Takashi Matsuo, un túnel submarí entre València i el Japó

Al taller del Cabanyal de Takashi Matsuo trobem llenguados, meros, calamars, polps, clòtxines, taurons i tota classe d’animals de la mar. Takashi podria ser mariner o pescater però és ceramista. Aquest japonés va arribar a València ja fa 24 anys i ací ha anat fent créixer la seua passió per la ceràmica i, alhora, per la mar. El resultat no pot ser més particular.

Takashi va nàixer a Nara, una zona interior del Japó banyada per muntanyes i camps d’arròs. Ens conta que anar a la mar de menut era una aventura que solia ocórrer una vegada a l’any i això ho feia especial. Així va sorgir un interés pel món marí que barrejava l’atracció i el respecte i que, quan va deixar el seu país natal, el va portar a viure a una ciutat de costa com València.

Després de passar per Màlaga i Barcelona, finalment Takashi es va assentar a la capital valenciana. Volia estudiar Belles Arts, però les proves d'accés li ho van impedir i aquest és el motiu pel qual, quasi per carambola, va acabar estudiant ceràmica a Manises.

El descobriment de la ceràmica a Manises

Segons Takashi, la ceràmica no es considera al Japó com a disciplina artística de la mateixa manera que ací. Ell havia estudiat el batxillerat artístic, però mai havia previst la possibilitat de dedicar-s'hi. A l'escola de Manises va descobrir tot un món que li permetia transformar el fang amb la creativitat amb què les mans volien expressar-se. Així es va endinsar en la tradició centenària de la ceràmica valenciana que, paradoxalment, va despertar-ne també la curiositat per la japonesa. “Al Japó les peces són diferents no només perquè els fangs o la temperatura de cocció siguen diferents, és també una cosa conceptual”, ens explica.

Al principi no sabia molt sobre els peixos d’ací i anava a la pescateria i a l’Oceanogràfic per a observar les seues formes i com naden.

Des d’aquell punt de partida, Takashi porta ja la meitat de la seua vida a València dedicat a la ceràmica, fent mitjançant mètodes totalment artesans obres d’un imaginari submarí que parla sobre les seues inquietuds vitals. La curiositat defineix l’artista: “Al principi no sabia molt sobre els peixos d’ací i anava a la pescateria i a l’Oceanogràfic per a observar-ne les formes i com naden”. Takashi ens explica que es trau el passe anual de l’aquàrium de València per a anar totes les voltes que vol: “Puc passar-me una hora o dos contemplant un peix a l’Oceanogràfic i prendre'n notes”.

Un japonés empeltat al Cabanyal

Amb aquesta inquietud per la mar, l’artesà no podia viure en un altre barri que no fora el del Cabanyal. Viure a prop de la mar li permet olorar-la pràcticament des de casa i poder passejar amb relax per la platja per a arreplegar inspiració i materials. Ens explica amb entusiasme els experiments que té entre mans. Per exemple, com arreplega petxines per a després coure-les al forn i aconseguir una cendra que utilitza per a crear els seus propis esmalts. O l’ús que fa també de les petxines per a recolzar les obres dins del forn, aprofitant un material cent per cent orgànic que també imprimeix un toc distintiu a l’obra final.

Takashi sent la mar del Japó més violenta que la d’ací, “amb marees i olors més fortes”, però troba a la costa valenciana un altre tipus de mar més calmada amb què també connecta. Destaca a més alguns trets entre la cultura valenciana i japonesa que li resulten familiars: “ens uneixen moltes coses, com la importància de l’arròs i el seu paisatge; els camps de l’Albufera em recorden a ma casa”. Un sentiment d’afinitat que ens confessa que de moment no té cap intenció de canviar.