Capítol 5. Infern colonial i idealisme: el viatge de guerra en guerra dels exiliats al nord d’Àfrica

Havia caigut Catalunya, i no es podia fugir per la frontera francesa; el sud també estava ja en poder dels franquistes. En eixos dies, es calcula que uns 15.000 espanyols van arribar a les costes africanes. El Mur ha estat amb alguns dels que viatjaren en l’Stanbrook, amb els seus descendents i amb investigadors i experts que parlen d’un exili duríssim en camps de treballs forçats del règim colonial francés, on patirien tortures. Alguns moriren allí sense poder tornar mai, i en un cas, el de Vicent Mataix, els nets, dècades després, viatjaren a Bouarfa, al Marroc, per a portar les seues restes a Banyeres de Mariola. És una de les històries de reivindicació de persones que somniaren la República per a lluitar molts, després, en una nova guerra, i alliberar una França que els havia maltractat en els territoris del desert. 

És l’exili més desconegut, un capítol de la història contemporània que ha de ser conegut en tota la seua extensió i que El Mur recorre fins a arribar als projectes de recuperar la memòria d’Archibald Dickson. El mateix any de la seua heroica acció va morir quan l’Stanbrook fou torpedejat per un submarí alemany. 

Con frecuencia, la España del exilio me ha mostrado una gratitud desproporcionada, porque los exiliados españoles lucharon durante años, y luego aceptaron con dignidad el dolor interminable del exilio. Yo me he limitado a decir que ellos tenían razón. Y, solamente por esto, he recibido durante años la fiel, la leal amistad española que me ha ayudado a vivir. Esta amistad, aunque yo no la merezca, es el orgullo de mi vida. En realidad, es la única recompensa que puedo desear.

Aquestes paraules de l’escriptor nascut a l’Algèria colonial francesa Albert Camus, obrin la pàgina de l’Arxiu de la Democràcia de la Universitat d’Alacant, una de les iniciatives per a difondre la memòria i el coneixement d’un dels exilis més oblidats i on els republicans espanyols més van patir. Juan Martínez Leal, doctor en Història, explica aquell moment desesperat de la fugida pel port d’Alacant en l’última agonia de la guerra:

Eliane Ortega és filla i neta de republicans que s’exiliaren a Algèria en el 1939. Ella mateixa va nàixer allí i, en retornar a Espanya, un diari del seu iaio amb anotacions amb llapissera fou l’estímul per a investigar i recuperar el record dels exiliats al nord d’Àfrica. Un record que ens ha arribat justament en bona part pels escrits que deixaren i que han recuperat els descendents. 

ENLLAÇ AL LINK ON ESTÀ DISPONIBLE EL SEU LLIBRE

Laura Gassó, filla de l’aviador Antonio Gassó, també ha recuperat part dels diaris de son pare. Aquest és un dels paràgrafs on s’evidencia el maltractament que patiren al desert:

Comienza a agudizarse el hambre. Cojo este diario con el fin de no comerme todo el pan, que he reducido ya a la mitad. Es imposible aguantar ¡6 horas de trabajo con un vasito de café bebido! Los indígenas que nos guardan se complacen en martirizarnos. Me entero que en la Compañía se ha leído mi partida para España… Sin embargo, me encuentro pudriéndome y debilitándome en esta maldita cárcel. ¿Por qué?

El periodista i escriptor Vicent Garcia Devís té un record especial per a Olimpia Ruiz, que tenia un mes quan va embarcar en l’Stanbroock, i que viu a Alacant. Era la mes menuda del grup. També recorda amb especial carinyo a Helia i Alicia, les filles de Nazario González, passatgeres també del mític barco. La primera la va entrevistar, i eixe és el testimoni que ens queda. Les dos germanes i la mare també volgueren escriure un llibre en homenatge al pare: 

Un dels casos més impactants van ser dos xiquetes, Helia i Alicia González Beltrán, de la ciutat d’Elx, que van eixir fugint. De les més xicotetes, les dos nasqueren a Elx, filles de Nazario González Monteagudo, un home d’UGT sense mes implicacions polítiques, i d’Isabel Beltrán, que varen patir l’exili republicà a Algèria sense saber exactament en què consistia allò, i també un gran exili interior. Primer estigueren en una presó, i des d’allí els van distribuir. La mare va acabar fent feines de cases; el pare, sabater, i també feien teatre pel nord d’Algèria, que era el que feien a Elx abans.

ENLLAÇ AL LINK ON ESTÀ DISPONIBLE EL LLIBRE D’HELIA I ALICIA GONZÁLEZ

Antonio Gassó i Nazario González foren passatgers de l’Stanbrook, un mercant que venia a arreplegar taronges i safrà, capitanejat per un jove capità, que, desobeint ordes dels seus superiors davant el drama humà que va vore a Alacant, va decidir canviar mercaderia per persones.

Alicia González tenia 22 mesos quan va embarcar:

Entre aquests xiquets de l’Stanbrook estava també Uka Egea. Tenia 5 anys. Ara, als 90, té ben present el record: 

Juan Martínez Leal, historiador, és a més membre del Consell de l’Arxiu de la Democràcia de la Universitat d’Alacant, una institució que ha fet un treball molt valuós en la recuperació de la memòria històrica. Recupera així els detalls de la fugida desesperada pel port d’Alacant: “Los días 28, 29 y 30 se produce sobre Alicante una acumulación de republicanos refugiados de la última hora, de la derrota, que se concentran con la esperanza de encontrar barcos. El día 28 sale el famoso Stanbrook a las 11 noche con tres mil a bordo y practicando una política de pasarela abierta con miles de personas, familias enteras con mujeres e hijos pequeños con destino a Orán.” 

L’acollida va ser desoladora: el governador d’Alger era amic de Franco. Els exiliats no foren benvinguts. Primer desembarcaren les dones i els menuts, i els hòmens hagueren d’estar vora un mes confinats dins de l’Stanbrook. Feliciano Páez-Camino es diu com son pare, un altre dels passatgers:

El destí inesperat per a uns exiliats que buscaven comprensió i suport foren els treballs forçosos en els camps que la França colonial va muntar per a portar avant els seus projectes faraònics, com explica Laura Gassó:

El pitjor va vindre després, quan el Govern francés va traure dels calaixos el projecte decimonònic que era el Transsaharià, que era construir unes vies per a poder circular un tren des de Níger al Mediterrani. Este projecte era molt difícil d’acometre sense mà d’obra esclava o semiesclava. Quan a la fi França va decidir ocupar als interns en la línea del Sàhara, la cosa va empitjorar molt. El tombeau (‘tomba’ en francés) era un castic que consistia en que l’intern havia de cavar la seua pròpia tomba de metro i mig llargària, i havia de romandre allà dins com mig soterrat amb la ració encara més reduïda i, en molts casos, l’obligació d’anar a treballar als treballs forçats.

Els exiliats hòmens solien estan a soles en el desert. El pare d’Uka Egea va aconseguir que el deixaren tindre prop la dona i els dos xiquets perquè el feren cap d’estació. Ella recorda així l’ambient:

La família d’Alicia González Beltrán va estar quasi deu anys fent teatre en castellà, enrolats en la Troupe Pineda. Però el pare, Nazario, amb l’art no podia mantindre la família, i solia dedicar-se també a altres ocupacions, com fer sabó a casa mentres els xiquets dormien. Alicia recorda que a la casa acollien els exiliats que arribaven a soles, i fins i tot cuidaven els malalts: “Recuerdo que hicimos un pequeño espacio para que durmiera un tal Agulló, que se pasaba las noches tosiendo... Allí fumaban unos cigarrillos especiales contra el asma, que se utilizaban para que pudiera dormir... Teníamos un patio de vecinos con un retrete para todo el patio y un grifo… Así vivimos lo que se puede decir que fueron los mejores años.”

No mostrar el patiment i no fer patir els que quedaven a Espanya; els exiliats intentaven no mostrar les seues debacles anímiques. Eliane Ortega conta com intentaven mantindre la compostura per a disfressar el dolor:

Las fotografías se hacían, costaban dinero. No tenían dinero. Entonces, cuando se hacían una fotografía, habían dos puntos: uno, para mandársela a la familia, y para que no se preocuparan se ponían elegantes, se lavaban, se prestaban los trajes de uno a otro para mandar a la familia, y otra cosa es que tenían que dejar buena impresión porque había censura, las fotos de denuncia de los campos son escondidas, los carretes los escondían… Esos eran los dos puntos: uno, no preocupar a la familia, y otro, que podían pasar la censura.

Rosa Brines cita la família Mataix, i va convertir lla seua història en el documental “L’últim tren de Bouarfa”. Vicent Mataix fou un dels passatgers de l’Stanbrook. Va deixar a Banyeres de Mariola dos fills: una xiqueta de tres anys, Maria, i a Vicent, de mesos. La generació dels nets va aconseguir portar les restes del iaio Vicent dècades després. Maria, la filla, va ara camí del noranta anys, i ens rep a sa casa d’Alfafara.

Josep i Toni Vañó són els fills de Maria Mataix: 

La historia dels Mataix té un altre detall molt emotiu. Un altre dels nets, Glòria, filla de Vicent, neta de Vicent, viatja també amb els seus cosins a Bouarfa. Per a ella fou especialment difícil; son pare estava molt malalt ja, i va morir només uns dies després de la repatriació d’eixe pare que no va poder conéixer:

Un altre dels punts de l’exili republicà al nord d’Àfrica va ser Tunísia. El 7 de març de 1939, en una operació que intentava salvar els barcos de la República, després de no poder atracar a Alger, uns 4.000 republicans espanyols arribaren a Bizerta, a Tunísia. L’Institut Cervantes de Tunísia ha dedicat iniciatives a recuperar aquest episodi desconegut. 

A Tunísia encara queden descendents d’aquells refugiats, que en alguns casos es convertiren en figures rellevants en el país, com és el cas d’Elodia Zaragoza.

Per a molts exiliats, l’idealisme i l’esperança els va portar a una nova guerra. Molts s’allistaren i participaren en l’alliberament de París.

¿Cómo y por qué muchos republicanos en Argelia como en Marruecos como Túnez se alistaron a las fuerzas libres? —plantea Eliane Ortega—. Partimos de que eran republicanos, demócratas que estaban contra el fascismo que había en Europa, franquismo y nazismo, y Mussolini entonces era lo que se movía en ese momento en Europa. Ellos estaban llenos de ese sentimiento antifascista, que lo que hizo fue el empuje y energía para luchar contra el fascismo, y con la idea de que los países demócratas, entre comillas, ayudarían a echar a Franco. Esa era la línea de pensamiento de los republicanos.

Recuperar la memòria i retre homenatge a qui el pas del temps ha convertit en un dels herois d’aquest període històric. Així reivindiquen els supervivents de l’Stanbrook la figura del capità Archibald Dickson: 

Al port d’Alacant un bust recorda l’heroic capità gal·lés. Molt prop, Casa Mediterráneo s’ha vinculat amb el treball de recuperació històrica. Hui l’Stanbrook està baix de les aigües del port d’Anvers, i el director de Casa Mediterráneo, Andrés Perelló, explica el projecte que preparen:

El 19 de novembre de 1939, set mesos després de portar els exiliats espanyols a Algèria, l’Stanbrook fou torpedejat per un submarí alemany al mar del Nord. Així va morir el mític capità Archibald Dickson junt amb la seua tripulació.

Als camps de concentració on sobrevivien els exiliats espanyols a Algèria es guardà un minut de silenci.

Això és la versió web del capítol 5 d’“#El mur: memòria i exili”, titulat “Infern colonial i idealisme: el viatge de guerra en guerra dels exiliats al nord d’Àfrica”. És un pòdcast multimèdia amb accés per les ones de ràdio, web i xarxes. 

En aquest reportatge han treballat: Carlos López Olano en la direcció, la redacció i la presentació; Lola Bañón i Vicent Garcia Devís en la redacció i locució; en la imatge, el disseny visual i el web, Sergio Formoso; Carmen Amoraga, en la gestió de continguts per a xarxes socials; en l’edició i la realització sonora, Xavier Martínez, d’Arkana Media.

Producció executiva À Punt Mèdia: Inés Mengual; continguts À Punt Mèdia: Xelo Ribera; correcció lingüística: Ofèlia Sanmartín.

La sintonia del pòdcast és una versió del “Bella ciao” gravada expressament per Andreu Valor i el Cor de l’Eliana, amb el seu director Nelo Juste, i amb la col·laboració dels músics Blai A. Vañó i Hèctor Tirado.

El projecte és una coproducció de la Universitat de València, ACICOM i À Punt, amb el finançament de la Delegació de Memòria Democràtica de la Diputació de València.