Gossos ensinistrats que detecten la hipoglucèmia amb l’olfacte: "Els sensors fallen, ells no"

Les persones diabètiques conviuen en el seu dia a dia amb un control exhaustiu dels nivells de sucre en sang i de la regulació d'insulina. Són pacients acostumats a fer ús d'aparells que detecten hipoglucèmies i hiperglucèmies, és a dir, insuficiències de sucre en sang o excés d'aquest.

No obstant això, els avanços tecnològics per a controlar la diabetis tipus 1 tenen un competidor de quatre potes. "A partir d’un ensinistrament previ, els gossos poden rastrejar a través de l’olor —detectant la molècula d'isopré que desprenen els pacients diabètics— si el malalt tindrà variacions dràstiques en el sucre en sang que puguen posar en perill la salut”, explica Lidia Nicuesa, psicopedagoga de la Fundació Canem, un centre que treballa amb gossos d’alerta mèdica.

La major part d’aquests animals són gossos de la raça Terrier Jack Russell, cans de caça amb un olfacte molt desenvolupat que han rebut un entrenament per a discriminar les olors de l’ambient i avisar el malalt amb un lladruc diferencial. "Quinze o vint minuts abans de tindre una hipoglucèmia o hiperglucèmia comença a lladrar-me per a avisar-me: compte que et passarà alguna cosa", explica Patrizia Mormina, pacient amb diabetis tipus 1 que té una gossa d’alerta mèdica. "Ens aporta molta tranquil·litat i seguretat, la meua vida ha canviat, ara vaig més relaxada. Tot i que els sensors van millorant, de vegades fallen, però els gossos no fallen quan t’avisen. Em fascina la capacitat que té d’avançar-se", assegura Mormina.

Aquesta predicció dels gossos es basa en la detecció per l'olfacte dels canvis hormonals en el pacient quan manifesta canvis de glucèmia. "Es produeix una producció de substàncies en el cos dels pacients que poden detectar els gossos d'alerta. Una de les més conegudes i més estudiades es denomina isopré. És una substància que la persona amb diabetis tipus 1 segrega en una situació en què es produirà una hipoglucèmia. Açò ho pot detectar l'olfacte del gos i avisar precoçment la persona o el cuidador", apunta Beatriz Voltas Arribas, endocrinòloga de l’Hospital de Manistes de València.

Ens aporta molta tranquil·litat i seguretat, la meua vida ha canviat, ara vaig més relaxada

Es tracta de gossos que poden inclús salvar vides, especialment si tenim en compte que els efectes d’una hipoglucèmia en nivells inferiors a 50 mg/dL es tradueixen en alteracions de la parla, visió borrosa, atordiment, convulsions o inclús coma. "Hi ha bastants dades que indiquen que aquests gossos poden ser molt útils, especialment per a persones dependents, amb deteriorament cognitiu, nadons i xiquets, ja que aquests pacients no són capaços de manifestar els símptomes per ells mateixos que ens indiquen que estem en una situació de perillositat. Alhora, en aquests casos avisen d’un perill imminent un familiar o cuidador que tinguen proper", afirma Voltas. Tot i això, l'endocrina alerta que "no hem d’oblidar que aquests gossos d’assistència no han de substituir l’actual monitoratge de glucosa amb els aparells tecnològics pertinents", afegeix.

Tenen un cost de més de 4.000 euros

No obstant això, l'elevat cost d'aquesta can arriba fins als 4.500 euros i l'administració no els subvenciona. Fundacions com Canem atorguen beques per a l'adquisició d'aquests animals quan són destinats a famílies sense recursos. Des de l'entitat demanen unificar la llei, que ara per ara roman diferent en cada autonomia. "Hi ha comunitats en què es pot acreditar i altres en què no", afirma Nicuesa.

Tot i els seus beneficis per als pacients diabètics, aquests animals no estan reconeguts com a gossos d’assistència a la Comunitat Valenciana, "ja que només es reconeixen per a persones amb algun tipus de discapacitat i els pacients amb diabetis tipus 1 no ho som", conclou Mormina.