Anna Lluch: “Quan el meu marit pujava a estendre, les veïnes s’asomaven perquè per a l’època era estrany”

A la doctora Lluch li encanta difondre el seu coneixement. El que ha atresorat al llarg de tota la seua vida. I ho posa en marxa amb els estudiants de Medicina i també amb els residents d’Oncologia. “Jo a tots ells els dic que cal tindre una meta i lluitar per ella… Perquè si lluiteu poden aconseguir-ho. I quan dic lluitar no em referisc ‘de mala manera’, que jo he tingut una vida feliç, feliç, feliç, perquè he fet allò que volia. I ara si tornara, tornaria a fer el mateix: medicina, oncologia…”. 

La catedràtica de Medicina per la Universitat de València i cap del Servei d’Hematologia i Oncologia de l’Hospital Clínic, durant la seua entrevista en el programa La vida al Màxim ha contat anècdotes divertides dels seus inicis professionals, els anys 70, com per exemple com va ser la seua estància a Milà per a perfeccionar un coneixement molt important. 

“Jo volia ensenyar-me els receptors hormonals i me’n vaig anar fins a Milà. I m’en vaig anar amb dos fills i el meu home. Tots en una caravana. Ens vam instal·lar en un càmping meravellós, al nord de Milà, en la població d’Arona. I des d’allí jo anava a l’Institut Nacional de Tumors que estava a Milà. I quan tornava al càmping jo era feliç. El meu home i els dos xiquets venien a esperar-me a l’estació”. I així va estar tota la família dos anys.

“El meu marit i jo sempre hem buscat conviure com dos tarongetes. No com mitja i mitja. Érem dos, amb autonomia.... Jo no vull mitja taronja, la vull sencera. Volem caminar junts, però amb dues personalitats, independents”. Doctora Ana Lluch - Oncòloga

Ella i el seu marit sempre han respectat el treball de l'altre

Anna Lluch també ha dit a l’equip de La vida al Màxim: “Jo tenia el suport del meu marit com ell tenia el meu. El meu home era el secretari general de la Unió de Llauradors i Ramaders i tenia molta responsabilitat. Però els dos ens ho arreglàvem molt bé. Quan jo no estava en casa estava ell, i quan ell no estava, em quedava jo”.

D’aquella etapa en què els fills eren menuts sols te records bonics. “Jo feia de bocatera i portera… perquè quan els fills són menudets sempre estan ‘un entrepà de no sé qué’... jo era feliç. Ells sempre estaven atesos i també teníem ajuda externa per a les hores en què  nosaltres no estàvem”. 

 “Quan el meu home pujava a estendre a la terrassa, les veïnes s’asomaven perquè per a l’època era estrany, però sempre hem buscat conviure els com dos tarongetes. No com mitja i mitja. Érem dos, amb autonomia. Jo mai li he preguntat a ell si podia anar ací o allà. Jo no vull mitja taronja, la vull sencera. Volem caminar junts, perquè tenim uns fins comuns però amb dos personalitats, independents. No pot ser que un depenga de l’altre. I això ens anat molt be en la vida”.

Pots veure el programa sencer ací