De l’Afganistan a Algemesí: la nova vida de Jamila lluny dels talibans
La periodista i defensora dels drets de les dones va fugir amb les seues quatre filles quan els fonamentalistes entraren a Kabul fa quatre anys
Jamila Hussan passeja hui pels carrers d’Algemesí amb Mitra, la major de les quatre filles, després d’un llarg i complicat camí fins a aconseguir un lloc segur on viure. Fa deu anys, els talibans li assassinaren el marit. “Els talibans el mataren perquè jo soc periodista i treballava pels drets de les dones”, recorda.
Quan els fonamentalistes entraren a Kabul fa quatre anys, Jamila va abandonar sa casa i va fugir amb les quatre menors al Pakistan. El novembre de 2021 van arribar a Espanya i, un any després, es van establir definitivament a Algemesí.
Arrere han deixat un país on, segons l’ONU, les dones i les xiquetes viuen “la crisi de drets més greu del món”. “Els animals estan millor que les dones perquè ells poden eixir de casa sense permís”, denúncia Jamila, que assenyala que els matrimonis infantils “estan a l’ordre del dia”: “És molt horrible que et vulguen casar amb un home de 80 anys i, si no ho acceptes, et maten”.
A l’Afganistan, les dones no poden anar a fer la compra, treballar ni accedir a estudis superiors, i molt menys triar la roba que volen portar. Moltes han optat pel suïcidi en els últims anys. “Conec xiques que prengueren pastilles per matar el seu cos”, explica. Són relats que li arriben per missatges de familiars i amics que no han pogut fugir i que “quan m’escriuen per xat o WhatsApp, ràpidament l’eliminen” per por a represàlies.
Jamila descriu el seu país com un lloc “sumit en l’absoluta pobresa” i “fora del debat polític i dels mitjans de comunicació”. “L’Afganistan i els drets de les dones són un joc per als polítics homes”, lamenta.
Ara, des de la seguretat d’Algemesí, ella i les seues filles continuen pensant en la seua terra i la seua gent, amb la certesa que, de moment, no hi podran tornar. “Les meues filles poden estudiar, tenen llibertat i tenen els mateixos drets que els homes”, afirma, conscient que això, ara com ara, és un privilegi.
