Aquest alcalde ens deu una explicació des de fa setanta anys

Tal dia com hui fa setanta anys s’estrenava al cine Callao de Madrid Bienvenido, Mister Marshall, el segon film d’un jove director valencià, que arribaria a ser un mite: Luis García Berlanga.

Sense haver estrenat encara Esa pareja feliz, Bienvenido, Mister Marshall havia sigut un encàrrec de la productora Uninci, que volia llançar a la fama una nova folklòrica, Lolita Sevilla. Per això, el film havia de complir una sèrie de requisits: la cantant havia de ser la protagonista, havia d’interpretar almenys cinc cançons i l’ambientació havia de ser andalusa.

Evidentment, els guionistes Luis García Berlanga i Juan Antonio Bardem, una vegada acordada la seua participació, no tardaren a reconduir tots aquells condicionants a un tipus de cinema més adient als seus gustos i inquietuds. La mateixa Lolita Sevilla va assumir que aquella pel·lícula no era una mera obra per al seu lluïment, ni tampoc un film folklòric en la línia habitual del cine de l’època, sinó més prompte una paròdia de tot allò, amb una crítica política i social ben esmolada. En qualsevol cas, no es pot negar que conté el que és segurament el número musical més famós de la història del cine espanyol. Acompanyat d’una banda, com marca la tradició valenciana.

L’estrena del film va estar acompanyada d’un rebombori de proporcions austrohongareses, procedent de diferents fronts. A Espanya va coincidir amb l’arribada del nou ambaixador dels Estats Units, de cognom Marshall, per a més inri. Quan va passar per la Gran Vía madrilenya i va veure el cartell que anunciava la pel·lícula, va interpretar-ho com una forma de pressionar el govern nord-americà perquè incloguera Espanya entre els beneficiaris del Pla Marshall, del qual havia quedat exclosa. La confusió es va saldar amb una queixa formal davant de Franco. Sembla que, malgrat haver esquivat la censura, encara li va proporcionar algun maldecap al dictador.

D’altra banda, per a promocionar la pel·lícula en el Festival de Canes, la productora va imprimir uns bitllets de dòlar amb les efígies de Pepe Isbert, Manolo Morán i Lolita Sevilla. No està confirmat si la raó va ser que algun membre de l’equip va intentar colar aquests bitllets en el casino, però el que és ben cert és que al director i a la resta dels seus acompanyants els van detindre i els conduïren a la préfecture, acusats de falsificació de moneda, fins que es va aclarir el cas.

Per si aquell escàndol no haguera sigut prou, Edward G. Robinson, que era membre del jurat del certamen, va protestar pels fotogrames del film que mostraven una bandera americana que flotava per un clavegueram, després de la festa frustrada de benvinguda dels americans al poble de Villar del Río. Va arribar a demanar que foren censurats i, sens dubte, va quedar predisposat negativament cap a la pel·lícula.

Malgrat això, el film va guanyar molts premis en l’edició del festival de Canes del 1953: el premi a la millor pel·lícula d’humor, una menció especial al guió de la Fipresci i el premi del Sindicat Nacional de l’Espectacle. A més, la fama adquirida va permetre que s’estrenara en molts països, i va constituir un dels primers èxits del cinema espanyol.

Curiosament, a la vista d’aquest èxit, tot el món va intentar apropiar-se la pel·lícula: el règim franquista la va acceptar com una defensa de la tradició pàtria davant de l’imperialisme estatunidenc; i la resistència en l’exili, com un exemple de burla i de crítica feroç contra la dictadura.

Hui en dia, tot això mereixeria sens dubte una explicació, que l’alcalde de Villar del Río donaria de tot cor, però és molt millor tornar a veure la pel·lícula que li va obrir les portes de la indústria del cine a Luis García Berlanga.