Rafa Lahuerta: “‘Noruega’ ha sigut una forma de rentar-me per dins d’algunes ferides. L’escriptura serveix per a això”

En a penes un mes, s’han esgotat tots els exemplars a les llibreries.

Rafa Lahuerta en una entrevista per a "El dia À Punt" a Burjassot.
Rafa Lahuerta en una entrevista per a "El dia À Punt" a Burjassot.

Rafa Lahuerta és l’autor de Noruega, Premi Lletraferit de Novel·la 2020, editat per l’editorial Drassana. La novel·la, escrita en valencià, ha esgotat en a penes un mes tots els exemplars a les llibreries. Rafa Lahuerta, ha volgut hui agrair l’èxit de l’obra, però ha explicat en una entrevista en El dia À Punt que a pesar del ressò, “continua amb la seua vida allunyada dels focus mediàtics". “Estic molt pagat, però sobretot per l’estima de la gent”, ha dit.

Noruega és un viatge d’un home sol que conta la seua vida. Al final, es troba en un moment en què ens haurem de trobar tots.” D’una memòria sentimental sobre el València Club de Futbol en la primera novel·la (Balada del bar Torino); Lahuerta passa a una història urbana que s’endinsa al cor de la València del xicotet comerç, Ciutat Vella i el barri Xinés, dels 80 i 90 del segle passat. Narrada a través de les vivències d’Albert Sanchis Bermell, criat al costat del Mercat Central, les seues són unes memòries colpidores i un viatge "pel pic màxim de la degradació de la ciutat". L'autor reconeix certa compassió pel narrador i assegura que “comprén tard els mecanismes de la vida i està espentat des del principi a la soledat extrema”.

“La capital de la República es va convertir en la capital de l’oblit”

L'escriptor explica que la València que retrata Noruega a través dels ulls d’Albert “ha sigut bombardejada de moltes maneres”. La novel·la plasma amb tristor i nostàlgia com València fou la gran oblidada de l’Espanya franquista i va ser “menyspreada i massacrada terriblement” per haver sigut capital de la República. “No vull reescriure el passat, però volia deixar un testimoni d’allò que va passar i molts valencians desconeixen, i que és una evidència.”

L’autor ha explicat que les elits de la ciutat van ser arrasades i "el seu relat va quedar segrestat" durant el franquisme. Les ferides, a vegades, estan amagades però visibles, i per a l’autor, escriure la novel·la “ha sigut una forma de rentar-me per dins d’algunes ferides. L’escriptura serveix per això."

“Tenia el deute moral d’escriure en valencià”

L’autor confessa que va començar a escriure en castellà, però va sentir l’“obligació moral” de continuar en valencià. “Per respecte als meus avis, pares i a tota la gent que durant molts anys els feren sentir que la seua llengua era de segona divisió”, ha explicat. Recorda, emocionat i amb un nuc a la gola, que son pare va patir aquesta “dolorosa” marginació quan era menut. Un fet que l’ha mogut a escriure i on podem trobar els orígens i els arrels de la novel·la.

Podeu escoltar l'entrevista completa en el podcast següent:

També et pot interessar