Cicely Saunders

La història recent de les cures pal·liatives està lligada al tractament del càncer. De fet, en algun moment ha estat considerada pels oncòlegs com la seua antagonista. El terme pal·liar prové del llatí palliare, “cobrir”. Durant bona part del segle XX, el fet d’oferir alleujament del dolor es percebia com un encobriment de l’essència de la malaltia, una forma de suavitzar-ne els símptomes en compte d’atacar el mal.

A mitjan d’aquell segle, una exinfermera anglesa que es va fer metgessa va fundar la disciplina moderna de la medicina pal·liativa. I va decidir anomenar-la així, en comptes de cures pal·liatives en considerar que cures era una «paraula blana» que no trobaria respectabilitat en el món mèdic.

A finals dels 1940, Saunders havia tractat un refugiat jueu de Varsòvia que agonitzava de càncer a Londres. Aquell home li va llegar els seus estalvis, amb un desig críptic: ser «una finestra a la seua casa». Més endavant, Saunders va entendre a què es referia, quan va conéixer les sales d’oncologia dels hospitals de Londres. Als pacients terminals de càncer, se’ls negava la dignitat, l’alleujament del dolor i sovint fins i tot l’atenció mèdica bàsica. Vivien confinats, literalment en habitacions «sense finestres». Sense possibilitat de curació, havien estat abandonats per l’oncologia, sense lloc per a la seua retòrica de batalles i victòries.

Saunders va concebre l'especialitat en medicina pal·liativa com un treball d’equip de diversos especialistes, que també inclou psiquiatres, anestesistes, geriatres, fisioterapeutes i neuròlegs. Un plantejament holístic per a ajudar els malalts a morir sense dolor i amb dignitat. Per tal de traure els agonitzants de les sales onològiques, el 1967 va fundar a Londres un centre especialitzat en la cura específica de malalts terminals i moribunds: l’Hospici de St. Christopher. Allà es va desenvolupar el que avui dia anomenem “medicina pal·liativa”.

Saunders també ha tingut un paper fonamental en la història de l’ètica mèdica moderna. Un apunt biogràfic que va tindre influència en la construcció de les seues idees: les morts successives d’Antoni Michniewicz –un pacient de qui ella s’havia enamorat–, del seu pare i d’un amic, entre el 1960 i el 1961, van provocar-li el que ella més tard anomenaria un «dol patològic». Aquest concepte encara s’utilitza en la clínica moderna, quan les famílies passen per una mort traumàtica i mal assistida per part dels professionals.