Capítol 11. La Pastora, el maqui que fou dona

La novel·lista Alicia Giménez Bartlett faria una novel·la d’eixa inquietud de la infància amb el personatge real, amb la qual guanyaria el Premi Nadal. 

El ben cert és que Teresa Pla, la Pastora, naix en un mas aïllat, en un lloc abrupte i envoltat d’una naturalesa salvatge i poc acollidora. Prop, o lluny, segons es mire, de Vallibona, a la comarca dels Ports, en les muntanyes de Benifassà. I ací comencen els problemes. Perquè quan naix el nadó no saben què fer amb ell, no saben si és xiquet o xiqueta. La Pastora era biològicament diferent.

Un 1,7 per cent de la població naix així, intersexual. Per a fer-nos la idea, eixa proporció és superior a la que hi ha de pèl-rojos, per exemple. Però el silenci és la tònica quan un xiquet és diferent, sobretot si ho és respecte al sexe. L’associació valenciana Kaleidos intersex reclama visibilització. Iolanda va nàixer així, diferent, i fou operada per a extirpar-li les gònades masculines quan tenia només 2 i 4 anys. 

El que volen és que la cirurgia siga l’última opció, I que es reconega que ser distint a l’home i la dona normatius no és roín. Per a Iolanda: “La mirada ha sigut sempre d’una cosa que no està bé. Qualsevol cosa en la societat occidental que se n’isca de la mitjana és com una monstruositat. Nosaltres hem viscut, ens hem criat en eixa sensació de monstruositat, de sentir que no tenim un cos adequat, i això encara està hui en dia vigent. Quan es parla d’intersexualitats, es parla d’anomalies: és com si hi haguera només el model normatiu d’home i dona, i només existira això”.

I la Pastora va nàixer el 1918, en una família d’analfabets, en un mas totalment aïllat. Sembla que els pares decidiren fer-la una dona, perquè no anara a la mili. I així es va crear Teresa Pla.

Punxa ací per a vore la transformació de dona a home de "La Pastora"

Entrevistem la neboda neta de la Pastora, Elena Solanas, a la porta de l’antiga presó Pilats de Tarragona, un edifici romà que ara és un centre cultural. Algun dels seus familiars estigueren tancats ací dins per les represàlies. 

Perquè Teresa, o Teresot, no encaixava. Era gran i forta, tenia barba i una veu greu. I així i tot, va viure 30 anys, que es diu prompte, vestint falda. I tot en un moment en què eixir-se’n de la norma no era recomanable. Recordem que, en aquells anys, si volies ser dona, havies d’encaixar en el model femení dels falangistes:

I així va anar tirant Teresa, fins que l’any 47 una espurna va desencadenar un gran incendi. Una patrulla de la Guàrdia Civil va interceptar-la mentre estava amb el ramat, i la van obligar a mostrar el misteri que guardava entre les cames. En eixe moment, Teresa va desaparéixer, i va nàixer Florencio, o Durruti, el maqui. Va fugir a la muntanya, i es va ajuntar amb els guerrillers, que en eixe temps encara campaven per les muntanyes de Castelló, amb el 23 sector de la mítica Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón, AGLA. Per a Giménez Bartlett:

I amb els maquis, el nou Florencio, potser per primera volta en la seua vida, fou feliç. La vida de guerriller era dura, però la muntanya havia sigut sa casa de sempre. 

Amb el nou Florencio arriba el mite, també el negatiu. Perquè al maqui intersexual l’acusaren de molts crims. Tot i que no es va poder demostrar cap assassinat, l’implicaren en mes de 20 morts, la major part guàrdies civils, set alcaldes i un ermità. 

Fa uns anys, en un reportatge en el programa Dossiers de Canal 9, encara van poder trobar testimonis vius que l’acusaren de fets violentíssims, com el de Clemente, que va perdre a tota la seua família en l’assalt al seu mas: “van vindre la Pastora i Francisco, i van matar a tota la família, ma mare, mon pare, el meu agüelo, el meu germà de 14 anys, i el de 10, que va quedar ferit..., i jo perquè em vaig escapar... Això no s’oblida mai.”

Florencio, o la Pastora, o Durruti, va estar nomes 20 mesos amb els maquis. Després, amb el seu company Fransisco i, quan el mata la Guàrdia Civil, a soles. I va fugir cap al nord, i va treballar en el que sabia fer: pastor, i contrabandista de tabac i niló a Andorra. I allí el van detindre, després de ser el criminal més buscat durant molt de temps. Així naix la llegenda. Perquè Florencio és hui protagonista de novel·les com la de Giménez Bartlett, però també d’obres de teatre, com esta de la companyia La Ravalera de Castelló, amb les actrius Núria Vizcarro i Laia Porcar: 

A la Pastora no li van poder provar cap assassinat, però la condemnaren en dos juís, a Tarragona i a València. Primer, a mort; després, a 40 anys de presó, i mes tard, a 30 més. I, a banda del castic, seguiren les humiliacions: Florencio, un home fet i dret, era legalment una dona, i la portaren a la presó de dones. 

Florencio va aconseguir passar finalment a la presó d’hòmens. I va penar 17 anys. Però no acaba ací la història. Perquè allí va conéixer un home bo, que, en eixir de la presó, després de complir la llarga condemna, el va acollir en sa casa. Ens ho conta la novel·lista Giménez Bartlett:

I en pau i oblidat de quasi tots, Florencio va viure fins a fer-se molt major. En la primavera de l’any 91 va ser entrevistat pel programa Fulles Grogues, en el qual ha quedat com l’únic testimoni en vídeo del personatge real. Lamentablement, la resta de l’entrevista no es va conservar, però almenys podem escoltar la seua veu.

Arxiu d'RTVV (en el vídeo de Florencio)

Ara, la neboda neta, Elena Solanas, lluita perquè la historia de Florencio mai torne a oblidar-se.

Això és la versió web del capítol 11 d’“#El mur: els noms de la memòria”, titulat “La Pastora, el maqui que fou dona”. És un podcast multimèdia amb accés per les ones de ràdio, web i xarxes. 

La sèrie documental s’ha fet mitjançant una col·laboració entre la Universitat de València i À Punt Mèdia.

En els reportatges han treballat: Carlos López Olano en la direcció, la redacció i la presentació. Lola Bañón i Eduard Torres en la redacció i locució; en la imatge, el disseny visual i el web, Sergio Formoso. En l’edició i la realització sonora, Pepe Moreno. Producció executiva À Punt: Inés Mengual. Continguts À Punt: Xelo Ribera. Correcció lingüística: Ofèlia Sanmartín.

La sintonia del podcast és una versió del “Bella ciao” gravada expressament per Andreu Valor i el Cor de l’Eliana, amb el seu director Nelo Juste, i amb la col·laboració dels músics Blai A. Vañó i Hèctor Tirado.