Madji, infermera valenciana al Marroc: "Embenàvem amb el que podíem"

Un capritx del destí va voler que el funest terratrémol que va sacsejar el Marroc divendres agafara la infermera Madji Mbow, valenciana d'arrels senegaleses, de vacances al país. Passava uns dies amb la parella a Marràqueix, una de les ciutats més turístiques, quan va esclatar la tragèdia i el terra va tremolar. Des del primer moment va estar al peu del canó, aprofitant els seus coneixements sanitaris per a atendre desenes de persones rescatades entre les runes i salvar vides. L'últim balanç oficial parla de quasi 2.500 persones mortes i 2.500 ferides, quasi 5.000 en total. De tornada a València, ha contat a un equip d'À Punt NTC com va viure la fatídica experiència i com se les va haver d'enginyar per a ajudar els ferits sense a penes recursos.

Madji, de 25 anys, passejava per la històrica Medina de Marràqueix, al centre de l'urbs, quan el sisme va sembrar el caos. Relata com superat l'estupor inicial, els minuts posteriors foren els d'assimilació. "Decidírem eixir a la plaça de Djemà-el-Fna, a una zona àmplia. Vam veure edificis assolats, i molta gent cridava. Hi havia moltíssima pols", recorda la sanitària. Passaven només quinze minuts del primer sacseig, i encara amb la por al cos i en estat de xoc, ella i el seu xic, Sebastián, foren conscients de la catàstrofe. I no dubtaren a llançar-se a prestar ajuda. Va ser com un mecanisme automàtic dins del seu cervell, evoca Madji: "En sentir un home cridar em vaig dir de seguida 'Madji, que eres infermera, intenta ajudar!'".

Aleshores va començar una carrera vertiginosa contra el temps i la mort, amb un únic objectiu: salvar com més vides millor. Sense quasi material sanitari va començar a estabilitzar pacients i a tapar ferides, conta mentre ens ensenya els únics guants que encara conserva d'aquell moment. La situació era límit, amb desenes de persones que tenien hemorràgies i parts del cos trencades. "Embenàvem amb el que podíem, samarretes, pals, mocadors... No hi havia gases, no hi havia de res", ha rememorat la jove, que incideix que va haver de fer ús de la imaginació per a enginyar-se-les. Branques d'arbre, trossos d'un banc, plàstics o fins i tot la samarreta de Sebastián. Tot valia.

En sentir un home cridar em vaig dir de seguida 'Madji, que eres infermera, intenta ajudar!'

No entenia el que em deien, però les mirades i com es portaven la mà al cor per a donar-me les gràcies no té preu

Un treball humanitari sobtat que es va allargar durant tota la nit: "Ajudarem a moltíssima gent" diu la jove, satisfeta. La parella es va quedar treballant a la zona fins i tot després que arribaren els efectius de la Mitja Lluna Roja i la Policia a la plaça principal de la ciutat, on més gent es concentrava. "El que m'ajudava a seguir era veure les cares de la gent. Jo no entenia el que em deien, però les mirades i com es portaven la mà al cor per a donar-me les gràcies, això no té preu", assegura. La millor de les recompenses, veure que el treball no és en va i que va permetre salvar vides.