Noah Higón: “La meua història és la de tres milions de persones que tenen alguna malaltia minoritària”

Noah té 26 anys i una vida molt particular. La seua història és coneguda en xarxes socials perquè ella mateixa ha volgut donar-li visibilitat, però ara també s’estrena un documental que ella mateixa qualifica d'“un cant a la vida”. L’hem entrevistada per a conéixer millor este projecte que pretén normalitzar com pot ser la vida d’una persona amb certes limitacions de salut. Dimarts 18, a les 22:45 hores, es podrà veure en la televisió d’À Punt.

La pel·lícula, amb participació d'À Punt, segueix Noah durant un any i, en paraules de la protagonista, “hi ha moments molt surrealistes, però és que la meua vida és molt surrealista”. No es tracta d’un documental sobre les set malalties minoritàries que pateix, sinó una mostra didàctica d’una història de superació sense victimisme. Tot un periple mèdic que també fa valdre la importància de la cobertura sanitària pública i de la investigació científica. Així, s’hi pot veure Noah en moments de patiment a casa, però també la relació positiva i necessària amb la família i amistats.

M’han dit massa vegades que les persones malaltes no podem ser res en la vida i jo no he volgut conformar-me amb eixa frase

Des de ben menuda, l'estat de salut li ha condicionat la vida. En els primers anys ja van sorgir les primeres complicacions i fins als catorze no li van diagnosticar cap malaltia concreta. Va ser aleshores quan començà a canalitzar la situació a través de les xarxes socials, on ha fet visible les particularitats d’una vida com la seua i que no és única: “La meua història és la de tres milions de persones que tenen alguna malaltia minoritària”.

Noah ens subratlla especialment just este pensament. Diu que molta gent ara li dona les gràcies per la visibilització del que sembla que fins fa poc només es tractava el 28 de febrer, el Dia Mundial de les Malalties Minoritàries. Ens explica que hi ha molta gent que, encara que de diferents tipus, pateixen malalties poc freqüents que els fan passar per situacions vitals molt similars i, per a eixa gent, ens insisteix, “és molt important tindre un referent en què veure’s reflectida”.

Tant de bo un dia no parlem d’inclusió, sinó de convivència

Noah és tot un exemple d’actitud enfront de les inclemències de la vida, però encara així ens confessa que “no tot és tan fàcil, no és tan Mr. Wonderful”. Ens conta que als 18 anys es va tancar durant mesos a casa dient a sa mare constantment que no volia continuar amb eixa vida. Va ser precisament l’esforç que va veure dels pares el que va fer que transformara el patiment en ganes de tirar avant i de viure el moment sense grans expectatives en el que puga passar l’endemà. Una filosofia de vida protagonista en la pel·lícula i que també pot servir d’exemple per a qualsevol persona, independentment de l'estat actual de salut.