El Tribunal de Comptes culpa l'exdirectiva de l'EMT del frau dels quatre milions
Considera Celia Zafra responsable d'una "negligència greu" i l'insta a retornar els diners que es transferiren a la Xina
El Tribunal de Comptes ha declarat culpable l'exdirectora d'administració de l'Empresa Municipal de Transports de València, Celia Zafra, per la transferència de quatre milions d'euros a dos comptes de la Xina el setembre de 2019. El tribunal econòmic la considera responsable de l'estafa, li atribueix una negligència greu i l'insta a retornar íntegrament els diners a les arques de l'EMT.
En la sentència, el tribunal econòmic entén que sense la participació de Zafra, que va mediar entre el banc i el fals proveïdor, no s'hauria produït l'estafa: huit transferències bancàries a comptes en un banc de Hong Kong a dues presumptes empreses estrangeres sense cap relació comercial amb la societat municipal. Considera que si bé va ser enganyada per uns correus que simulaven el vistiplau del president de l'empresa, el regidor de Mobilitat Sostenible Giuseppe Grezzi, abans d'ordenar els pagaments havia d'haver informat els seus superiors.
El mateix Grezzi ha comparegut en roda de premsa per a avançar la decisió, que coincideix amb la línia d'argumentació que ha mantingut el seu departament. El juny de 2021 el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana va considerar procedent l'acomiadament de Zafra, perquè va considerar que havia operat de manera negligent i amb "falta absoluta de criteri", si bé l’Agència Valenciana Antifrau havia establit abans que l’EMT “no disposava de controls que haurien pogut detectar o minimitzar" l'estafa.
La sentència declara que la conducta de l'empleada -que ha sigut demandada davant la jurisdicció comptable per l'EMT i el Ministeri fiscal- reuneix els requisits de responsabilitat comptable. Qualifica l'actitud com "greument negligent" perquè no va guardar les mínimes cauteles que correspondrien al cànon de diligència qualificat pel caràcter públic dels fons gestionats i tampoc les d'un bon pare de família". En aquest sentit, apunta al fet que "un bon pare –o mare- de família no hauria dut a terme actes de disposició tan rellevants sense comunicar-los a ningú" i que si haguera actuat "segons el criteri de diligència normal" entre el personal públic, hauria d'haver consultat "formalment o informalment companys o superiors sobre el procediment, la regulació o la manera d'afrontar la qüestió".
