La sorprenent tècnica de construcció de les barraques centenàries

Al Palmar, al costat de València, s'ha iniciat la rehabilitació de l'última barraca original que queda. La barraca dels Aranda ha començat a quedar-se sense sostre. Una peça històrica que comença a transformar-se en una nova construcció històrica de la tradició dels valencians de fa 200 anys.

Dues setmanes després d'iniciar-se la rehabilitació de la barraca dels Aranda al Palmar, ja s'ha assegurat el penal, el triangle de la part superior de les façanes principals. S’ha fet mitjançant uns estabilitzadors de formigó i una estructura tubular que la manté dreta.

Una volta solucionada la seguretat de les façanes principals, els operaris  han començat a retirar la coberta vegetal, anomenada la capada, que és el sostre de canyes i borró que hi ha per damunt de les costelles (bigues de fusta). Tot aquest entramat arquitectònic fa el sostre típic d'una barraca valenciana.

Els operaris han començat una tasca que no havien fet mai, a pesar de l’experiència en rehabilitacions urbanístiques. “Una barraca de 200 anys no es rehabilita tots els dies”, explica Guillermo Jiménez, arquitecte i director d’obra a la barraca. Mai s’ha rehabilitat una barraca de forma tradicional en els últims temps. Estem aprenent mentre executem aquest projecte. És molt curiós analitzar les tècniques antigues, ja que veiem que han funcionat des de fa més de 200 anys. La prova és que la barraca s’ha mantingut en peus fins a aquests dies”, apunta Jiménez.

Si atenem a l'estructura de la coberta de la barraca, l'element vegetal que queda a la vista, l’anomenat borró, està lligat en feixos, anomenats menats o guaixos. Paco Baixauli, portaveu de l'Associació Cultural de Vela Llatina L'Alcatí explica que “un guaix és una mesura valenciana que s'utilitzava per a segar, de manera que el conjunt de la capada -la coberta vegetal- està feta de guaixos que estan lligats per un cordó d'espart. I tots van lligats a una estructura de canya”.

La base dels guaixos són canyes grosses lligades, conegudes com a canyes de vera. I aquesta estructura va assegurada damunt d'un entramat de canyes més primes, que rep el nom de senill.

Baixauli aprofundeix en l’assumpte: “El senill és una canya més prima, molt habitual al Mediterrani. I per altra part, tenim la canya vera, que anirà desapareguda (a la nostra vista), perquè per damunt anirà el borró, que és la tercera capa vegetal que tenim dins d'una capada”.

Tot aquest entramat vegetal que completa el sostre de les barraques descansa damunt de les costelles de la barraca: són les bigues travesseres entre el cabiró principal superior i els murs laterals de gassons (rajoles fetes de fang i palla d’arròs i secades al sol).

Costelles de fusta que queden al descobert aquests dies, després de cinc dècades tapades. Els treballs de retirada de la capada ens mostren l'estat dels elements de fusta i de canya. De fet, el senill està ennegrit per la humitat. No l’han canviat en els últims 50 anys. El borró el solien canviar cada dos o tres anys i no s’ha fet en més de 40 anys. Les inclemències de l’oratge han accelerat el procés de putrefacció de l’estructura vegetal.  Ara, en les pròximes setmanes, la capada desapareixerà per a reparar l'estructura de fusta, que està molt deteriorada pel pas del temps.

Sostre vegetal i no filtra l’aigua

Una de les preguntes que ens fem en veure l’autèntic sostre de les barraques valencianes, tot matèria vegetal, és: per què quan plou no hi ha goteres dins d’estos edificis? La física té molt a dir en la resposta. També les tècniques utilitzades pels barraquers de fa més de 200 anys, com explica Baixauli, el portaveu de l’associació que es farà càrrec de la barraca quan estarà rehabilitada.

El sostre havia d’estar vigilat permanentment perquè, si els guaixos no estaven correctament col·locats, hi podria haver filtracions. Les revisions es feien cada dos o tres anys, almenys en el cas del borró, la coberta superficial del sostre.

Els nous reptes de la rehabilitació

Iniciat el desmuntatge de la barraca dels Aranda, l’arquitecte i director d’obra del projecte, Guillermo Jiménez, analitza amb À Punt Mèdia l’objectiu inicial de la rehabilitació, amb les tècniques tradicionals dels autèntics barraquers valencians.

Recuperar, rehabilitar la barraca dels Aranda s’ha convertit en un repte que, cada dia que passa, va fent-se realitat. Una cosa és el projecte aprovat sobre el paper i amb un disseny d’execució i una altra, el que va oferint l’estat de l’edifici històric a cada pas que van fent.

En les pròximes setmanes se sabrà com estan la fusta de l’estructura i la resta de materials de construcció que van rescatant de la barraca. Tots els que es puguen recuperar els tornaran a reutilitzar en la nova barraca del Palmar.

Per cert, per a construir una barraca fa dos segles s’estima que calia tindre un pressupost similar als sis mesos de jornals d’un treballador. Amb aquesta nòmina es pagava una casa tradicional valenciana.