El valencià Paco Plaza obri el Festival de Cinema de Sitges amb la minimalista ‘Hermana muerte’
El director presenta el seu nou film com la preqüela de Verónica, situat en l’Espanya de la postguerra
El director valencià Paco Plaza ha inaugurat la 56a edició del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges amb l'estrena mundial d’Hermana muerte, una pel·lícula que confirma, ha confessat, l'evolució cap a "un cinema minimalista". Concebuda com a preqüela de la seua pel·lícula Verónica (2017), se situa a l'Espanya de la postguerra, en la qual una novícia amb percepció extrasensorial arriba a un antic convent reconvertit en col·legi de xiquetes, per a impartir classes com a mestra. Una sèrie d'estranys esdeveniments i d'aparicions inexplicables, però, la porten a examinar el passat del lloc, destapant un torbador secret que es remunta a la Guerra Civil.
En la presentació del film a Sitges, Plaza ha dit aquest dijous que quan va fer Verónica "ja hi havia aquesta monja, misteriosa, fumadora, que es va quedar cega i que té una connexió especial amb una adolescent". "Sempre vam tindre la sensació que se'ns havia quedat alguna cosa al pap i que es podia explorar més el personatge", ha afegit.
La repercussió a escala mundial que va tindre Verònica amb la incorporació a Netflix va fer créixer l'interés a desenvolupar més el personatge, ha confirmat Plaza, que juntament amb el guionista Jorge Guerricaechevarría —que ja tenia al cap una història de monges en la Guerra Civil—, va acabar de tancar la història de la pel·lícula.
La monja protagonista, que de xiqueta havia assegurat haver vist a la Mare de Déu, es diu Narcisa en "un homenatge a Chicho Ibáñez Serrador" i el mateix director valencià confessa que "una de les inspiracions bàsiques va ser la pel·lícula ¿Quién puede matar a un niño?".
En Hermana muerte, el blanc juga un paper fonamental, representat per l'hàbit de les monges i les parets emblanquinades del convent, de manera que les monges són "una espècie de camaleons que es mimetitzen amb el lloc". Reconeix el director que el caràcter minimalista i més naturalista es concentra en la primera part de la pel·lícula, fet que també succeeix en films que ell admira, com L'exorcista.
