València homenatja els seus veïns més veterans, amb més d’un segle de vida
Una dieta variada, un treball darrere d’un altre o, fins i tot, no fallar amb cap esmorzar. Són alguns dels secrets de la longevitat que han confessat a À Punt els més majors
Quin és el secret de la longevitat? Menjar de tot o no parar de treballar. Encara que també hi ha qui apunta allò de no ser exquisit per a menjar. Són, al parer dels veïns més majors de la ciutat de València, aquells que superen el segle de vida, els secrets de la seua longevitat. Els han compartit amb À Punt, abans de començar l’acte d’homenatge que els ha dedicat este dimarts l’ajuntament.
El saló de Cristall ha reunit una cinquantena de veïns amb un denominador comú: superar els cent anys de vida, el que implica que han sobreviscut a dos guerres, una pandèmia i diverses riuades.
Un d’ells era Teófilo García. Amb un sentit de l’humor envejable, afirma sentir-se molt bé, tot i tindre una edat de tres xifres. “He caminat tres quilòmetres abans de vindre i he esmorzat”, reconeixia davant del micròfon d’À Punt. “Per a esmorzar he menjat una tallada de cansalada”, puntualitzava orgullós i amb un ampli somriure. “He eixit molt bé, salte com una llebre”, deia en referència a la seua llarga vida i el bon estat de salut.
Prop d’ell estava María Poquet, una de les veïnes més veteranes de la ciutat, que també supera el segle de vida. “Jo m’ho faig tot a casa: em guise, em pose la llavadora...”, detallava.
L'alcaldessa de València, María José Catalá, ha volgut saludar un a un els ciutadans més majors empadronats a la ciutat i els ha entregat un record d’este acte. Són prop de cinquanta persones que han complit els cent anys, un període prou llarg per a acumular nombroses alegries, però també penes, com apuntava Pilar Ibáñez: “Tenia quatre fills, però se n’han mort dos”, recordava amb la veu tallada mentre esperava l’inici de l’acte. Malgrat esta pèrdua irreparable, Pilar tractava de recobrar la veu per a enumerar els seus descendents: set nets i nou besnets.
També repassava, ben pagada, el seu llegat familiar, Josefa Muñoz: “Tinc cinc nets i set besnets”, afirmava amb contundència. Com ella, una altra de les homenatjades manifestava tindre uns quants nets, però especialment orgullosa estava dels seus dos rebesnets.
En més d’un segle de vida hi ha temps per a tot: alegria, dolor, tristesa, patiment o por. Però, sobretot, del que hi ha d’haver temps per part dels més joves és de passar temps per als que els han deixat la societat que tenim. De fet, un dels assistents, amb més de cent anys, no dubtava a afirmar, en preguntar-li per l’acte d’homenatge que “hauria de repetir-se cada dia”. “I al final, una bona paella”, puntualitzava.
