El taló d'Aquil·les del simi més gran de la Terra: per què es va extingir?

Fa centenars de milers d'anys, en el plistocé, caminava pels boscos del sud de la Xina un simi gegant que desbancava de bon tros els més grans que existeixen hui dia. Els adults d'aquesta espècie antiga podien mesurar més de tres metres i pesar fins a 300 quilos. Mai ha existit un primat tan colossal com aquesta criatura que va habitar durant més d'un milió d'anys les planures càrstiques de la regió xinesa que actualment s'anomena Guangxi. L'antropòleg alemany Ralph von Koenigswald va batejar el primat amb el nom de Gigantopithecus blacki a partir de la troballa el 1934 de dos grans molars que es convertiren en les primeres restes d'un animal extint fa quasi tres-cents mil anys sense que se sabera exactament per què. Fins ara.

Un equip internacional d'investigadors xinesos, australians i estatunidencs ha aconseguit recopilar proves per a respondre un interrogant que s'arrossegava feia dècades i que permet reconstruir com foren els últims dies del simi més immens que ha habitat mai la Terra. L'estudi, publicat en la revista Nature i liderat per Yingqi Zhang i Kira Westaway, es basa en l'anàlisi de fòssils descoberts en una vintena de coves del sud de la Xina per a establir una cronologia i els motius de la desaparició d'aquests animals tan impressionants. També per què sobrevisqueren altres primats emparentats.

La conclusió principal de la recerca apunta que el clima va ser un dels principals botxins del gigantopitec. Segons sembla, els canvis en l'entorn provocaren la desaparició dels fruits favorits de la criatura, que ja no estaven disponibles en època seca. Però la seua mida descomunal, que els conferia força i poder, també pot haver sigut un taló d'Aquil·les per a ells. "Es tracta d'un animal veritablement enorme", explica Renaud Joannes-Boyau, investigador de la Universitat Southern Cross d'Austràlia i coautor de la investigació. "Quan l'aliment comença a escassejar, la grandària li impedeix grimpar als arbres per a explorar noves fonts d'alimentació".

Aquests simis gegants, que probablement s'assemblaven als orangutans de l'actualitat, eren herbívors especialistes. Durant anys gaudiren de menjar abundant en els boscos tropicals del territori xinés. Tenien una alimentació vegetariana composta de flors i fruits, fins que el medi ambient va començar a canviar. La nova anàlisi suggereix que aquest estil de vida tan singular va ser justament el que els feia vulnerables, perquè no pogueren ni saberen adaptar-se al nou hàbitat després que les frondoses arbredes passaren a ser praderes.

L'estudi examina mostres de pol·len i sediments preservats en les coves de Guangxi, igual que dents fòssils, per a desentranyar per què els boscos van començar a produir menys fruits des de fa sis-cents mil anys, a mesura que la regió experimentava progressivament més temporades de sequera. Els simis gegants no van desaparéixer ràpidament, sinó que probablement s'extingiren en algun moment d'un període que es remunta a entre 215.000 i 295.000 anys, d'acord amb l'equip científic.

Mentre que els primats més menuts podrien haver-se enfilat als arbres per a buscar aliments diferents, l'anàlisi de les mostres apunta que els gegants s'alimentaven més d'escorça d'arbres, joncs i altres aliments no nutritius. "Quan el bosc va canviar, no hi havia suficient menjar del que l'espècie preferia", diu Zhang Yingqi, de l'Institut de Paleontologia de Vertebrats i Paleoantropologia de la Xina.

Bona part del coneixement científic sobre els simis grans ja extints prové de l'estudi de dents fòssils i de quatre grans mandíbules inferiors que s'han trobat al sud de la Xina. No s'ha descobert cap esquelet complet. Fa entre dos i 22 milions d'anys, diverses dotzenes d'espècies de simis grans vivien a l'Àfrica, Europa i Àsia, segons mostren els registres. En l'actualitat, però, només sobreviuen els goril·les, ximpanzés, bonobos, orangutans i els éssers humans.