Tres somnis en femení que s’amaguen darrere de les vides trencades per les bombes d’Ucraïna
Tres dones ucraïneses amb estudis superiors i una vida acomodada al seu país, que reinicien les seues trajectòries a la Comunitat Valenciana, comparteixen amb À Punt els seus anhels
Luidmyla, Svitlana i Yana són tres dels centenars de dones amb estudis superiors i una vida acomodada a Ucraïna que van arribar al nostre territori fa uns mesos, fugint de les bombes de guerra del seu país. Ara, un any després que començara la invasió, intenten refer les seues vides ací, com els vora 45.000 refugiats que estan a la Comunitat Valenciana, l’autonomia que més refugiats ucraïnesos ha acollit.
La majoria dels ucraïnesos van vindre sense conéixer l'idioma i amb esperances de tornar a la seua terra natal relativament prompte. La realitat, un any després, és ben diferent i ens deixa històries com les de Luidmyla, Svitlana i Yana.
Luidmyla Kolinsky treballava d'arquitecta a Ucraïna. Ara és companya de curs de Svitlana Bushniak, una filòloga i advocada també ucraïnesa que, amb la infermera Yana Kutiepova i altres compatriotes, tracta d’aprendre espanyol per a integrar-se en la que ha esdevingut la seua terra d’acollida des que Putin va envair Ucraïna.
Svitlana Bushniak, en un castellà lent però totalment comprensible, explica a À Punt que va viure a Crimea, “però la política russa és molt agressiva i tenia molts problemes a Ucraïna”. Admet que la seua vida “ha canviat molt” des que viu ací. “L’idioma, la cultura, la història...” és molt diferent a la seua Ucraïna, afirma.
Aquestes tres dones, exemple de moltes altres, van arribar a València en diferents condicions. Ludmila Kolinsky va vindre a soles. D'entre les pertinences que va portar, mostra a les càmeres d’À Punt la revista en la qual col·laborava com a arquitecta, que li recorda com era el Donbass abans de la destrucció.
Costa començar de zero
Actualment Ludmyla ja no té família a Ucraïna, però totes admeten que el seu país és ben present en les seues vides. La bandera blava i groga i la vestimenta tradicional, feta per sa mare, li donen a Svetlana les forces per a continuar avant a Espanya, encara que no deixa de reconéixer que “costa començar de zero”.
“A Ucraïna tenia de tot: cotxe, pis... Ara... molt malament per a mi”, expressa amb una dicció acurada fent melancòliques pauses. Recorda que, en arribar a la Comunitat Valenciana, una de les seues primeres tasques va ser la de treballar com a traductora en dues escoles de Benicàssim.
“Estudiar castellà i bregar” és l’objectiu prioritari de Yana Kutiepova, admet en un dels descansos de les seues classes de llengua. Aquests cursos d'espanyol són impartits per voluntaris de la Creu Roja.
La nostra gran sorpresa és la il·lusió que posen tots per a aprendre. Al pocs mesos de viure ací, ja llegien en espanyol
Un dels docents, Antonio Aparicio, afirma que el més motivador, fins i tot per als mateixos docents, és la il·lusió que posen les alumnes per a aprendre: “La nostra gran sorpresa és la il·lusió que posen tots per a aprendre. Només uns mesos després d’arribar-hi, ja llegien en espanyol”, destaca.
Luidmyla, Svitlana i Yana admeten que segueixen amb angoixa les notícies que arriben des d'Ucraïna. Però són conscients que la vida continua i encara tenen coses a aportar. De fet, Sviltana ho té molt clar: “Vull estar a València, tinc somnis”, reconeix amb un lleu somriure.
El desig de veure el final de la guerra és la seua major esperança. De fet, Ludmyla no té cap dubte que el que més vol és tornar al seu país natal. El mateix que Yana: “El meu somni és tornar al meu país”, afirma Yana.
Mentre això arriba —tant de bo siga prompte—, continuaran demostrant que, tot i l'horror del conflicte, sempre es pot trobar una eixida.
