El retorn a la Lluna. Com és la Lluna?
L’ésser humà torna a la Lluna 54 anys després i et contem algunes de les curiositats més fascinants del nostre satèl·lit.
La matinada del 2 d’abril s’ha llançat la missió Artemis II, amb l’objectiu de rodejar la Lluna i tornar a casa. Feia més de mig segle que cap astronauta viatjava tan lluny. Davant d’esta fita històrica, ens preguntem: com és realment el nostre satèl·lit?
Els viatges lunars van començar el juliol de 1969, quan Neil Armstrong, Buzz Aldrin i Michael Collins hi van arribar amb la missió Apollo 11. Des d'aleshores, hem visitat la Lluna en sis ocasions amb èxit i un total de dotze persones han caminat sobre la seua superfície. Hui dia, només quatre d'aquells astronautes continuen vius. La missió Artemis (anomenada així per la deessa grega, germana bessona d'Apol·lo) no preveu allunar encara, però marca el camí per al retorn definitiu i inclou, per primera vegada, una dona en la tripulació.
Temperatura, pressió i gravetat
La Lluna és un lloc ple de contrastos. Com que no té atmosfera que regule la calor, les temperatures són dràstiques: a la cara que li pega el sol directament es poden superar els 120 °C, mentre que en la nit lunar (la cara fosca) cauen fins als -170 °C. De fet, la sonda Lunar Reconnaissance Orbiter (LRO) de la NASA va detectar en cràters del pol sud la zona més freda del sistema solar, arribant als -247 °C.
D'altra banda, la gravetat és només una sisena part de la terrestre (en la Terra, 9,8 m/s², en la Lluna 1,6 m/s²). Per això veiem els astronautes moure’s a salts. Però el perill real és l'absència de pressió atmosfèrica. Sense el típic equip d’astronauta, que està pressuritzat, la sang bulliria a temperatura corporal. Curiosament, el precursor d'estos equips va ser l'espanyol Emilio Herrera, qui va dissenyar un escafandre el 1935.
A més, com que no hi ha atmosfera, no hi ha vent. Això explica per què les banderes no "onegen" (estaven sostingudes per una vareta rígida) i per què les petjades de 1969 seguixen intactes. També la previsió del temps és facilíssima: o fa sol, o no en fa.
L'absència d'aire també té altres efectes. Sense escut contra els meteorits, l'orografia de la Lluna és molt particular, plena de cràters que es veuen fins i tot des del nostre planeta. El cràter més profund, ubicat al pol sud, arriba als 5-7 km de profunditat, i el punt més alt, el cim Selenean, arriba als 10.786 metres, més alt que l’Everest.
Una altra curiositat deguda a la falta d’atmosfera que de segur mai has pensat és el color del cel en la Lluna. El cel lunar és sempre d’un negre profund, i les estreles es veuen sempre, fins i tot de dia, perquè no hi ha partícules que dispersen la llum solar, com passa a la Terra, i que fan que el cel es veja blau.
Dimensions sorprenents
La Lluna té un diàmetre d'uns 3.476 km, una xifra que pot semblar abstracta fins que la comparem: és pràcticament de la mateixa amplària que Austràlia. Si volguérem recórrer la distància que ens separa d'ella (uns 384.400 km), hauríem de fer unes trenta vegades el diàmetre de la Terra.
Una de les grans casualitats de l'univers és que, tot i ser molt més petita que el Sol, està 400 vegades més a prop de nosaltres. Això fa que la seua grandària aparent des de la Terra siga quasi idèntica a la de la nostra estrella, cosa que permet els eclipsis. Però atenció: la Lluna s'està fent petita. A mesura que el seu interior es refreda, es contrau, el que provoca llunatrémols i xicotetes esquerdes en la superfície.
El silenci absolut
Si un arbre caiguera a la Lluna, i no hi haguera ningú per a escoltar-ho, faria soroll? Açò no és cap dilema filosòfic, la resposta física és un no rotund. El so és una ona mecànica que necessita un mitjà (com l'aire) per a propagar-se. Com que en la Lluna hi ha el buit, el silenci és absolut. Els astronautes s'han de comunicar per ràdio, ja que la veu no viatjaria ni un centímetre pel buit.
La cara oculta, que no la cara fosca
Sempre veiem la mateixa cara de la Lluna perquè el seu període de rotació i el de translació estan sincronitzats, tarda el mateix a girar sobre si mateixa que a fer la volta a la Terra. No obstant això, encara que pensem que veiem just la meitat de la Lluna, gràcies a un moviment d'oscil·lació anomenat libració, podem arribar a vore'n un poquet més, fins al 59% de la seua superfície des de la Terra.
És important desmuntar un mite: la cara oculta no és la "cara fosca". Rep tanta llum solar com la cara que veiem; simplement no és visible des del nostre planeta. És un territori més accidentat, amb pocs mars i molts més cràters, que ara l'Artemis II tornarà a sobrevolar amb ulls humans.
