Sense mitjans contra el coronavirus: com Espanya va intentar fugir a cegues del "tsunami"

La manca de laboratoris preparats i de personal especialitzat per a realitzar les proves de PCR ha estat un dels grans llasts per a atrapar a temps el virus.

SARS-CoV-2
SARS-CoV-2 / NIAID - CC BY 2.0
10 d'abril 2021 - 13:31

Ángela Bernardo, Civio

Al principi de la crisi sanitària, només 7 persones eren les encarregades d’analitzar totes les mostres de coronavirus que arribaren de tot el país. Així ho havia estipulat el Minsiteri de Sanitat el 24 de gener de 2020, quatre dies després que Xina confirmara que el virus SARS-CoV-2 es podia transmetre entre persones. L’equip , del Centre Nacional de Microbiologia (CNM), pertanyent a l’Institut de Salut Carlos III, va ser també el que confirmà el primer cas de covid-19 a Espanya.

A la fi del mes de gener de 2020, quan l’Organització Mundial de la Salut (OMS) declarà l’emergència sanitària internacional i Espanya aconseguia repatriar una vintena de ciutadans atrapats a Wuhan (Xina), el Ministeri decidí canviar de criteri. Sanitat va donar llavors llum verda perquè les autonomies pogueren diagnosticar la infecció. Això sí, només podien descartar-se els casos negatius. La resta, els que hagueren sigut positius o foren dubtosos, havien d’enviar-se al CNM perquè en realitzara la confirmació, una vegada Salut Pública ho autoritzara.

Segons explica a Civio Jesús Otero, director del CNM, açò era necessari perquè, en un primer moment, “la metodologia no estava posada a punt en la majoria dels hospitals” i els kits comercials “eren escassos i no ben coneguts”. El seu centre reorganitzà l’equip habitual de 7 persones i va formar un laboratori de més de 60 especialistes dedicats al diagnòstic del coronavirus. Els mitjans en la ciència espanyola són escassos: la xifra del centre nacional només duplica el nombre de professionals (28) que treballaven en abril de 2020 a l’Hospital d’Oviedo per a detectar la infecció.

Durant setmanes, totes les mostres positives i dubtoses havien de seguir enviant-se al CNM, sempre comptant amb l’aprovació de Salut Pública. Aquests dos tràmits es mantingueren igual fins l’11 de març, quan va deixar de ser necessari tret dels casos dubtosos o positius de pacients greus. Fou el mateix dia que l’OMS declarà la covid-19 com una pandèmia. Hui el problema “ja no és adminsitratiu”, explica Julio García, portaveu de la Societat Espanyola de Malalties Infeccioses i Microbiologia Clínica (SEIMC, en les seues sigles en castellà), que assenyala que al principi va faltar “diligència”.

Al començament de març de 2020, els hospitals madrilenys s’hi avançaren i van deixar d’enviar mostres perquè les confirmara el CNM. “Ràpidament ens vam veure superats per aquest tsunami”, reconeix García, davant de l’”explosiu” nombre de casos detectats a Madrid. El 3 de març, la Comunitat de Madrid notificà 49 infectats; el dia 9, aquesta xifra s’havia multiplicat per gairebé deu, fins assolir els 469 afectats. Però aquestes dades no oferien una imatge a temps real degut als dies que tarden a aparéixer els símptomes i al temps necessari per a obtindre els resultats de les proves.

A qui se li ha fet la prova de diagnòstic del coronavirus?

  • El primer pla de Sanitat, del 24 de gener, establí que només s’analitzara aquells individus amb símptomes i que hagueren mantingut un contacte estret amb un cas positiu o que hagueren viatjat a Wuhan (Xina) en els catorze dies anteriors. Poc després, el 6 de febrer, se n’amplià el radi de recerca a tota Xina, on ja començava el confinament.
  • El protocol del 27 de febrer va incrementar més encara la detecció envers les àrees amb “evidència de transmissió comunitària”, on no resulta factible relacionar el contagi de noves persones amb casos prèviament coneguts. En aqull moment, el nord d’Itàlia ja ho era. A més, el pla demanava que s’investigaren pacients hospitalitzats o morts que, per exemple, tingueren pneumònia d’origen desconegut, cosa que no s’havia fet fins aleshores. Així fou com València va confirmar la primera persona morta amb coronavirus, que s’havia mort el 13 de febrer.
  • El document de l’11 de març indicà les proves per a totes aquelles persones amb símptomes que hagueren tingut contacte estret amb un positiu o que hagueren viatjat o residit en àrees on el virus ja circulava sense control, on estavan incloses la Comunitat de Madrid i el País Basc. El 15 de març, Sanitat ja admeté l’escenari de “transmissió comunitària sostinguda” en tota Espanya. Però la prova, a partir d’alsehores, només s’indica en persones hospitalitzades, personal sanitari i treballadors de serveis essencials.

El virus va passar desapercebut a Espanya

Durant setmanes, el virus semblava estar massa lluny. Així havia ocorregut amb els anteriors coronavirus, el del primer SARS i el del MERS, l’impacte dels quals havia estat més localitzat, cosa que pot explicar en part la manca de reacció occidental. Salvador Peiró, portaveu de la Societat Espanyola de Salut Pública i Administració Sanitària (SESPAS), apunta un altre factor per a l’excés de confiança a Espanya: l’experiència de la grip A, quan es va criticar la sobrerreacció de Sanitat per la compra massiva de vacunes i antivirals contra una malaltia que, al remat, tingué molt menys impacte a Espanya.

Eixa confiança explica també que no es feren moltes més proves. “Estàvem assumint que [el coronavirus] només podia vindre de fora”, diu Peiró. A la fi de febrer, Espanya havia investigat un total de 276 casos, dels quals 31 eren positius. Els criteris per a fer proves permetien detectar les persones amb símptomes però no aquelles que no en tingueren o que patiren signes lleus, “que era per on s’estava colant tothom”, cosa que en un primer moment no se sabia.

“Probablement a partir de la segona quinzena de febrer el coronavirus ja circulava de forma imporant”, explica a Civio. Tanmateix, ho va fer de forma sigilosa, a través de persones sense símptomes o amb signes molt lleus, que passaren desapercebudes. Espanya estava a cegues en el pitjor moment, ja que “epidemiològicament és molt important tindre proves” per a rastrejar per on circula el virus. Va ser a la fi de febrer quan es van encendre totes les alarmes. El virus ja no estava tan lluny: dels 483 casos confirmats a Europa, 400 s’havien detectat a Itàlia, la majora al nord, a les zones de Milà, Bolonya i Venècia. “Itàlia i Espanya tenen tal nivell d’interacció que era impossible que no tinguérem un munt de casos ja ficats a dins”, lamenta Peiró.

La dispar resposta autonòmica

El Ministeri de Sanitat “recomanava” des de principis de febrer de 2020 que cada autonomia disposara d’“almenys un laboratori amb capacitat diagnòstica”. Però al principi els mitjans autonòmics també eren molt escassos. Aragó, per exemple, només habilità dos hospitals a Saragossa, on també s’hi havien de dur le mostres d’Osca i Terol. Andalusia va fer el mateix amb dos hospitals, a Granada i Sevilla, per a atendre tota la regió. La Comunitat de Madrid només comptava al principi amb els quatre hospitals més grans per a fer les proves. “Hi hagué previsió per a una situació molt menor que la que ens hem trobat. Es va pensar en casos importats, brots locals i localització de contactes, no en una situació massiva”, apunta Peiró.

Al començament del brot, segons explica a Civio un portaveu de la Junta de Castella i Lleó, la regió també centralitzà les seues anàlisis en els complexos més grans –Burgos, Valladolid, Salamanca i Lleó–. Les mostres de Sòria, per exemple, haven de fer un viate de dues hores per carretera per a arribar a l’hospital burgalés. I a Balears, inicialment totes les mostres s’analitzaven a Son Espases (Mallorca). En abril de 2020, segons explica una facultativa, la major part de les mostres d’Eivissa viatgen a Mallorca per la manca de mitjans. Un problema similar a les Canàries, la carència de material, també ha obligat que les mostres vagen de Lanzarote a Gran Canària per a ser analitzades, d’acord amb el diari local La Voz de Lanzarote.

La reacció a la crisi del coronavirus ha estat dispar a Espanya. Comunitats xicotetes com La Rioja, Cantàbria i Astúries són les que més proves per milió d’habitants havien fet a la fi de març de 2020, d’acord amb les dades recopilades per Civio –xifres que, en paral·lel havia obtingut i publicat de forma prèvia El Confidencial–. La Rioja sembla haver seguit el consell de l’OMS, que mitjançant el seu director general, Tedros Adhanom, llançà un missatge clar: “tests, tests, tests”. Potser el seu elevat nombre de proves responga a dos factors. El primer, la por inicial. El 6 de març, segons les dades de Sanitat, aquesta comunitat era la que més incidència acumulada de casos (9,15) tenia per cada 100.000 habitants, molt per davant de Madrid (2,06) i el País Basc (2,04), en part degut al primer gran focus de coronavirus a Espanya, localitzat al municipi d’Haro. El segon factor potser siga que La Rioja és una comunitat uniprovincial amb pocs habitants i relativament rica. En les darreres setmanes, la regió ha desplegat equips de diagnòstic mòbil per a agafar mostres i ha centralitzat les proves a l’Hospital de San Pedro de Logronyo.

Si la manca de transparència sobre el total de proves realitzades és molt preocupant, l’opacitat és encara més gran en el nombre de persones que s’han sotmés a l’anàlisi. Fins abril de 2020 Espanya encara no havia donat a conéixer eixes dades. A nivell regional, La Rioja, Madrid, Galícia, Cantàbria, Canàries i País Basc són les sis úniques autonomies que han fet públic el nombre de persones que s’han sotmés a test de PCR, segons la informació obtinguda per Civio. En termes relatius, La Rioja torna a liderar la curta classificació d’haver analitzat 14.000 persones per milió d’habitants.

Durant setmanes, no hi ha hagut infraestructura ni mitjans per a atrapar el virus a temps. Per exemple, fins a mitjan març, Extremadura només comptava amb un únic hospital per a fer anàlisis, el de Càceres, ja que el de Badajoz començà a funcionar fa unes setmanes, segons el periòdic regional Hoy. Entre març i abril, cada autonomia ha intentat multiplicar la seua capacitat de detecció del coronavirus: la Comunitat de Madrid compta ara amb 12 laboratoris en hospitals front als 4 inicials; Andalusia, amb 14 centres respecte els 2 amb què començà. A les regions que publiquen les proves realitzades de manera periòdica, com el País Basc, també es veu que el nombre de proves es disparà a partir de març.

Per què no sabem quantes persones han estat analitzades?

  • De del 15 de març, les comunitats envien a Sanitat el nombre de proves realitzades a diari, però el Govern espanyol ha donat dades incongruents. El 15 de març, el ministre de Sanitat, Salvador Illa, parlà de “més de 30.000 tests”. El dia 21, Raquel Yotti, directora de l’Institut de Salut Carlos III, cità 355.000 determinacions per PCR, xifrà que va repetir el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, eixa mateixa nit.
  • Un portaveu del Carlos III puntualitza que Yotti “es va referir a proves, no a persones”. Preguntat per Civio, el Minsiteri de Sanitat insisteix que “se’n fan entre 15.000 i 20.000 al dia”, mentre que Jesús Oteo assenyala que el CNM aconseguí en la setmana del 16 de març dur a terme més de 4.000 determinacions. Les dades recollides per Civio sumen una mica més de 247.000 anàlisis per a les 15 comunitats disponibles, una mica menys que el nombre obtingut per El Confidencial. Tanmateix, a aquesta xifra caldria afegir-hi les proves fetes al CNM i d’altres organismes, però que ni l’Institut de Salut Carlos III ni Sanitat han volgut detallar a aquest mitjà.
  • Els protocols de Sanitat també han variat de manera considerable: el primer pla, del 24 de gener, exigia una única prova per persona, la realitzada al CNM. Des del 30 de gener i fins l’11 de març se’n demanaven dos en casos positius o dubtosos. A partir del 27 de febrer es necessitaven almenys tres proves –la de diagnòstic i dues per a donar l’alta– per als positius. No obstant això, el pla de l’11 de març estipulà que els individus hospitalitzats es feren almenys tres proves, la de diagnòstic i dues per a rebre l’alta, mentre que, en els casos domiciliaris, el nombre era de dos –per a detectar-los i per a considerar-los curats–. Açò tornà a canviar a partir dels protocols del 15 i el 31 de març, que indiquen almenys dues anàlisis, la de diagnòstic i la de l’alta.

Per què no es fan més proves a Espanya

Els tests es duen a terme mitjançant una anàlisi anomenada RT-PCR en temps real. La prova, considerada com el “mètode d’elecció” per la seua “alta sensibilitat” –al voltant del 70%–, tarda en condicions ideals entre dues i tres hores, segons el portaveu de SEIMC. “Si no estiguérem sepultats per tones de mostres”, puntualitza. D’acord amb Nerea Irigoyen, viròloga de la Universitat de Cambridge, la PCR té dues limitacions importants, la necessitat de major suport tècnic i el temps que es requereix. Però en abril de 2020 continuava sent la millor eina possible per a atrapar el coronavirus (després arribarien els tests d’antígens). “Ens serveix per a detectar les persones que tenen el virus en eixe moment a les seues cèl·lules”, apunta Peiró, però no per a identificar aquells que ja han passat la infecció, per als quals es requereixen altre tipus de proves.

El microbiòleg Julio García reconeix que necessiten més gent que ajude per a diagnosticar persones infectades. I la PCR és un procediment comú als laboratoris de biologia molecular de tot el món. Però, en la seua opinió, qualsevol investigador que utilitze aquesta tècnica no pot fer diagnòstic. García adverteix d’un problema logístic: no només es necessita fer l’anàlisi, sinó també gestionar bé la mostra i validar-ne clínicament els resultats. Tan problemàtic pot ser no fer proves com fer-ne oferint conclusions errònies. A més, es necessiten laboratoris que complisquen condicions de seguretat biològica, ja que el virus és “molt contagiós”. Calgué esperar fins el 2 d’abril de 2020 perquè Pedro Duque, ministre de Ciència, anunciara un protocol de formació perquè més professionals sanitaris es dedicaren al diagnòstic del coronavirus.

Les partides anunciades per Pedro Sánchez per a ciència estan centrades en l’estudi del virus i el desenvolupament de potencials vacunes i tractaments. Un 4% d’aquest finançament, 1,2 milions d’euros, es dedica a “cobrir necessitats excepcionals” per a aquesta crisi, tals com l’adquisició de material i el pagament de guàrdies a l’Institut de Salut Carlos III. Per, segons confirma a Civio una portaveu del Ministeri d’Universitats, aquesta inversió de moment no va per a les institucions que intenten fer més proves, com la Complutense de Madrid (UCM) i la de Lleó.

La UCM, que des d'abril de 2020 intentava detectar casos en residències de la Comunitat de Madrid, confirma que no rep ajuda del Ministeri, tret dels kits de PCR proporcionats pel Carlos III. La universitat ha aportat els seus propis mitjans, que inclouen els científics que s’hi han oferit de forma voluntària, i compta amb el suport de tres fundacions per a una part del material. El Centre d’Investigació en Sanitat Animal (CISA-INIA) és un altre organisme d’I+D que treballa fent anàlisis en personal essencial de la Policia, els Bombers o Protecció Civil. En les darreres hores i mitjançant les xarxes socials, alguns dels investigadors implicats en aquestes tasques han demandat coordinació i organització al Govern espanyol.

A la carrera darrere d’un virus desconegut

En l’actualitat, a més, hi ha dificultats per a obtindre els productes per a fer les proves. El major problema, segons Oteo, “està en els reactius per al procés d’extracció de material genètic de la mostra”, un pas fonamental per a detectar el virus. “Estem estrangulats”, admet García. Els laboratoris de països de tot el món, entre ells Espanya, s’enfronten al desabastiment. I això perquè està havent-hi una “demanda massiva”, segons Stephen Baker, professor de la Universitat de Cambridge. Espanya està intentant pal·liar aquesta dificultat, tot recolzant en empreses biotecnològiques nacionals, intentant extraure l’ARN del virus de forma automatitzada i provant nous protocols.

El que succeeix amb el SARS-CoV-2 és una problemàtica habitual dels anomenats virus emergents, és a dir, virus inesperats que apareixen de sobte. “Ocorregué també amb el zika”, comenta García, però ara s’han vist completament “desbordats” pel nombre de casos “tan gran”. La manca de tests ràpids, que sí que hi ha per a la grip, també ha limitat el desenvolupament de proves massives. El tsunami del coronavirus torna a demostrar, com succeí amb el VIH i l’èbola, que les malalties infeccioses no són coses del segle XIX. “És fàcil preveure situacions com aquesta”, admet el portaveu de SEIMC, qui recorda que, després de la crisi de l’èbola, es van crear nombroses unitats d’aïllament d’alt nivell, quasi inexistents fins aleshores, que ara ajuden al tractament de pacients. Potser aquesta siga una de les lliçons més importants d’aquesta crisi: dotar-nos de capacitat suficient per a detectar a temps virus emergents com el SARS-CoV-2.

També et pot interessar