Segona República: la llavor del feminisme a l’estat espanyol

Aquest dimecres es compleixen 90 anys de la proclamació de la Segona República a Espanya. Un règim democràtic que va substituir la monarquia del rei Alfons XIII i que va durar fins a l’1 d’abril de 1939, quan va acabar la Guerra Civil que deixava quranta anys de dictadura franquista.

Quasi huit anys durant els que l’associacionsme d’esquerres, sobretot el vinculat als partits polítics i sindicats, va tindre un paper fonamental. Un associacionisme del qual no es quedaren fora les dones, tant en espais mixtes com en organitzacions exclusivament femenines, i que els va permetre desenvolupar una consciència i identitat de gènere i de classe que va marcar el creixement de la identitat femenina i feminista de la modernitat.

En el seu article "El camino a la liberación. Asociacionismo femenino y culturas obreras en la Segunda República (1932-1936)", les professores de la Universitat de València, Ana Aguado i Luz Sanfeliu (investigadores de l’Institut Universitari d’Estudis de la DONA i del Grup d’Estudis Històrics sobre les Transicions i la Democràcia) analitzen com la Segona República va ser un moment d’inflexió en la història contemporània de les dones en Espanya.

Aquestes professores del Departament d’Història Moderna i Contemporània i del d’Educació Comparada i Història de l’Educació, respectivament, assenyalen que per primera vegada, les dones de les classes treballadores començaren a “desenvolupar una nova percepció d’elles mateixes”. 

Durant la Segona República, afirmen, quallà un context polític i cultural que va possibilitar l’emergència social de les dones treballadores i vinculades a les cultures obreres, així com el desenvolupament de la seua agència i la seua capacitat associativa.

I és aquesta gran capacitat associativa la que les portà a compartir “noves experiències relacionals identitàries” que els ajudaren a crear una cultura compartida i desenvolupar una identitat comuna que va arribar en alguns casos fins i tot a subvertir la socialització diferencial de gènere. 

L’associacionisme en la clandestinitat

L’arribada de la dictadura va suposar la fi de l’associacionisme legal, però no va impedir que moltes dones continuaren militant en organitzacions polítiques clandestines que mantingueren la vinculació amb els valors i demandes igualitàries, i que no oblidaren el que havia significat la Segona República en el camp de la llibertat per a les dones, ha explicat Aguado a À Punt notícies. A més, al marge de les associacions clandestines, les dones crearen unes xarxes de solidaritat i suport mutu tant dins com fora de les presons. I en tots aquests espais, assegura Aguado, mantingueren els seus referents ideològics en l'àmbit polític, igualitària i feminista. 

Aquest manteniment dels ideals feministes al llarg de la dictadura, encara que fora de forma clandestina, va possibilitar, més endavant, durant la segona etapa del franquisme a partir de finals dels anys 1960, la formació de noves associacions de dones, com el Moviment Democràtic de Dones. Una associació femenina clandestina que va sorgir a partir del moviment de les dones dels presos i la lluita antifranquista, però que també incorporava demandes igualitàries i feministes heretades del període republicà.

Aquesta “genealogia femenina”, com l’anomena Aguado, de dones que no deixen d’associar-se, que no perden la seua capacitat d’agència encara que es veja molt mimvada pel nou règim polític, i que no obliden les reivindicacions igualitàries, és el que explica l’explosió de feminisme que es produeix a partir de la Transició a Espanya.

L'explosió de feminisme que es produeix a partir de la transició a Espanya no es pot explicar sense entendre tota la genealogia femenina anterior Ana Aguado - Professora del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la Universitat de València

Evidentment, tal com apunten, no es pot obviar la influència de la segona onada del feminisme a Europa, a partir de Maig del 68, que proposa un feminisme més polític i arriba, sobretot, a les dones universitàries, en les traduccions d’autores com Simone de Beauvoir o Betty Friedan. 

Però el moviment feminista de la Transició va ser molt ampli i plural, format per dones de diferents sectors culturals i socials, i no es pot entendre només amb això. Cal fer un exercici de memòria per recordar "tota aquesta tradició anterior d’associacions femenines" que arranca amb la Segona República i es manté viva, encara que molt minoritaria, durant la dictadura.

Associacionisme sempre present

Actualment, indica Aguado, s’ha produït un salt qualitatiu molt important en l’associacionisme femení i feminista en comparació amb les etapes anteriors. Tenint en compte que l’associacionisme és sempre minoritari, ara per ara hi ha una forta organització de les dones com a col·lectiu, tant en associacions feministes com agrupacions professionals, que els permet tindre més presència i més agència que de forma individual. 

En paraules d’Aguado, ara hi ha "un associacionisme que està sempre present" i que representa una diferència respecte a etapes anteriors. A més de les múltiples associacions i organitzacions que ja existeixen amb agendes concretes, i gràcies en part a les noves tecnologies de la comunicació i la informació, les dones tenen molta més facilitat per a organitzar-se i crear xarxa ràpidament per a dur a terme accions concretes o donar resposta a situacions puntuals de forma col·lectiva i no individual. 

Una tendència a organitzar-se que és hereva de l’associacionisme primigeni de la Segona República encara noranta anys després de la seua proclamació.