Buit existencial a Mestalla (0-2)

Depressió, bloqueig, buit existencial. Aquest és l'ànim que envolta els jugadors del València actual. També és el sentiment que tenen al cor els aficionats, orfes de respostes davant del menyspreu permanent per part de la propietat. Ni l'efecte Voro ha sigut prou per a reanimar l'equip, inoperant davant de la pressió alta de l'Athletic Club. Europa, convertida en una utopia, amb el consegüent reajustament econòmic i venda de jugadors que suposarà.

La sensació de depressió augmenta veient els suplents amb mascareta, separats per metre i mig. Balons desinfectats quasi en cada interrupció i gols amb abraçades. Tot molt coherent. És cert que l'absència de públic resta ambient, però també és cert que la nostàlgia perdura deu minuts, fins que el problema passa a ser la impotència de veure com li costa al València guanyar els duels individuals, com arriba tard a cada disputa de pilota i com qualsevol equip de menor entitat és capaç de fer ballar l'actual campió de Copa.

Dues errades de Kondogbia han propiciat els gols de Raúl García. El primer, propi d'un arribador oportunista. El segon, un dels millors de la jornada, digne d'un molt bon futbolista, enviant la pilota des de la llarga distància, lluny de l'estirada de Cillessen. La davantera del València, per contra, continua tenint la pólvora banyada. Sense Parejo en forma, l'equip pateix una manca d'equilibri general, lluny dels mecanismes adquirits d'altres èpoques. El València té Europa a cinc punts, una utopia que obligarà a reajustar els pressupostos enmig d'un buit existencial molt difícil de remuntar.