Demandat als Països Baixos un donant de semen per tindre 550 fills: podria ocórrer a Espanya?

El cas de Jonathan M., el donant de semen holandés de 41 anys demandat per la fundació Donorkind i a qui s'atribueix la paternitat d'almenys 550 criatures a escala global engendrades per inseminació artificial, ha fet esclatar la polèmica. L'organització denunciant, que defensa els interessos de les persones nascudes a través d'aquest mètode, el porta als tribunals en considerar que ha vulnerat la llei i demana a la justícia mesures cautelars perquè se li impedisca tornar a donar esperma. És la primera vegada que es presenta un requeriment judicial d'aquest tipus als Països Baixos, on la legislació fixa un màxim de 25 descendents en els tractaments de fertilitat per a les persones donants. El demandat va aconseguir burlar les normes oferint els seus serveis a través d'internet i en clíniques estrangeres —entre d'altres, espanyoles—. Se l'acusa d'haver enganyat dones en tot el món, d'haver mentit i minimitzat el nombre de vegades que havia donat esperma.

La història d'aquest home, molt sonada, ha posat damunt la taula el debat sobre la donació, com cal regular-la i com s'han de protegir els interessos de totes les persones implicades en el procés. Segons els experts, l'existència a Espanya d'un límit legal de nombre permés de nadons nascuts d'un mateix donant de semen —un màxim de sis— i d'un registre estatal de persones donants, fa pràcticament impossible que es done un cas semblant. És l'opinió de Clara Colomé, directora de l'Institut Valencià d'Infertilitat (IVI) a Balears, que en declaracions a Efe demana “tranquil·litat” després d'haver-se conegut la notícia.

La Llei 14/2006, sobre tècniques de reproducció humana assistida, estableix que la xifra de fills atribuïts a un mateix donant no pot ser superior a sis i que la donació mai tindrà un caràcter lucratiu o comercial. Un límit que, en tot cas, queda molt per davall dels 25 descendents que es permeten als Països Baixos. En aquest país, a més, la persona donant no és anònima com succeeix ací i està obligada a revelar la seua identitat, a diferència d'Espanya, on "cada vegada que hi ha una donació, s'ha de registrar amb uns paràmetres de confidencialitat i d'anonimat", assenyala la doctora.

I el registre estatal de donacions contribueix a controlar més minuciosament el procés. "Quan ja han nascut els sis [nadons que permet la llei], ja no es poden fer més donacions de gàmetes", explica la responsable de l'IVI balear, que afig: "Si no hi ha un registre nacional, tu només pots controlar el que passa en la teua clínica, no el que passa en la del costat".

Donació altruista i compensació per molèsties

La llei espanyola insisteix en el caràcter altruista de la donació, encara que fixa una compensació econòmica reparatòria per a compensar estrictament les molèsties físiques i les despeses de desplaçament i laborals que puguen ocasionar-se per la donació. Però és taxativa: no podrà suposar un incentiu econòmic. I en aquest sentit, també adverteix que qualsevol activitat de publicitat o promoció per part de centres autoritzats que incentive la donació de cèl·lules i teixits humans haurà de respectar el caràcter altruista i "no podrà encoratjar-la mitjançant l'oferta de compensacions o beneficis econòmics".

A Espanya, segons l'experta en fertilitat, "no és tan fàcil ser donant", i hi ha molts controls físics i psicològics als quals se sotmeten, igual que les parelles que acudeixen a reproducció assistida. "Hi ha característiques físiques d'altura, pes, raça, ulls o grup sanguini que s'han d'acarar i que nosaltres fem amb tècniques d'intel·ligència artificial, i per descomptat s'acara la part genètica per a fer una selecció i garantir que, si tu eres portador d'una malaltia el teu donant no ho siga també", explica la doctora Colomé. Això, prossegueix, fa que ací siga pràcticament impossible que un mateix donant haguera sigut vàlid per a un número tan ampli de reproduccions, perquè seria molt estrany que una quantitat tan elevada de famílies necessitara els mateixos gens.

Els requisits que cal complir per a donar a Espanya són: tindre més de 18 anys, bon estat de salut psicofísica i plena capacitat d'obrar. A més, hi ha un protocol que estudia les característiques fenotípiques i psicològiques, així com les condicions clíniques per a demostrar que el donant no pateix malalties genètiques, hereditàries o infeccioses transmissibles a la descendència.

Els bancs de semen, una realitat complexa

Les famílies espanyoles poden accedir a semen comercialitzat en altres països i utilitzar-lo de manera privada, a casa, de la mateixa manera que algú pot concertar la cessió del semen per a ser mare amb una persona propera. En aquest cas, "La part legal és molt més complexa en el sentit que es pot complicar la situació si hi ha una demanda de paternitat, per exemple, i tampoc hi ha control mèdic sobre el semen", apunta la facultativa de l'IVI.