El museu que prohibia no tocar la ciència arriba al quart de segle
El Museu de les Ciències s’inaugurava fa 25 anys i prompte es va convertir en referent no sols per la interacció que oferia i el caràcter divulgatiu, també per l'espai arquitectònic
El Museu de les Ciències s’inaugurava fa 25 anys i prompte es va convertir en referent no sols per la interacció que oferia i el caràcter divulgatiu, també per l'espai arquitectònic
Va nàixer com un projecte divulgatiu, per a difondre la ciència, però prompte es va convertir en referència perquè era molt interactiu i, des de l’exterior, va guanyar pes com a una de les estampes més emblemàtiques de la ciutat de València. El Museu Príncep Felip està hui d’aniversari, fa un quart de segle.
Era un dia com hui de l’any 2000 quan s’obria al públic una nova concessió de museu. Una concepció diametralment oposada al que fins a aquell mil·lenni acabat d’inaugurar es considerava un museu. Al de les Ciències de València es podien tocar moltes coses, vore-les sense la barrera de la vitrina o, fins i tot, es podia jugar o experimentar amb molts dels seus elements.
De fet, l’aleshores director, Manuel Toharia, definia este espai com a un museu “estrany”, “atípic”, que naixia amb el lema de “no tocar està prohibit” o “no sentir està prohibit”, reconeixia aquella jornada davant de les càmeres de Canal 9.
El repte de hui dia ha de ser el d’aplicar les noves tecnologies a la mateixa manera d’explicar les coses i tenint present que està prohibit no pensar
Hui, 25 anys després, el seu primer director i pare d'aquella filosofia, té clar quin ha de ser ara el repte d'este museu, “el d’aplicar les noves tecnologies a la mateixa manera d’explicar les coses i sempre tenint present que està prohibit no pensar, no tocar i, per tant, prohibit no aprendre”.
Fa 25 anys s'estava acabant el segle XX i s'obria la porta a un altre món. Un món de ciència pròxima, fàcil, interactiva, per a tots els públics, un món de ciència per a jugar. Dins d’esta criatura de Santiago Calatrava, de l’esquelet de sis tones d’acer, de vidre i formigó, tot estava per descobrir.
“Hui, amb un poc de sort, la gent haurà d’eixir amb més preguntes que en entrar i haurà descobert moltes coses que mai no hauria descobert d’una altra manera”, apuntava Manuel Toharia.
