Viure al carrer durant cinquanta anys: “El més difícil és com ‘no et mira’ la gent”
L'equip del programa '400' ha entrat en una de les cases de l'associació Llars Compartides, on ha conegut històries de persones que han superat la soledat per viure amb companyia
Vist des de fora, podria semblar que entre les experiències difícils de les persones que viuen al carrer hi ha la de suportar les mirades de menyspreu d'algunes persones. Félix, que ha viscut cinquanta anys al carrer —i ara gaudeix acollit en una casa de l’associació Llars Compartides— va un poc més enllà. Ell diu que en la seua experiència entre les situacions més difícils estan “com ‘no et mira’ la gent”.
El testimoni de Félix és un dels que ha arreplegat l'equip de 400 en el programa dedicat a les llars compartides. Félix ha contat la seua mala història personal a Pere Aznar. A la primera i inevitable pregunta de per què va arribar al carrer, Félix li ha contestat: “De seguida que vaig tindre el DNI, me’n vaig anar. Jo era un xiquet de setze anys que fugia d’un entorn familiar que em culpabilitzava de ser fill de mare fadrina”.
La seua difícil història comença des del moment del naixement. El dia que Félix va nàixer, els avis materns es van presentar a l’hospital, a València, per a separar-lo "totalment" de sa mare. Se’l van emportar a Terol, on va viure fins als setze anys. D’aquells setze anys amb els avis no guarda bons records. Com ha dit a l’equip de 400, "aquell entorn em culpava de tot" i per damunt de tot, “d’haver sigut fill de mare fadrina…”. Félix fa referència a aquelles “situacions” que es vivien en l'Espanya dels anys cinquanta.
Preguntat per quines sensacions genera viure al carrer, reconeix que el fet d'haver de subsistir cada dia genera un estrés, però ell sembla haver portat pitjor el comportament de les persones. ”Les mirades de les persones poden aconseguir que perdes els valors que et queden darrere d'aquest estrés que et genera buscar des d'un café amb llet fins a un lloc on poder rentar-te la cara…”.
Un altre dels problemes que va tindre aquells anys van ser l'addicció a l'alcohol, un comentari que a Pere Aznar li fa tragar saliva. “Agafava unes borratxeres" amb què intentava allunyar-se de "les realitats" que vivia. Félix té família: una filla, amb qui no guarda relació. “La relació amb ella i amb sa mare sempre va ser tempestuosa".
