Capítol 8. Vicente Rojo, el general lleial

Nascut a la Font de la Figuera, la trajectòria del general valencià Vicente Rojo és una de les més destacades de la Guerra Civil espanyola. Lleial sempre a la República, la seua figura demana el reconeixement que històricament li pertoca.

Fes clic per a sentir el podcast sencer
03 d'abril 2022 - 23:30

Ens endinsem hui en la biografia del general Vicente Rojo i Lluch. Una figura difamada, ocultada i oblidada durant dècades. Gràcies a investigacions, publicacions i homenatges, el seu nom va recuperant, en l’actualitat, el lloc que li correspon. I és que per a entendre la seua importància cal que ens situem enmig d’una guerra civil i amb un militar que es va mantindre fidel al seu jurament: servir la República, el règim elegit democràticament en les urnes per espanyoles i espanyols. Però què feia un catòlic convençut en files republicanes? La seua és la trajectòria d’una persona conseqüent que va haver d’enfrontar-se a les tropes rebels de Franco i els seus generals i companys d’armes. Des de la mateixa defensa de Madrid i l’assetjament a l’Alcázar, a Brunete, Belchite o la Batalla de l’Ebre

Portada de la revista Crónica, de 18 de juliol de 1937, dedicada a "Cuatro ilustres forjadores de la victoria republicana", on destaquen a Vicente Rojo, en aquell moment coronel i cap de l'Estat Major Central
Portada de la revista Crónica, de 18 de juliol de 1937, dedicada a "Cuatro ilustres forjadores de la victoria republicana", on destaquen a Vicente Rojo, en aquell moment coronel i cap de l'Estat Major Central / Arxiu Matias Alonso
D'esquerra a dreta, Vicente Rojo, general en cap de l'Estat Major Central; al seu costat, el coronel Modesto; el president del Consell de Ministres, doctor Negrín, vestit de civil, i el tinent coronel Enrique Líster, que saluden les tropes republicanes en la desfilada militar després de la presa de Terol al desembre de 1937
D'esquerra a dreta, Vicente Rojo, general en cap de l'Estat Major Central; al seu costat, el coronel Modesto; el president del Consell de Ministres, doctor Negrín, vestit de civil, i el tinent coronel Enrique Líster, que saluden les tropes republicanes en la desfilada militar després de la presa de Terol al desembre de 1937

El 18 de gener de 1939 Vicente Rojo es troba a Barcelona. Eixe dimecres fa la primera i única intervenció en la ràdio que es coneix. Un document sonor inèdit que va eixir a la llum l’any 2013. En eixe moment és el militar més destacat de la República. Els rebels franquistes avancen cap a Catalunya i s’acosten a Barcelona: “Pongo por primera vez mi voz ante los micrófonos de la radio para dirigirme a mis compatriotas de uno y otro lado del frente, a mis compañeros de ayer y a los de hoy, a los españoles todos, y quiero hacerlo poniendo calor en mi palabra y sinceridad en las ideas para que cuantos me escuchen en esta noche del 18 de enero, en la que se cumplen justamente dos años y medio de nuestra guerra fratricida, encuentren en mi voz el eco de su propia conciencia. És quan el general valencià fa una crida als seus i, també, als “altres”. Intenta detindre, d’una vegada per totes, el sanguinari enfrontament entre germans que s’ha cobrat milers i milers de vides. La gravació completa, que dura uns vint-i-tres minuts, està publicada en obert en les xarxes i es pot descarregar. 

Àudio
General Vicent Rojo: "Pongo por primera vez mi voz..."

Des de l’eixida del seu poble natal, la Font de la Figuera, a la Costera, amb tretze anys, Vicente Rojo no pararà de moure’s: primer a Toledo, on el cuidaran a l’orfenat militar i estudiarà com a cadet, i després destinat a Barcelona, Còrdova i el Marroc, llocs on va ascendint de grau fins a obtindre, ja de capità, plaça de professor en l’Acadèmia Militar. La Guerra Civil el convertirà de tinent coronel a general, i l’exili, després, el farà viatjar a França, l’Argentina i també Bolívia, des d’on torna a l’Espanya franquista dels anys cinquanta, que el jutja i el sentencia, apartant-lo de tot i condemnant-lo a l’oblit. Amb ell, sempre, la família i la seua dona, Teresa, que li donarà suport en tot, i en els moments més difícils de la guerra. És precisament un dels seus fills, José Andrés Rojo, el que troba i conserva durant anys la gravació de ràdio del general, i que ens dona el testimoni del difícil moment que li va tocar viure i ser protagonista.

José Andrés Rojo, fill del general Rojo, explica com la família va conservar l’àudio inèdit de la seua intervenció en la ràdio l’any 1939
José Andrés Rojo, fill del general Rojo, explica com la família va conservar l’àudio inèdit de la seua intervenció en la ràdio l’any 1939

Enllaç al vídeo publicat per la CCMA.

Per a l’historiador valencià Eladi Mainar, que ha publicat nombrosos treballs sobre la Guerra Civil en el nostre país, el discurs de Rojo es fa en un moment clau i definitiu de la Guerra Civil espanyola. La política de no intervenció estrangera pactada a Munic l’any 38 no es complix, i els franquistes avancen amb el suport dels nazis alemanys i dels feixistes italians: “Després de la caiguda de Barcelona, la retirada fou brutal, i no sols milers i milers de soldats sinó també civils junt amb comandaments militars s’exiliaren a França. El general Vicente Rojo, que havia sigut cap d’Estat Major central de l’Exèrcit Popular, també se’n va anar i ja mai més va voler tornar; ell considerava que la guerra estava ja perduda, i que l’esforç de Negrín i, sobretot, del Partit Comunista, era un esforç inútil, i va aconsellar al doctor Negrín no continuar eixa lluita”, assenyala Mainar

Primer número del butlletí de les Brigades Internacionals, de 15 de juliol de 1937, on es publica la circular de Vicente Rojo escrita a València, el 28 de juny de 1937
Primer número del butlletí de les Brigades Internacionals, de 15 de juliol de 1937, on es publica la circular de Vicente Rojo escrita a València, el 28 de juny de 1937

Enllaç als fons Arxius Estatals del Ministeri de Cultura.

Diuen de Vicente Rojo que va ser l’únic que va fer front a les forces colpistes amb un exèrcit sorgit dels carrers: “Habéis querido traer a España los modos y las formas repugnantes de la Italia fascista y de la Alemania nazi, os diré que España tiene abolengo de creadora de pueblo y no de sierva. Y el pueblo de aquí como el de ahí sufre por eso de forma afrentosa, con espanto en la mirada y con los puños crispados, con un odio insaciable en los corazones, el horror de vuestra dominación, de la dominación extraña. Siente que su patria ya no es suya, porque ve que la detentan quienes vienen a envilecerla, que la arrasan y avasallan quienes han puesto en ella el pie de conquistadores”.

Eladi Mainar. Historiador
Eladi Mainar. Historiador

Chicho Sánchez Ferlosio va escriure la cançó “Gallo rojo, gallo negro” a principis dels anys seixanta del segle XX. La va gravar en un magnetòfon casolà, i es va publicar a Suècia d’amagat. Eren temps d’activitat política clandestina, on la dictadura perseguia i empresonava qualsevol veu que posara el règim en dubte. El seu àlbum Canciones de la resistencia española no duia cap nom ni autoria per raons de seguretat, i és que ell era fill del falangista Rafael Sánchez-Mazas, un dels primers ministres de Franco. La cançó, també coneguda com “Los dos gallos”, va pegar la volta al món i es va convertir en un himne de lluita; fins i tot molta gent es pensava que era una composició nascuda de la mateixa Guerra Civil i, d’alguna manera, ho era. La veritat és que la lluita entre el “gall negre i el gall roig” retrata com cap altra composició l’enfrontament que arreplega Rojo en la seua al·locució, i que es pot escoltar en el minut 18 de la gravació: “Dos Españas luchan ciertamente en el orden militar, la de Franco contra la de la ley republicana. Pero, esencialmente, la lucha no está planteada así. Es más profunda. La victoria militar no podrá distinguirlas porque las raíces de nuestra lucha se desarrollan no en los frentes de combate sino en los planos de la escala social. La lucha está planteada entre la España caduca, corrompida y venal, y el pueblo español que aspiraba y aspira a redimirse”.

Ens dirigim ara cap a la Font de la Figuera, al límit sud de la comarca de la Costera, el poble on va nàixer el 8 d’octubre de 1894 el general Vicente Rojo i Lluch, l’últim de sis germans, com ens recorda Eladi Mainar, un dels historiadors que ha participat en un dels pocs homenatges que s’han fet sobre la figura d’este general valencià: “Sí, el general Vicente Rojo havia nascut a València, a la Font de la Figuera, i la veritat és que ell va passar poc de temps ací, a la Font de la Figuera, perquè es va quedar orfe, i, amb pocs anys, quan era jovenet, sa mare també va morir, i va ingressar en un col·legi d’orfes per a fills d’oficials d’infanteria. Rojo mai va conéixer son pare, Isaac Rojo i González, un veterà militar de la Guerra de Cuba, que va morir uns mesos abans de nàixer ell. Una mort que va deixar la família dependent d’una xicoteta pensió, amb què Dolores Lluch i Doménech, la mare, va haver de subsistir i tirar avant amb quatre filles i dos fills.

A la Font de la Figuera ens espera Irene Vila, l’actual regidora de Memòria Democràtica del seu Ajuntament per a mostrar-nos el que, des del consistori, s’ha recuperat per a conservar el record del general. Ha passat més d’un segle des que Rojo deixara de jugar per estos carrers: “Va ser molt important una commemoració que vam tindre al 2013, quan es van fer els 700 anys del naixement de la població; i, en eixe moment, vam fer tot un seguit d’activitats al voltant de moltes persones, de llocs, d’espais, de situacions que es van donar a la Font, i una de les persones a les que li vam retre homenatge, conferències i actes institucionals va ser Vicente Rojo precisament. Ací, si et dones compte, estem davant de la casa natalícia...”. En efecte, ens trobem davant el número 12 del carrer de la Mare de Déu dels Xics, conegut des d’antic com a carrer de la Reixa, on una placa ens recorda que allí va nàixer. I és ací on comença la ruta dels passos del general pel poble, travessant la veïna plaça Major i el carrer de Joan de Joanes fins a la plaça de l’Església, on el van batejar, i arribant a la pròxima esplanada, que hui porta orgullosament el seu nom: el passeig de Vicent Rojo. Dominant el paisatge, el Capurutxo, amb 901 metres d’altura, una muntanya que, de segur, recorreria Vicent de xiquet amb els seus germans. 

Quan Rojo era menut, la població de la Font de la Figuera superava les quatre mil persones, més del doble que en l’actualitat. Era un enclavament amb moltes explotacions agrícoles i ramaderes, que va créixer gràcies als treballs del ferrocarril i les carreteres. Tot i això, part de la família se’n va anar a treballar a Sagunt, al voltant de la indústria siderúrgica, una ciutat molt vinculada també a la vida del general: “Se’n van anar a Sagunt, en concret el seu germà Fernando, perquè ell era enginyer, i per això a Sagunt també hi ha un nucli important de fontins i de fontines, perquè, igual que el germà de Vicente Rojo, se’n van anar a treballar als “Altos Hornos”, també al voltant de la siderúrgia. Molts fontins i fontines van fer allí com una mena de diàspora, i es van establir a Sagunt i al Port de Sagunt per a desenvolupar allí la seua vida”, ens conta la regidora Irene Vila. Així, la Font de la Figuera ha recuperat la figura del seu fill predilecte també per a futures generacions, esperant que, a la vista del seu nom en el carrer on va nàixer o en el mateix passeig, la gent del poble, o el que està de pas, es pregunte qui era i per què cal recordar-lo: “Se li va posar un bust amb motiu del centenari del seu naixement al passeig de Vicente Rojo, que està a la part alta del poble, en allò que supose eren els primers carrers de la població —diu Vila—, i es va fer ahí un xicotet homenatge al general, que va ser cap de l’exèrcit durant la Segona República, que això no hem d’oblidar-ho. Va ser una personalitat molt important, perquè està considerat l’espill en què es mirava Franco. Per què? Pues perquè era el seu rival directe. Va ser la persona a la que tenia que guanyar Franco si volia fer-se amb el govern del país.

Bust del general Vicente Rojo en el passeig del seu nom de la Font de la Figuera, obra de l’escultor valencià Nàssio Bayarri
Bust del general Vicente Rojo en el passeig del seu nom de la Font de la Figuera, obra de l’escultor valencià Nàssio Bayarri / Sergio Formoso
Placa commemorativa a la casa natalícia del general Rojo a la Font de la Figuera
Placa commemorativa a la casa natalícia del general Rojo a la Font de la Figuera / Sergio Formoso
Moneda commemorativa realitzada per l’Ajuntament de la Font de la Figuera en record del general Vicente Rojo
Moneda commemorativa realitzada per l’Ajuntament de la Font de la Figuera en record del general Vicente Rojo

Dels arxius audiovisuals de Televisió Valenciana recuperem la notícia d’aquell octubre de l’any 1994, en què la Font de la Figuera col·locava en el mateix passeig el bust fet per l’escultor valencià Nàssio Bayarri en memòria del general. L’acte, vist ara, tants anys després, cobra més importància històrica al ser dels primers —i dels pocs— reconeixements que es feien a un militar lleial a la República després de la dictadura, tot i haver passat quasi dos dècades des de la mort de Franco. Així ho destacava, en aquell moment, el seu fill major, dels set que en va tindre, el cirurgià Vicente Rojo Fernández, que durant la Guerra Civil, amb setze anys, ja ajudava com a infermer en la defensa de Madrid i també en el front de Terol

Notícia dels serveis informatius de Televisió Valenciana el 8 d’octubre de 1994, amb motiu dels actes commemoratius realitzats a la Font de la Figuera pel centenari del naixement de Vicente Rojo i Lluch.

Finalitzada la Guerra Civil i després de passar uns mesos a França, Rojo i la seua família són evacuats pel SERE, el Servei d’Emigració dels Republicans Espanyols, a Buenos Aires, en el barco Alcántara, i viuen els primers anys de l’exili a l’Argentina. Allí el general inicia una gran activitat periodística i com a conferenciant. És, en eixe temps, quan escriu ¡Alerta los pueblos!, segons alguns autors, la primera obra important que es va publicar sobre la nostra contesa civil. Va aparéixer poc després d’acabada esta, i va ser escrita abans que s’iniciara la Segona Guerra Mundial. També inaugura la revista Pensamiento Español, publicació de trobada entre els exiliats, i, així mateix, escriu España heroica (Diez bocetos de la Guerra Española) l’any 1942. Tot i la duresa de la situació que patixen fora d’Espanya, no pot evitar l’enfrontament ideològic amb representants de les diferents faccions allà refugiades.

Portada de la primera edició del llibre del general Rojo ¡Alerta los pueblos! (Buenos Aires, 1939)
Portada de la primera edició del llibre del general Rojo ¡Alerta los pueblos! (Buenos Aires, 1939)

Enllaç al web de la Biblioteca VirtualCervantes, on es pot consultar i descarregar l’obra.

Poc després, i davant l’oferta que el Govern bolivià li proposa de fer-se càrrec de la Càtedra d’Història Militar, el 1943 Vicente Rojo es trasllada a Bolívia, on es va convertir en un reconegut professor de la seua Acadèmia. Al país andí el reconeixen com a general i el condecoren, creix la família i s’establixen a Cochabamba. En eixos anys rep les visites de molts amics, com el poeta León Felipe, i escriu la inèdita Momento español l’any 1946, un interessant manuscrit on el fontí revela (i espera) que conclosa la guerra mundial s’alliberarà Espanya, moment en què ell es confessa preparat per a assumir la tasca de govern que li confien, com conta el seu net José Andrés Rojo en la biografia que va publicar del seu avi, titulada Retrato de un general republicano. El general ataca, en el seu escrit, la figura i l’actuació de Indalecio Prieto en el conflicte, i l’acusa d’haver deixat abandonats a la seua sort milers de soldats republicans a França, que després acabarien en els camps de concentració alemanys. En el cap de Rojo encara ronda la idea de conjuntar les dos Espanyes, la nova realitat franquista i la de l’exili. I, tot i ser un catòlic convençut, criticava el paper que l’Església havia tingut al costat del dictador. 

Vicente ja té més de cinquanta anys, i sols li queda l’alliberament d’escriure. Al mateix temps, també publica la seua obra teòrica més ambiciosa, el Tríptico de la guerra; però, tot i la intensa activitat, malalt —a més— per un emfisema pulmonar, sols hi ha un pensament en el cap del general: tornar a casa. Així ho contava Leandro Rojo, el segon fill dels set que va tindre, a Televisió Valenciana en els anys noranta, en una entrevista extreta del seu arxiu: “Mi padre vivía en Bolivia con el respeto de todo el mundo, desde el presidente de la República hasta el obispo de la ciudad, pasando por los indígenas que trabajaban en nuestra casa, y se vino porque sentía que se moría, y no concebía morirse fuera de España. Exclusivamente, vino a sabiendas de que iba a morirse. Y no le dejaron morir tranquilo”. Així, Vicente Rojo inicia els tràmits per a la seua tornada a casa, que es farà realitat al març de 1957.

 

Declaracions de Leandro Rojo, fill del general. Arxiu RTVV.

El general valencià, amb la seua dona i la filla més menuda, arriben a Barcelona en barco, i després a Madrid. L’ajuda de la família de la dona —també militars que van donar suport a Franco—, d’un bisbe castrense conegut de Rojo i d’altres contactes ho fan possible. Al cap d’un mes d’establir-se a Espanya, li obrin un expedient informatiu —rutina, l’informen—, un procediment que es fa a tots els que tornen. Convençut del tràmit, Rojo viatja uns dies a Sagunt per a visitar els seus germans i amics, que hi tenen la residència. Ací, al Camp de Morvedre, a l’eixida de Sagunt cap al nord, va estar també Rojo algunes temporades durant la Guerra Civil, quan el Govern de la República es va instal·lar a València. La finca, coneguda com a Vila Maria, encara es mostra a la vora de la via del ferrocarril i de la mateixa autopista.

Vila Maria, a la vora de la N-340, al nord de Sagunt, era l’heredat on residia el general Rojo durant la Guerra Civil. Localitzada per l'Arxiu-Camp de Morvedre. Coordenades 39.70174996323264, -0.25753130319331957
Vila Maria, a la vora de la N-340, al nord de Sagunt, era l’heredat on residia el general Rojo durant la Guerra Civil. Localitzada per l'Arxiu-Camp de Morvedre. Coordenades 39.70174996323264, -0.25753130319331957

Torna a Madrid i li comuniquen que el seu expedient s’ha elevat a causa criminal. El 16 de juliol de 1957 el jutge li comunica que serà processat per rebel·lió militar: “Quan torna a Espanya Franco no el perdona, i inicia un judici que el va condemnar a cadena perpètua. Després l’indulten, però era un dels artífexs de que la guerra durara tres anys i de que la República poguera fer-li front a eixe exèrcit franquista que tenia una ajuda ingent de les potències nazi i feixista. El general Rojo va tindre una part important per a que la República poguera aguantar eixos quasi tres anys, i poder fer front a eixe exèrcit rebel”. Com ens recorda l’historiador Eladi Mainar, a Rojo el condemnen a la interdicció civil i inhabilitació absoluta, pena que el mateix general traduiria com “la mort civil”, o tal com el mateix Franco va dir: a negar-li el pa i la sal. Però, tot i la malaltia que patix, el valencià continua amb la seua obsessió: deixar testimoni de la veritat del que ha viscut i com ho sent, i escriu incansablement: “Él dice que lo que está ocurriendo en ese momento es que el franquismo está reescribiendo la historia de manera ficticia, falsa, amañada, deforme, inmoral, socialmente demagógica; quiere decir que han convertido a los grandes héroes de lo que ha ocurrido en esa terrible guerra a los militares que dieron un golpe y han condenado como un horror, como lo peor, a los militares que fueron leales”. El seu net, José Andrés Rojo, autor de Vicente Rojo, retrato de un general republicano, és el que ens revela els sentiments del general, que ha tornat a una Espanya molt diferent de la que va deixar. 

Primer ‘Seiscientos’ - 1957

Un país canviat, un altre país que conviu amb els records silenciats de la guerra, que mira només avant per a no tornar la vista arrere. Eixe 1957, any del retorn de Vicente Rojo i Lluch a Espanya, del seu juí, condemna i indult, és també el de l’eixida als carrers del primer sis-cents, l’utilitari que es transformarà en el símbol de la modernització econòmica i la fi de l’autarquia al país. Era l’estiu del triomf de Joselito, d’aquell xiquet que sorprenia amb la seua veu a tot el món, i també de la mort de Facerías, l’últim guerriller anarquista, i tot això passava mentre al general Rojo i a la seua dona els negaven el bon dia pel carrer, fins i tot els coneguts més pròxims, i ningú gosava coincidir amb ells. En eixe moment, ell mateix diu: “escribo palabras que ahora carecen de resonancia, llegará un día en que se reconozca quiénes son estos señores que ahora mismo están siendo enlodados, los militares leales”, i diu d’ell i els seus companys que “hubo hombres consagrados a defender la patria y el pueblo y juraron por su honor el sacrificio”. A principis dels anys seixanta del segle XX, Rojo treballarà en diverses publicacions com “Así fue la defensa de Madrid i “Historia de la Guerra de España” (i que romandrà sense publicar fins a 2010), a més de continuar els seus apunts autobiogràfics, que mai va deixar d’escriure. Els mesos passen entre Madrid i Sagunt, on té una casa d’estiu en la Urbanització La Pinada, situada entre la capital morvedrina i Gilet. Allí estarà prop de les seues germanes i germans. Mentrestant, l’emfisema pulmonar avança, i ell mai deixa l’addicció al tabac. D’eixa manera, el dimecres 15 de juny de 1966, als 72 anys d’edat, mor a la casa dels seus sogres a Madrid, lloc on residien, deixant darrere d’ell un ampli legat escrit, part del qual encara està inèdit. 

Vicente Rojo, el segon per la dreta, darrere de la xiqueta, amb els seus germans en la Urbanització La Pinada de Sagunt, on residia durant les temporades de descans a la seua tornada a Espanya després de l’exili
Vicente Rojo, el segon per la dreta, darrere de la xiqueta, amb els seus germans en la Urbanització La Pinada de Sagunt, on residia durant les temporades de descans a la seua tornada a Espanya després de l’exili / Foto publicada per Valencia Plaza https://valenciaplaza.com/un-enigmatico-conservador-al-servicio-de-laii-republica

En l’actualitat, les dos poblacions, la Font de la Figuera i la capital morvedrina, compartixen viu el record de Vicent Rojo i la necessitat de reivindicar la seua figura. Fill predilecte en el seu poble natal i fill adoptiu de Sagunt, són estos municipis els que s’han encarregat els últims anys de dedicar al general valencià xarrades, homenatges i encontres, així com de destacar el seu nom, posant-lo a carrers i espais públics; tot per a recordar el nom d’aquell que es va enfrontar a Franco com a estrateg i —diuen— li va guanyar. Com ens recorda el seu net, José Andrés Rojo: “yo creo que de alguna forma esta plaza inaugurada con su nombre es una manera de reconocer esa tarea, y creo que Rojo está ahí no solo por él sino por todos esos militares que dieron el callo y defendieron a la República; y termino para decir que esta plaza del general Rojo es la de todos esos militares leales, porque eso fue lo que habría querido mi abuelo”. 

Gravació de la xarrada en homenatge al general Vicente Rojo de 29 de març de 2019, publicada per l’Ajuntament de Sagunt.

Això és la versió web del capítol 8 d’”#El mur: els noms de la memòria”, titulat “Vicent Rojo, el general lleial”. És un podcast multimèdia amb accés per les ones de ràdio, web i xarxes

La sèrie documental s’ha fet mitjançant una col·laboració entre la Universitat de València i À Punt Mèdia.

______________________

En els reportatges han treballat: Carlos López Olano en la direcció, la redacció i la presentació. Lola Bañón i Eduard Torres en la redacció i la locució; en la imatge, el disseny visual i el web, Sergio Formoso. En l’edició i la realització sonora, Pepe Moreno. Producció executiva À Punt: Inés Mengual. Continguts À Punt: Xelo Ribera. Correcció lingüística: Ofèlia Sanmartín.

La sintonia del podcast és una versió del “Bella Ciao”, gravada expressament per Andreu Valor i el Cor de l’Eliana, amb el seu director Nelo Juste, i amb la col·laboració dels músics Blai A. Vañó i Hèctor Tirado.

També et pot interessar