El cineasta Paco Plaza: "Des de menut he tingut debilitat pel terror. Sempre demanava el gelat de Dràcula"

El documental [REC] Terror sin pausa, basat en la saga de pel·lícules de por del mateix nom que han firmat els cineastes Jaume Balagueró i el valencià Paco Plaza, arriba aquest divendres a les pantalles. Aquest audiovisual de Diego López-Fernández analitza REC, convertida en un fenomen del gènere des que el 2007 es va estrenar la primera entrega, que ja va esdevindre un èxit de taquilla.

Amb motiu d’aquesta estrena, i amb els quinze anys de perspectiva amb què arriba el documental, À Punt ha conversat amb el director Paco Plaza, per a recordar què va suposar en la seua trajectòria i en el gènere aquella aventurada "malifeta", com ell mateix la qualifica, de fer una producció de terror, amb un pressupost baix, que s’endinsava en la filmació d’una parella de periodistes als quals atrapava un virus mortal.

Quan va rodar 'REC', amb Jaume Balagueró, era conscient que la pel·lícula anava a tindre tanta repercussió?  

Tant per a Jaume com per a mi va ser una sorpresa el que va passar amb la pel·lícula. Nosaltres només volíem fer una pel·lícula de terror entre amics, gaudint del que més ens agrada, que és fer cinema de gènere, però sense cap pretensió més enllà que fora quasi una malifeta.

Aquell projecte ens el vam prendre com a un parèntesi en les nostres carreres, com un experiment, però... va acabar convertint-se en la pel·lícula més important que hem fet. REC ens va canviar la vida.

Quinze anys després que s’estrenara i tenint en compte que Jaume i vosté han seguit camins professionals diferents, veurem una nova entrega de REC?

L'altre dia, quan estàvem Sigtes, en l’estrena del documental, comentàvem que estaria bé que quan faça vint o 25 anys d’aquella primera, férem una cinquena entrega, sobretot per les memòries tan boniques que ens ha portat recordar tot aquest projecte.

No descartem una cinquena entrega de 'REC', però a llarg termini

Va ser un moment especial en les nostres vides, ens ho vam passar molt bé treballant junts i, a més, després vam rebre l'afecte de moltíssima gent. Sí que tenim un cert desig d'experimentar una sensació similar, però és difícil. No ho descartem, però seria una cosa a llarg termini, quan es complisca un aniversari destacat.

Com va influir l’èxit de REC en la seua filmografia i el seu llenguatge audiovisual?

Rec ens va donar moltes lliçons, vitals i professionals. Sobretot ens va ensenyar el camí de la llibertat. Ens va ensenyar que quan fas alguna cosa gaudint, amb l'únic objectiu de passar-ho bé, i d’intentar que qui ho veja també disfrute. I aquesta crec que és la clau de l'èxit.

Pense que sempre s'han d'intentar fer pel·lícules que ens agradaria anar a veure al cine a nosaltres. En REC, aquesta era una premissa absoluta, vam voler fer la pel·lícula que, com a fans del cine de terror, voldríem haver anat a veure al cine.

Quan va començar a fer llargmetratges, el cine espanyol de terror estava com més en els marges. Per què aleshores va triar aquest gènere com a vehicle d'expressió?

Des de xicotet sempre he tingut molta debilitat pel gènere i pel terror en general. Quan era menut era dels que sempre demanava el gelat de Dràcula. Sempre he tingut una inclinació cap a allò fosc i tenebrós, perquè ho considerava un territori de joc.

El terror és el gènere que més s'identifica amb la fantasia i et permet jugar a fingir una realitat

Crec que és el gènere que més s'identifica amb el pati d’un col·legi, amb la fantasia, és el gènere que et permet jugar a fingir una realitat, impossible en la vida quotidiana, però que en aquest gènere sí que són possibles. Per això crec que el de terror és un gènere que dona tant de joc i que m'ha atret sempre. El terror et permet crear un espai on parlar d'altres coses, d'una forma més poètica i més lúdica.