Els records inesborrables que va deixar la pantanada a la Ribera
El veïnat de Carcaixent i Benimuslem, dues de les poblacions negades en la gran riuada del 1982, recorden per a À Punt allò que més els va marcar de la tragèdia
Els colps dels bidons contra les parets per l’orella, l’olor de fang per l’olfacte o les terribles imatges d’animals o cotxes amuntegats, per la vista. Pels sentits es percebia un panorama dantesc. Han passat 40 anys des que l’aigua del pantà de Tous va negar la Ribera, i l’impacte d’aquella tragèdia sobrevinguda va ser tan gran, que allò que sentiren els que la visqueren continua inesborrable quatre dècades després.
L’ajuda desinteressada de poblacions veïnes, l’olor dels carrers o el recaptador que es va presentar pocs dies després de rebentar el pantà per a cobrar els tributs en un poble assolat són algunes de les vivències que encara emocionen el veïnat de pobles com Benimuslem o Carcaixent, dues de les poblacions de la Ribera Alta que van quedar submergides per les aigües del pantà.
No se m'oblidarà mai: ma mare, dalt de l’escaleta, sense sabata, intentant pujar a l’helicòpter que la rescatava, que no podia
“Ma mare, dalt de l’escaleta, sense sabata perquè l’havia perduda, intentant pujar a l’helicòpter que la rescatava, que no podia, i al final va pujar d’una espenta que li va pegar el militar que l’ajudava”. És la imatge més colpidora que recorda Carmen España, una veïna de Benimuslem que encara s’emociona en reviure les primeres hores després del desastre més gran viscut a la Ribera en el segle passat.
S’emociona en recordar que l’exèrcit va ajudar sa mare i la va dur fins a un lloc segur després de la crescuda de les aigües del Xúquer a Benimuslem. Les llàgrimes amenacen el seu rostre quan, quaranta anys després, recorda com d’angoixant va ser veure’s sense farinetes i llet per al seu fill de pocs mesos i com la van socórrer a Massalavés, el poble veí, menys afectat per la riuada.
“Recorde anar plorant per Massalavés —el poble veí— com una magdalena perquè no tenia res per al xiquet, ni diners ni res. En la farmàcia em vam donar de tot”, relata emocionada Carmen. “És que havíem eixit de casa sense res”, apunta la veïna.
Recorde el soroll d'aquella nit, de l'aigua, del que arrossegava, va ser una nit llarguíssima
Per a José Folqués, tinent alcalde de Benimuslem en aquell octubre del 1982, allò que més recorda és el soroll. “El soroll era exagerat”, diu. “Recorde el soroll d'aquella nit, de l'aigua, del que arrossegava, va ser una nit molt llarga, llarguíssima”, postil·la des de la perspectiva que li han donat les quatre dècades que han passat des d’aleshores.
José encara s’enerva en rememorar com, pocs dies després de la pantanada, va aparèixer pel poble un recaptador per a gestionar el cobrament de tributs d’administracions superiors. “De nosaltres es van oblidar”, apunta enfadat. Els seus companys de taula, amb qui comparteix un cafè des de la serenitat que els aporta la jubilació, afigen que el seu poble, Benimuslem, va ser el gran oblidat, i que altres poblacions veïnes més grans van acaparar les ajudes.
En una d’aquestes poblacions, Carcaixent, on l’aigua va superar els quatre metres en bona part del nucli urbà aquell 20 d’octubre del 1982, les càmeres d’À Punt han captat l’emoció de Carlos Langa, que era un xiquet quan l’aigua del pantà va negar el seu carrer i va llançar a perdre els esforços dels seus pares per mantindre la carnisseria que regentaven i la casa de la família.
En entrar a la seua antiga vivenda, hui reconvertida en un magatzem de pintures, recorda, amb memòria fotogràfica, que la pantanada la va arrasar. “Quan vam poder tornar a casa, no quedava res”, apunta. De fet, es trasllada fins a l’espai que aleshores era l’habitació: “Ací estava el llit i ací, l’escriptori on jo estudiava, no va quedar res”.
El fang es va endur tot l’esforç familiar aquell fatídic 20 d’octubre. De fet, lamenta emocionat que la pantanada va minvar els ànims de son pare, que va intentar tirar avant de nou la carnisseria familiar, però la riuada que va negar la Ribera només cinc anys després, el novembre del 1987, el va acabar d'acorar.
D’aquella tragèdia que va viure de menut, Carlos Langa recorda especialment l'olor que es desprenia de les zones enfangades. “Dels que hem viscut la pantanada, ningú oblidarà l’olor de fang que es desprenia de les coses a remulla que havíem tirat, dels albellons. De fet, encara hui, quan plou molt i hi ha xicotetes inundacions, diem ‘fa olor de pantanada’”, relata.
Han passat quaranta anys i, afortunadament, les prediccions, l’enginyeria i el sistema d’emergències han ajudat a cicatritzar les ferides emocionals de la pantanada. Tant de bo mai s’hagen de tornar a obrir.
