Anna Freixas: "Un dels reptes de la societat (i del feminisme) és imaginar que una altra vellesa és possible"

L’escriptora feminista i professora universitària jubilada Anna Freixas té 75 anys i uns quants de llibres a l’esquena, la majoria centrats en la vellesa femenina (Tan frescas. Las nuevas mujeres mayores del siglo XXI, Sin reglas. Erótica y libertad femenina en la madurez). Lúltim, que ja va per la quarta edició és Yo vieja. Apuntes de supervivencia para seres libres, amb pròleg de Manuela Carmena i on l’autora reivindica el dret a envellir des de la llibertat, la justícia i la dignitat i reflexiona sobre els drets de la gent major, especialment les dones, en una societat que, a mesura que compleixen anys, les aparta i invisibilitza.

Radicalment contrària al model de residències o geriàtrics, i a la convivència continuada o rotatòria amb els fills, Freixas defensa que la gran pregunta que ens hauríem de fer és quin vell o vella volem ser, i des de l’autoconsciència, desenvolupar estratègies per a seguir vivint “al nostre aire”.

Hem parlat amb ella aprofitant la seua visita a Ontinyent, on va acudir convidada per l’Ajuntament de la capital de la Vall d’Albaida per a inaugurar el curs de Majors Actius amb una xarrada-col·loqui.

El títol del teu llibre ‘Yo, vieja’, sona com un insult, com una provocació…

La paraula vell o vella està carregada de connotacions negatives. Els vells som tontos,  inútils, estem tots malalts, només ens preocupa la nostra pensió… Socialment se’ns aparta, se’ns difumina, se’ns esborra. Entre tots hem de resignificar la paraula vell. Perquè vell vol dir que estàs en un moment del cicle vital, que no eres un xiquet, ni un adolescent, ni una persona de mitjana edat, sinó una persona vella. I això no ha de tindre cap connotació negativa. És simplement un estadi del cicle vital, un fet natural del qual hem d’estar orgullosos. Ser vell no té per què connotar que estem malament. Uns estaran bé, altres malament, com en tots els estadis de la vida.

Ser vell és un fet natural del qual hem d’estar orgulloses i orgullosos

Què et sembla la campanya "Soc major, no idiota", que un jubilat valencià ha posat en marxa contra el tracte dels bancs a les persones majors?

Es té la idea que els majors, pel fet de ser majors som tots uns inútils. Hi ha aquesta idea de menyspreu, però al mateix temps, també es pensa que hem de saber la molt d’informàtica i poder resoldre-ho tot… Em sembla estupenda la campanya, però no perquè no crega que els vells no som capaços, sinó perquè em sembla el súmmum de l’abús per part dels bancs, d’arribar a un nivell molt gran de deshumanització. La reivindicació no hauria de ser només perquè els vells som inútils sinó perquè volem que hi haja de tot. Crec que els serveis presencials haurien de conviure amb els serveis en línia.

Què penses de com s’ha tractat la gent major durant la pandèmia?

Ja sabem que ha sigut una cosa terrible, però pense que potser si això serveix perquè es transformen les polítiques i es reflexione i es revise com es viu en una residència, això seria una bona cosa.

Creus que hem aprés i anem cap a un canvi de model? 

Pense que sí. Espere que sí, sobretot que la gent tinga autoconsciència respecte a la seua vida en particular i la de les persones majors amb les quals viuen, que no tenen per què anar a una residència si poden viure d’una altra manera. Les residències només haurien de ser per a persones amb un nivell de dependència molt gran. Hem de fer un gran debat nacional sobre aquest tema. Com volem viure? Qui ens cuidarà? Ells sempre ho han tingut més fàcil, però nosaltres, les dones… Un dels reptes de la societat i del feminisme és imaginar que una altra vellesa és possible.

Les dones som les pobres del món

Per què no és una bona idea, quan ens fem majors, viure amb els fills?  

Perquè perds la teua llibertat. Deixes de controlar el dret a la teua sexualitat. Igual no tens ganes, però, i si en tens? Deixes de controlar els teus diners. Quan deixes ta casa, perds la relació amb els teus veïns, la gent del teu barri. Amb els espais on has viscut, amb els records i la memòria. No és una bona idea, no. I això d’anar per torns, de casa en casa, això hauria d’estar prohibit. Et posen en l’habitació de la planxa i això no és vida. Preservar la llibertat és molt important i per això necessitem estratègies per a seguir vivint al nostre aire. Quina és la vella que vull ser? Aquesta hauria de ser la gran pregunta.

Les desigualtats de gènere es fan més grans a mesura que ens fem més majors?

Realment envellim com vivim. Les desigualtats de gènere que es plantegen en la vida quotidiana són dificultats que es plantejaran després quan siguem grans. De fet, els homes que han viscut amb més llibertat, tenint més vida pública envelliran d’una manera diferent de les dones que han tingut vides domèstiques i sobretot, treballs no remunerats o treballs amb poca remuneració. És a dir, si no hem tingut una vida econòmicament cotitzada, això ens convertirà en velles pobres. Ser pobra i vella és un mal pla. Les pobres del planeta som les dones. De cada cinc persones pobres, quatre són dones.

Què aporta el feminisme a les dones majors?

Jo crec que el feminisme ha fet el que ha pogut per la vida de les dones i estem començant a plantejar aquests temes dels drets de les dones grans. Jo fa molts anys que treballe en això, però cal parlar més de manera pública d’aquests drets, fer més debats, arribar a la consciència de tot el món.

Que la menopausa és el principi de la fi és una idea patriarcal per a traure les dones del mercat sexual

Afirmes que la menopausa és una de les grans coses que ens passa a les dones, en positiu, i en contra del que hem escoltat sempre

La idea que la menopausa és "el principi de la fi" que és una idea patriarcal que té com a objectiu traure les dones del mercat sexual i del mercat de l’amor i de les relacions. Això és absurd perquè pensa que després de la menopausa vivim quaranta o cinquanta anys i no els viurem fora del mercat de les relacions i de la sexualitat. De fet, no es viu així i això és una idea que hem de combatre, primer amb els nostres escrits i després amb la nostra vida.

També parles en el teu llibre del concepte d'edatisme, que encara és bastant desconegut…

És un terme que està començant a difondre’s i és un tema, el de la discriminació cap a la gent gran, que a poc a poc anirà servint per a canviar polítiques o conductes en relació amb la gent gran.

I en l'àmbit individual, què podem fer per a combatre l’edatisme?

Primer ser conscients del nostre propi edatisme i després intentar veure totes aquelles coses que ens semblen tan naturals, però que en realitat són edatistes. No les veiem però hi són.

Ja per acabar, has vingut a Ontinyent per a inaugurar el curs de Majors Actius, una proposta que inclou des de classes de gimnàstica o balls tradicionals fins a rutes botàniques o passejades "inclusives". Què penses dels programes d’envelliment actiu?

Jo crec que envellir d’una manera activa és una bona idea, però el que no es pot pensar és que aquesta forma d’envellir siga per a tot el món. Hi pot haver gent que no té cap interés a tindre una vida excessivament activa. Hem d’intentar que les teories no es convertisquen en un "café per a tots", sinó que hi pot haver diferències en els interessos de les persones, per això les institucions han de plantejar-se si les accions que proposen per a la gent major contribueixen a atendre els seus interessos i no només a entretindre'ls. La gent major també vol aprendre i els interessen les accions motivadores, no només els típics cursos de macramé.