El valencià que va construir Nova York a prova d'incendis
L’admiració dels Estats Units per l’arquitecte Rafael Guastavino, que va construir algunes de les obres emblemàtiques del país fa més d’un segle, arriba per fi a la seua terra natal
Rafael Guastavino és el primer arquitecte espanyol reconegut internacionalment. Va nàixer a València en 1842. La seua família vivia al carrer de la Punyaleria, desaparegut en l’actualitat, després de la creació de la plaça de la Reina.
Aquest veïnatge permeté que el jove Rafael coneguera de ben prop molts dels edificis històrics de la ciutat, com ara la Catedral, la basílica de la Mare de Déu, la Llotja i l'església de les Escoles Pies. S’ha de dir que, en l’època, València era coneguda com la ciutat de les voltes, per la quantitat d’esglésies i convents que hi havia.
Així ho conta en Bona vesprada l’escriptor Javier Moro, autor de la novel·la A prueba de fuego, sobre la vida de Guastavino.
Molt prompte va decidir que volia dedicar-se a construir edificis i va marxar a Barcelona al voltant dels 17 anys, on va ingressar en l’escola de mestres d’obres. Per mediació d’uns parents, va fer contactes amb personalitats de la burgesia catalana i va aconseguir que li encarregaren alguns projectes primerencs dels quals es conserven la Fàbrica Tèxtil Batlló a Barcelona i el Teatre de la Massa a Vilassar de Dalt.
No obstant això, per motius personals, que apunten a infidelitats cap a la seua dona i un fill ilegítim, i econòmics, que impliquen fins i tot una estafa, va haver d’emigrar als Estats Units en 1881.
El professor d’història Víctor Manuel Cantero conta en Les notícies del matí com van ser els seus inicis en el món de l’arquitectura i per què va emigrar als Estats Units.
El secret de l’èxit de Guastavino: una ancestral tècnica de construcció valenciana
La construcció d’una volta de pedra plantejava des de l'antiguitat el repte d’haver de suportar el seu pes mentre es construïa. La volta de maó de pla, també coneguda com a volta valenciana o catalana, enlloc de pedra utilitza materials més lleugers, com rajoles o lloses disposades en forma d’espina de peix, per a adaptar-se a la forma desitjada, i adherides amb capes de morter, amb la qual cosa no necessita la mateixa infraestructura durant l’edificació i aconsegueix ràpidament una gran resistència.
Aquesta tradicional tècnica constructiva d'origen bizantí i àrab es coneixia almenys des del segle XII en terres valencianes i catalanes. Es va difondre durant el període almohade per altres territoris de la Mediterrània, com Múrcia, Sicília i el sud d’Itàlia. No obstant això, els primers documents escrits que deixen constància expressa de la utilització d’aquesta tècnica ho fan en referència a una de les voltes del convent de Sant Doménec de València i a les del Palau Reial, també a la capital del Túria, donant una idea de com era d’habitual a les nostres terres.
Un valencià dona la clau per a lluitar contra el foc
En la segona meitat del segle XIX, arran dels greus incendis que havien arrasat part d’algunes importants ciutats dels Estats Units, com ara Nova York (1835), Chicago (1871) i Boston (1872), s’imposava deixar de banda la fusta com a material principal de construcció, sobretot per a fer la coberta dels edificis. El desafiamet era trobar un material segur i una tècnica eficaç que permetera rematar les construccions, sobretot les de grans dimensions destinades a espais públics, sense afegir massa pes a l’estructura.
Guastavino va trobar en aquesta conjuntura l’oportunitat per a aplicar els coneixements que havia begut de la tradició mediterrània i que no es coneixien a l’altra vora de l’Atlàntic. En 1885 va patentar la volta valenciana, que encara és coneguda als Estats Units hui en dia com a Tile Arch System o Guastavino System.
Aquest tipus de construcció permetia estalviar costos i construir els grans espais de l’arquitectura civil americana molt més ràpid. A més, les voltes de Guastavino podien suportar un gran pes sense problemes i, com que estaven revestides d’un vidrat esmaltat ceràmic, resultaven ignífugues. Per a demostrar que les seues voltes resistien el foc, en va construir una i va convidar una sèrie de promotors i altres personalitats a veure-la dreta. A continuació els va explicar el que era una falla valenciana mentre acumulava una pila de fusta davall, i li va botar foc: la volta no es va cremar ni va caure a terra, i tot el món es va quedar bocabadat.
Després de construir amb aquesta tècnica la volta de la Biblioteca Pública de Boston, va començar a rebre molts projectes i va fundar amb el seu fill la Guastavino Fireproof Construction Company. La companyia fabricava les rajoles o lloses estandarditzades que l’arquitecte utilitzava a les seues construccions i va funcionar fins als anys seixanta del segle XX. Els Guastavino van participar en més de 1.000 edificis als Estats Units i molts altres projectes en 14 països, com ara el Canadà, Mèxic o Cuba.
El llegat de l’arquitecte de Nova York
Hi ha anècdotes molt significatives del reconeixement que va rebre Guastavino als Estats Units. En el moment del seu apogeu, molts arquitectes americans dissenyaven els plànols dels projectes que tenien entre mans i deixaven un espai en blanc on havia d’anar el remat i en aquest lloc assenyalaven: "Ací Guastavino posarà una volta". Això pot servir de mostra de la confiança que tenien en la capacitat del valencià per a aportar solucions versàtils i eficaces.
Quan Rafael pare va morir en 1908, The New York Times el va batejar com "l’arquitecte de Nova York". La seua carrera no va acabar ací, perquè el fill va continuar amb l’empresa del pare, perllongant la fama de la marca per tot arreu, molts anys més.
En particular, la ciutat de Nova York està plena d'obres amb el segell Guastavino i no precisament en indrets amagats o secundaris: l’estació Grand Central, el Great Hall de l'illa d’Ellis, el Carnegie Hall, el Museu Americà d’Història Natural, l’estació de metro de City Hall i la catedral de Saint John the Divine (que està considerada l’església aglicana més gran del món, i la tercera de totes les cristianes), entre altres.
La memòria de l’arquitecte valencià es manté viva en els cercles professionals gràcies a les universitats i entre el gran públic mitjançant recorreguts turístics que visiten els edificis construïts per Guastavino.
L’oblit de la ciutat a la qual mai va poder tornar
Guastavino no va oblidar la seua terra natal. De fet, a l’Exposició Colombina de 1893, que va reunir pavellons de vora 50 països a Chicago, quan va rebre l’encàrrec de construir el pavelló espanyol, va dissenyar una reproducció a escala d’una part de la Llotja de la Seda de València.
No obstant això, no va tornar mai a Espanya. Aquesta desconnexió i el fet que no arribara a construir cap edifici a la seua ciutat natal, on només va viure la infància i l'adolescència, poden ser algunes de les causes que haja sigut un gran desconegut del públic valencià.
Víctor Manuel Cantero, que lidera una plataforma ciutadana en internet per a recuperar la memòria de Rafael Guastavino a la seua ciutat natal, explica quines accions planteja en l’anomenat Proyecto Guastavino Valencia.
No obstant això, unes vides tan apassionants com les de Rafael Guastavino i el seu fill, no han passat inadvertides per a investigadors i escriptors. Andrés Barba (Vida de Guastavino y Guastavino. Anagrama) i Javier Moro (A prueba de fuego. Espasa) han rescatat de l’oblit recentment les peripècies d’aquesta nissaga d’arquitectes. L’escriptor de la novel·la A prueba de fuego conta com va sorgir la seua atracció per la figura del valencià que va construir Nova York.
També la il·lustradora Virginia Lorente va publicar un llibre sobre Rafael Guastavino en 2020, que van considerar un dels millors 100 llibres de l'any als Estats Units.
