Mor als 89 anys l'expresident de l'Uruguai Pepe Mujica
Fa un any li diagnosticaren un tumor maligne a l'esòfag i l'última aparició pública la va fer al tancament de campanya d'Orsi
En els més de seixanta anys de vida política entre la guerrilla, els despatxos i la Presidència de l'Uruguai, Mujica va deixar una llarga llista de frases cèlebres, com "Jo no soc pobre, pobres són els que volen més" i “O aconsegueixes ser feliç amb poc i lleuger d'equipatge, perquè la felicitat està dins de tu, o no aconsegueixes res".
El gener del 2025 es va dirigir al món en una entrevista radiofònica “dels meus companys i dels meus compatriotes”. Es va acomiadar de la vida pública, anunciant que havia decidit no continuar el tractament d’un càncer que patia, i va demanar respecte per la seua tranquil·litat.
D'ascendència basca per línia paterna i italiana per línia materna, els dos avis i els seus pares compartien una marcada afiliació política al Partit Nacional i, amb la mort de son pare quan ell era xiquet, el va fer créixer amb sa mare i l’avi com a referents.
La militància de sa mare, que fins i tot el va portar de xiquet a la casa del líder blanc del PN, Luis Alberto de Herrera, va influir en el seu acostament a la política de la mà del diputat Enrique Erro, i així va començar a militar en el partit del qual dècades després seria ferm opositor.
El 1960, en plena expansió del marxisme-leninisme, va viatjar com a delegat d'Erro a Cuba, la Unió Soviètica i la Xina, on va veure eixe model en pràctica i el 1962 tots dos van deixar el PN i van crear l'agrupació Unió Popular, que va fracassar en els comicis. No obstant això, l'utopisme de l'esquerra creixia dins d'ell.
Guerriller i empresonat
En algun moment de la joventut es va adherir al Moviment d'Alliberament Nacional - Tupamaros, i en eixe grup de guerrilla armada, influït per la revolució cubana que es va enfrontar al poder en els anys seixanta, va trobar un camí per a intentar transformar un Uruguai que arrossegava crisis des dels cinquanta i on cobrava força l'autoritarisme.
Entre robatoris de banc, segrestos i una presó del poble per als acusats de torturar o assassinar militants d'esquerra, Mujica va conéixer la companya que recentment, el 2005, seria la seua esposa, Lucía Topolansky. Però a més de l’amor, eixes accions li van fer conéixer l’empresonament.
El 1964 el van detindre per primera vegada després d'un assalt frustrat i va passar a la clandestinitat amb l'àlies de Facundo. En un enfrontament li van pegar sis tirs, per un dels quals li degueren extirpar mig pulmó. Això va fer que més avant la salut se li ressentira.
Al costat de 105 presos més, el 1971 va escapar del penal de Punta Carretas en una cèlebre fugida per túnel i —recapturat— va tornar a escapar-se. L'última presó va ser la més dura: la perpètua tortura embogidora del tancament en calabossos que es va estendre des del 1972 fins a culminada la dictadura el 1985 i li va deixar el cervell "corcat de reixes".
Dos dies abans de quedar lliure, va fer un discurs en un acte de l'MLN-T on va dir que eixa organització va nàixer com una "gegantesca emoció" per a "lluitar per la igualtat i pel somni d'un home, si no nou, una mica millor" i va remarcar que "l'essencial" sempre va ser la seua aportació a "el rusc" de l'esquerra.
Polític carismàtic i fidel als ideals
Així es va obrir pas cap a la política representativa. Va cofundar el 1989 el Moviment de Participació Popular i va ser el primer tupamaro electe diputat el 1994. Va ser senador des del 1999 i ministre de Ramaderia del primer mandat de Tabaré Vázquez (2005-2010 i 2015-2020).
El seu caràcter, el seu discurs, el seu do de gents i la seua manera de vida no van fer més que sumar adeptes, i el 2009 va arribar a l'escaló més alt de la política uruguaiana: la presidència del país.
Les eixides en la seua Fusca celest, la seua entranyable gossa de tres potes, negar-se a usar corbata i a viure a la residència presidencial i la decisió de donar la meitat del sou a un programa d'habitatge van acaparar mirades no sols del seu país, sinó també del món.
Va transcendir en mitjans internacionals com "el president més pobre del món" i va anar consolidant, en discursos i entrevistes, la seua filosofia i la seua imatge de "vell savi de la tribu", alhora que en casa va impulsar lleis progressistes insígnia com les de l'avortament, la regulació del cànnabis i el matrimoni entre persones del mateix sexe. Va continuar militant encara després del diagnòstic de càncer d'esòfag que li van tractar el 2024.
L'última aparició pública va ser fa tres mesos, per al tancament de campanya del candidat de l'esquerra a la presidència de l'Uruguai, Yamandú Orsi, que finalment guanyaria a la dreta en una segona volta, el 24 de novembre passat. Orsi ha qualificat Mujica en xarxes com a "president, militant, referent i conductor".
Amb la seua mort naix un mite per a l’Uruguai i la resta del món, que ha sabut reconéixer la seua trajectòria. No debades personalitats polítiques de tots els colors han lamentat el decés i han lloat la importància del seu llegat.
Les primeres reaccions a la mort de Mujica han arribat de l'Amèrica Llatina, que ha acomiadat "un gran revolucionari", en paraules del president de Colòmbia, Gustavo Petro. El president de Bolívia, Luis Arce, parla de "far d'esperança", i d'exemple per al món l'ha qualificat la presidenta mexicana, Claudia Sheinbaum.
A Espanya, el president del govern central, Pedro Sánchez, ha dit en les xarxes socials que l'expresident uruguaià va creure i va militar en la construcció d'un món millor.
També paraules de condol, des de la discrepància ideològica, ha dit el president popular, Alberto Núñez Feijóo.
