Juan Bautista Soler, absolt d'intent de segrest en declarar-se il·lícita la gravació del confident

La Sala penal del Tribunal Suprem ha absolt l’expresident del València CF, Juan Bautista Soler, de l'intent de segrest al també expresident valencianista Vicente Soriano, pel qual l'Audiència li havia imposat dos anys de presó, en declarar il·lícita i, per tant, nul·la, la gravació del confident de la policia sobre la qual es va sustentar la causa i que es va obtindre en el pis de l'exdirigent valencianista i arreplegava converses amb la resta d'acusats.

L'Audiència de València va condemnar Juan Bautista Soler l’octubre de 2019 a dos anys de presó per l'intent de segrest de Vicente Soriano, i li va atribuir els delictes de conspiració per cometre un segrest en concurs amb un delicte de conspiració per robatori amb violència en casa habitada. La sentència de primera instància, amb el vot particular en contra d'un dels magistrats, entengué que els encausats "van ordir un pla per a privar de llibertat Soriano, amb la finalitat d'obligar-lo a transferir-los una suma indeterminada de diners des dels comptes que suposadament tenia a Panamà, Suïssa i en diversos fons d'inversió a l'estranger com a condició per a posar-lo en llibertat".

Ara, la sala accepta el recurs de Soler per vulneració dels drets fonamentals, i dels altres dos acusats, l'empresari italià Ciro d'Anna, i el ciutadà magrebí Abdellatif Laarouibi, conegut com el 'Tati', i anul·la les seues condemnes.

La Sala considera que l'examen de les circumstàncies que van presidir la generació d'aquella font de prova --la gravació-- "condueix de manera inexorable a negar la seua legitimitat" i part "del fet incontrovertible" que el dispositiu utilitzat pel confident per a obtindre l'enregistrament de les converses, que va posar a la disposició del Grup d'Atracaments de la Prefectura Superior de Policia de València, li va ser lliurat pels mateixos agents, que volien obtindre proves "amb més fonament" sobre el que els tres acusats estaven planejant.

En aquesta línia, la sala sosté que el confident "no va ser un particular que, per una raó o altra, al marge de l'exercici del ius puniendi de l'Estat va decidir gravar les converses que mantenia amb el seu interlocutor" sinó que va actuar, per contra, "com un vertader amicus denuntiatoris al servei dels agents que van assumir l'escaló inicial de la investigació".

Tot això, assenyala, "en un context que prescindia de qualsevol coneixement i autorització per l'autoritat judicial". L'alt tribunal subratlla que acceptar "sense reserves una declaració obtinguda en aquells termes, suposa obrir una inèdita i perillosa via que permetria a la investigació penal esquivar els pertorbadors límits que imposen les garanties del nostre sistema constitucional".