La síndrome d’alienació parental no existeix

No està avalada per l’OMS ni l’Associació Americana de Psiquiatria, i la llei de la infància prohibeix el seu ús

Imatge d'arxiu d'un xiquet d'esquenes
Imatge d'arxiu d'un xiquet d'esquenes

Arran de l’emissió de la sèrie documental sobre la vida de Rocío Carrasco, molts conceptes relacionats amb la violència masclista han botat dels cercles feministes al discurs mediàtic.

Un d’ells és la violència vicària, que es va fer encara més present a causa del segrest i assassinat d’unes xiquetes de Tenerife pel seu progenitor. I un altre és la síndrome d’alienació parental (SAP), sobre el que va posar el focus la presidenta de Vox a l’Assemblea de la Comunitat de Madrid, Rocío Monasterio, amb aquest tuit en el qual el relacionava amb el cas de Rocío Carrasco.

Més recentment, la nova fiscal de sala de violència sobre la dona, Teresa Peramato, ha assegurat en una entrevista a l’agència EFE que la SAP no existeix i que aplicar-la per a determinar la custòdia dels i les menors és una forma de maltractament infantil. 

Malgrat tot, la realitat és que encara hi ha molt de desconeixement sobre aquesta síndrome i moltes informacions falses al seu voltant.

Què és la síndrome d’alienació parental?

La síndrome d’alienació parental, o SAP, és un terme que va ser encunyat pel psiquiatra infantil nord-americà Richard Garner el 1985 per a referir-se al que va descriure com un desorde psicopatològic en el qual un xiquet o xiqueta denigra i insulta sense justificació un dels seus progenitors, generalment el pare, i es nega a tindre-hi contacte.

En la pràctica, Garner, va utilitzar aquesta síndrome com a explicació en molts juís de divorcis en els quals el pare estava acusat d’haver abusat sexualment dels fills o filles. La seua teoria és que aquests abusos no s’havien produït i que la mare havia alienat les criatures per a fer-les creure que sí. 

Però el cert és que ni l'Organització Mundial de la Salut, ni l’Associació Mundial de Psiquiatria -que publica el Manual diagnóstic i estadístic de trastorns mentals- l’han reconeguda mai.

Una síndrome que no existeix

Malgrat estar descartada des del punt de vista mèdic perquè no té cap fonament científic, la síndrome d’alienació parental s’ha utilitzat en l’àmbit judicial i de la psicologia des que Garner la va encunyar, segons explica a À Punt la magistrada valenciana especialitzada en violència de gènere, Lara Esteve. 

Així, fins ara era utilitzada en juís de vegades per algunes defenses i també es podia observar reflectida en algunes resolucions judicials, cosa que xocava amb la realitat de no ser un trastorn reconegut científicament, afirma Esteve. 

Però ara això hauria d’acabar, ja que la Llei orgànica 8/2021 de protecció a la infància decreta que els poders públics estan obligats a establir les mesures necessàries per a impedir que plantejaments teòrics sense aval científic puguen interferir en les causes judicials, fent menció expressa a la SAP. És a dir, que en prohibeix l’ús perquè fa referència a una presumpció d’una manipulació adulta cap a les xiquetes i els xiquets, postil·la Esteve. 

Aquesta mesura ha sigut molt ben rebuda per les organitzacions feministes, especialment les que treballen amb dones que han patit violència masclista. No obstant això, també alerten que la llei no especifica com se sancionarà a qui en faça ús, ja siga durant el procés judicial com en la resolució del cas, ni tampoc si s’aplicarà amb caràcter retroactiu sobre tots els casos de mares que han perdut la custòdia de les seues criatures en funció d'aquesta síndrome. 

Així ho ha explicat a À Punt la psicòloga especialitzada en violència masclista i presidenta de l’Associació Alanna, Chelo Álvarez, que ha afirmat que pararan molta atenció a com es resolen aquestes qüestions en la pràctica.

Com afecta la SAP a mares i criatures?

La utilització de la síndrome d’alienació parental durant els processos judicials radicalitza la síndrome d’estrés postraumàtic que ja pateixen les mares i les criatures, explica Álvarez, ja que s’enfronten a haver de demostrar que existeix una situació real de maltractaments i abusos bé a la mare, bé a les criatures o bé a les dues parts, i que no es tracta d’una invenció de la mare que ha alienat els menors. 

També es disparen els nivells d’ansietat i algunes dones i criatures poden arribar a presentar depressió secundària perquè la utilització de la SAP no deixa de ser un càstig per haver denunciat. 

A més, en els casos en què la justícia acaba retirant la custòdia a la mare perquè la troba culpable d’haver aplicat la síndrome d’alienació parental, s’agreuja la síndrome d’indefensió apresa, que consisteix en el fet que les persones maltractades s’acostumen a ser-ho i acaben pensant que hi ha raons perquè siguen maltractades o abusades, que no fan res bé i que tota la culpa és seua. Així, quan s’interposa una denúncia per a posar fi a una situació de maltractaments o abusos i, finalment, no només no prospera, sinó que separen les criatures de la mare i, a vegades, fins i tot s’entrega la custòdia al maltractador o abusador, les mares acaben pensant que no haurien d’haver denunciat i les criatures desitjant que no ho haguera fet.

També et pot interessar