Càncer de mama: de Halsted a la cirurgia conservadora

L’any 1894 William Halsted va descriure la mastectomia radical, una operació que consisteix en l’extirpació completa del pit, músculs i ganglis limfàtics axil·lars. Aquesta tècnica va aconseguir millorar la taxa de supervivència de les dones amb un càncer de mama. Però, al llarg de huitanta anys, aquest va ser el tractament generalitzat per al càncer de mama, sense importar la mida, el tipus o l’edat de la pacient.

En 1973, un equip capitanejat per Umberto Veronesi a l’Institut del Càncer de Milà va iniciar un estudi per a dones amb un càncer de mama de no més de 2 centímetres de diàmetre. L’estudi comparava l’operació de Halsted amb la cirurgia conservadora o tumorectomia, una tècnica que acabava d’estandarditzar-se i permetia conservar el pit de la pacient, acompanyada d’un tractament amb radioteràpia. Es compararen les dues tècniques en 701 dones seleccionades aleatòriament, entre 1973 i 1980. Les dades mostraren un índex de supervivència semblant. Tot i això, les pacients amb càncers xicotets al pit poden experimentar tumors recurrents. Per això calia ampliar el temps de l’estudi i fer un seguiment a llarg termini.

El seguiment es va ampliar fins al 2002 i 29 anys després de l’inici de l’estudi es publicaren els resultats. Les dades mostraren que la cirurgia conservadora i l’operació de Halsted tenen la mateixa taxa de supervivència. Des d’aleshores es generalitza la conservació del pit com a mètode per al tractament dels càncers de mama relativament xicotets.

La importància de la recerca científica

El primer registre conegut sobre el tractament del càncer de mama es remunta a l’antic Egipte, fa aproximadament tres mil anys. En el papir d’Edwin Smith, que rep el nom de l’historiador que va adquirir-lo al segle XIX, es documenten diferents operacions mèdiques i es parla de com tractar un tumor al pit, tot i que s’assumia incurable.

Des del Renaixement, la impremta i les universitats facilitaren l’intercanvi de coneixement entre investigadors

Hipòcrates a la Grècia clàssica i, més endavant, Aulus Corneli Cels, Leònides o Galé l’abordarien amb diferents perspectives, tant desaconsellant el tractament com recomanant extirpar els tumors. I no va ser fins al Renaixement que es produïren avanços significatius en la investigació de la malaltia. Diversos científics europeus van fer aportacions a l’estudi del càncer de mama, com Andreas Vesal, Ambrose Paré o l’aragonés Miguel Servet, el primer a disseccionar els ganglis limfàtics axil·lars i part dels músculs pectorals; tot mentre es produïen grans avanços en la cirurgia des d’Alemanya. L’expansió de les universitats i la impremta facilitaren l’intercanvi de coneixement.

Tot i això, les mastectomies van tenir una alta taxa de mortalitat fins a l’evolució de la tècnica dels cirurgians i de l’anestèsia al segle XIX. En 1895, un any després que Halsted definira la mastectomia radical, Wilhelm Röntgen va descobrir els rajos-X. Al llarg del segle XX, se succeirien la introducció de la radioteràpia, la quimioteràpia i l'hormonoteràpia. A més, gràcies al desenvolupament de la biologia molecular s'introduïren tractaments més específics i dirigits com la immunoteràpia.

Vora tres mil anys d’història sobre el tractament del càncer de mamà, que ha anat des de la no-intervenció fins a la mutilació. Però, gràcies a l’evolució de la recerca científica i el treball dels investigadors, seguim avançant en tractaments cada vegada menys intrusius i una major taxa de supervivència. La investigació continua sent la gran esperança contra el càncer.