Paloma Rubio: “Una de cada quatre persones passarà en algun moment per una malaltia mental”

Rubio, a qui diagnosticaren esquizofrènia als 38 anys, és membre del Comité Pro Salut Mental en Primera Persona de la Comunitat Valenciana i de la Xarxa Estatal de Dones

Entrevista a Paloma Rubio / Marta Pascual i Marta Galindo

Amb motiu del Dia Mundial de la Salut Mental, 10 d'octubre, À Punt ha parlat amb persones que viuen aquesta realitat en primera persona en aquest reportatge. Una d’elles és Paloma Rubio, a qui diagnosticaren esquizofrènia fa catorze anys. Ella és membre del Comité Pro Salut Mental en Primera Persona de la Comunitat Valenciana i de la Xarxa Estatal de Dones.

S’ha avançat en els drets de les persones amb problemes de salut mental?

Catorze anys després que em diagnosticaren una esquizofrènia, veig que s’ha avançat poc en la lluita pels nostres drets. M’agradaria demanar a la societat que comencen a veure'ns com éssers humans. Jo també soc diabètica, podria dir: “Soc diabètica i, per cert, també esquizofrènica”.

Per què continua l’estigma contra les persones amb trastorn mentals?

No se'ns permet donar-nos a conéixer i crec que ahí està el gran error. Jo mateixa vaig tindre la meua malaltia als 38 anys. Jo havia viscut a l’altre costat també i no sabia res sobre salut mental. És que és una malaltia invisible, no es veu.

Se'ns ha donat sempre una fama de violents o de curtets. Fem broma d’ells, els assetgem a l'escola, començant des de l’educació bàsica. Jo començaria per ahí, perquè es conega la realitat, no el que trauen als programes o als telediaris massa escabrosos. No dic que en salut mental hi haja persones que cometen actes violents. Persones bones i roïnes hi ha en totes parts.

Com has viscut la pandèmia?

La temporada que hem viscut ha sigut bastant dura per a tots i els que no tenen recursos com nosaltres, ho han passat pitjor. S’ha notat la falta de mitjans en la sanitat. Hi ha zones a les quals no hi ha ni psiquiatres, ni psicòlegs. I, en realitat, el que cura aquesta malaltia no és el tractament, sinó el tracte que se'ns dona.

Són malalties de les quals una sola no eixiria mai. Jo vaig tindre la sort de tindre una xarxa de suport, tant d'amics com de professionals del meu centre i de la Xarxa Estatal de Dones. No pensava que la pandèmia m’ensenyaria tantes coses.

Cal un tipus de treball més humà, més de tu a tu, més de parlar. És important treballar-se emocionalment. Si tens tristesa, viu-la. No t’hi instal·les, però deixa’t viure-la. És una cosa que tots hauríem d’aprendre.

Creus que la pandèmia ha servit per a visibilitzar els problemes de salut mental?

Una de cada quatre persones en algun moment de la seua vida ha passat o passarà per una malaltia mental. No som una minoria i ningú està lliure. Moltes persones s’han adonat que hi ha circumstàncies en la vida que et porten a un camí al qual mai sabies que acabaries arribant. Toques fons, quan en la vida t’ho hauries imaginat. Encara que sempre veus les mateixes cares, cada vegada hi ha més persones que s'hi mobilitzen. Jo tinc esperança.

També et pot interessar