El fumeral de Paiporta compleix un segle

El 1921, ara fa un segle, començava la construcció del fumeral que faria funcionar el rajolar de Bauset a Paiporta (Horta Sud). Eren anys en què la demanda del taulell anava a l'alça, com també era el cas de sectors industrials com el tèxtil o el paper. Per tot això, el final del segle XIX i sobretot els principis del XX, van suposar un boom en la construcció de fumerals. Eren necessaris tant per a afavorir la combustió com per a extraure el fum dels forns, i van acompanyar rajolars, fàbriques d'alcohol, motors d’aigua i altres. Uns gegants de rajola que van modificar el paisatge de ciutats i pobles a conseqüència de la revolució industrial.

Els fumerals, béns de rellevància local

“Dels cinc fumerals que hi havia a Paiporta ara sols en queda un”, explica Eva Sanz, la directora tècnica del Museu de la Rajoleria d'aquest municipi, que ha convertit la fàbrica en un espai cultural, on el fumeral ha quedat integrat dins del jardí. “Ara podem veure molts fumerals en places i jardins perquè gràcies a la llei de patrimoni s’han de conservar”, afig Eva Sanz.

Només a la comarca de l’Horta Sud n'hi ha una bona mostra, se’n conserven 36. No van córrer la mateixa sort a València, on en queden uns 40 en tota la ciutat. “A l’horta hi havia molts motors d’aigua i, per tant, fumerals. A més, el creixement urbanístic fou més tardà, per això se n’han pogut conservar més. En canvi, a la ciutat, la construcció de vivendes se’ls va engolir”, exposa Gracia López, secretària de l’associació Patrimoni Industrial Valencià i experta en fumerals.

“A la Comunitat Valenciana la majoria de fumerals són octogonals, aquests són els típics. Consten d’una base generalment quadrada; el fust, que és la part més llarga, i una corona decorada”, detalla Gracia. L’alçària depenia de la fàbrica a la qual anava nugat: “Com més potència necessitava, més alt havia de ser, perquè es necessitava més tir per a afavorir la combustió”.

Constructors de fumerals, un ofici de risc

L’oficial, els constructors i els peons d’obra podien enllestir un fumeral en dos o tres mesos, depenent de l’altura. Eren equips d’unes cinc persones i per a poder treballar en aquestes construccions hi havia una condició bàsica: “no tindre vertigen”. Ho explica Abelardo Martínez, que va ser constructor de fumerals, una professió que heretà de son pare, José Martínez, que fou precisament el responsable del fumeral centenari de Paiporta, amb una alçària de 37 metres i un estil modernista.

“La primera vegada que vaig acompanyar mon pare em va dir: si tens por, no hi puges, i si hi puges, el cap sempre a la faena”, diu Abelardo. El fumeral es construïa des de dins i, per tant, no hi havia bastides. “Havies d’estar sobre una creu de fusta que anava pujant tal com avançava el fumeral, i es col·locava sobre les parets que acabaves de fer. Per tant, hi havia molt de risc. Baix hi havia un ajudant sobre una altra creu, amb una corda i una corriola, i t’anava passant el material. I baix del tot hi havia un altre peó que nugava les rajoles a la corda perquè anaren cap amunt”. És l’explicació que ens fa Abelardo d’un treball que era autèntica enginyeria: “El més complicat era fer els angles, que els huit costats del fumeral tingueren la inclinació que tocava”. Ara Abelardo pot admirar part de la seua obra i treball, orgullós d’haver contribuït en aquest llegat del patrimoni industrial.