Això és la versió web del capítol 9 d’“#El mur: els noms de la memòria”, titulat “Alejandra Soler, de Moscou al 15-M”. És un podcast multimèdia amb accés per les ones de ràdio, web i xarxes

La sèrie documental s’ha fet mitjançant una col·laboració entre la Universitat de València i À Punt Mèdia.

______________________

En els reportatges han treballat: Carlos López Olano en la direcció, la redacció i la presentació. Lola Bañon i Eduard Torres en la redacció i locució; en la imatge, el disseny visual i el web, Sergio Formoso. En l’edició i la realització sonora, Pepe Moreno. Producció executiva À Punt: Inés Mengual. Contingut À Punt: Xelo Ribera. Correcció lingüística: Ofèlia Sanmartín.

La sintonia del podcast és una versió del “Bella Ciao” gravada expressament per Andreu Valor i el Cor de l’Eliana, amb el seu director Nelo Juste, i amb la col·laboració dels músics Blai A. Vañó i Hèctor Tirado.

També et pot interessar