La fúria del Carraixet a Bétera, un dels pobles més afectats en la riuada del 1949

Un dia com hui fa 76 anys, Bétera (Camp de Túria) va viure la pitjor catàstrofe que es recorda al poble, la riuada del 1949. El 28 de setembre d'aquell any, l'aigua va arrasar amb tot el que trobava en este municipi.

Eren poc abans de les cinc de la vesprada, plovia molt poc i no s’imaginaven que, en pocs minuts, una allau d’aigua, un tsunami de tres metres, inundaria l’avinguda de l’Albereda, situada al bell mig del poble. Esta via és la continuïtat urbana del barranc de Guasch, un dels afluents del barranc de Carraixet que naix a la Serra Calderona, a Gàtova, travessa el terme pel nord i desaigua cap a la mar passant per Alboraia.

Aquell 28 de setembre, l’Albereda es va convertir en la zona zero de la riuada, una via on centenars de famílies vivien i on, fins i tot, estava prohibit pescar feia segles. Uns esdeveniments que s'han quedat en l'oblit i que, en l'actualitat, ressonen més que mai en les nostres vides després de la barrancada del 29 d'octubre del 2024, que sembla confirmar aquella màxima que la història sempre es repetix.

Un tsunami de tres metres a Bétera

Les pluges de la Serra de la Calderona i el Camp de Túria provocaren la crescuda del Carraixet, però també de nombrosos barrancs afluents. Va ploure a la capçalera del barranc i també a les rambles —barrancs de Nàquera, l’Olla, Portaceli, Pedralbilla i Cirer—, als camins de la Pobla de Vallbona, Paterna i Benaguasil, així com a rierols de Mas Camarena, Torre d'en Conill i Escorpión, que també aportaren al barranc de Guasch que travessa Bétera. De fet, a la zona de Benaguasil, Vilamarxant i Llíria s’arribaren a registrar 165 l/m² —a Llíria, 165 l/m²; a Benaguasil, 133 l/m²; a Gilet, 110 l/m² i a Serra, 100 l/m²—. Es calcula que plogué molt més a la zona de muntanya de Llíria, Benaguasil i Bétera cap al nord, amb quasi 180 l/m².

Les aigües del Carraixet i afluents baixaven tan ràpides i violentes que arrossegaven tot el que trobaven al seu pas: arbres, mobles, carros, fins i tot, segons testimonis, un llit que anava per damunt de l’aigua. Per això, la Guàrdia Civil, en el moment àlgid de l’episodi i amb un el pont de l'Albereda quasi completament obstruït i que portava les aigües del Guasch, va fer explotar-lo amb dinamita. Només així es va poder desbloquejar de l'acumulació d’objectes que feien que el nivell de l’aigua en el nucli urbà pujara molt més ràpidament encara. Una altra sort va tindre el pont de Carraixet, ja que, en trencar-se, les aigües anaven més lleugeres cap a la mar i Alboraia.

El moment de cabal màxim de la barrancada va arribar a les 17:00 hores. La revinguda del barranc de l'Alameda just abans de la confluència amb el Carraixet comportà una autèntica tragèdia amb set morts i el nivell de l’aigua va assolir els tres metres. Poc després ho faria el Túria, a l'altura de Riba-roja, i Manises: va arrasar 2.000 barraques il·legals al llit i desenes de vides de persones que s’hi havien establit.

Carmen Fuentes, testimoni de noranta anys

Carmen Fuentes tenia aleshores catorze anys i vivia amb la família en una casa del carrer de Llíria, una de les vies d’entrada de les aigües del barranc, perpendiculars amb l’Albereda. Carmen havia anat al forn per a coure el pa que havien pastat a casa. Ja a l'establiment va sentir com deien "Ai, per l'Albereda passa ja mig metre d'aiguia". Ella conta com comptava el temps perquè s'acabara de coure el pa, "estava patint, perquè em faltaven només 5 minuts per a què el pa isquera del forn, però bé, vaig eixir i de seguida i me'n vaig anar corrents cap a casa". En qüestió de minuts, el carrer va quedar cobert d'un metre d'aigua.

A la casa de Carmen ja havia entrat un poc d'aigua. "Vaig agafar el pal de fregar per a secar una miqueta d'aigua que havia entrat". De cop i volta, conta, "tot el carrer era un toll d'aigua i jo vaig tancar la porta en seguida, però ja arribava al metre d'aigua", i encara en faltaria mig metre més, el límit al qual va arribar l'aigua a sa casa.

Carmen Fuentes recorda que, en eixos moment d'angoixa, sa mare i el seu germà van pujar a la terrassa "perquè teníem por que l'aigua tirara la casa", assegura, "per una finestra, amb una escala, pujàrem a la teulada i passàrem a la de la casa del costat".

Fuentes recorda també que, durant eixos minuts angoixants, no sabien on estava son pare. Mentre sa mare i el seu germà i ella tractaven de salvar la seua vida pujant pel terrat, son pare va anar a la seua quadra que tenien enfront de casa per a intentar salvar les vaques. "Mon pare no estava a casa, no sabíem que ell se n'havia anat a vore si l'aigua havia entrat a la nostra quadra on teníem vaques i on l'aigua havia arribat fins als dos metres". Fuentes conta que son pare va capbussar-se i va deslligar les vaques per a què pogueren nadar i, almenys, salvar-se. "Va ser com de pel·lícula", emfatitza, perquè, tal i com explica, mentre son pare tractava de salvar el mitjà de subsistència de la família, unes altres persones que intentaven salvar-se caminant pels terrats i teulades van passar per dalt de la pallissa de la quadra on estava son pare, que va fer solsida i va caure damunt d'ell. Afortunadament, va eixir-ne il·lès.

Aleshores, Bétera tenia 7.000 habitants, 20.000 menys que en l’actualitat, i era eminentment agrària. Moltes de les famílies vivien de l’agricultura i la ramaderia, de les collites i dels productes que els proporcionaven els animals: llet, ous i carn. En ofegar-se els seus animals i negar-se els camps, que anys abans ja havien patit gelades, el desastre econòmic de la riuada va ser immens. "Recorde un carreter que passava, que tenia uns cavalls molt grans i jo vaig vore com se'ls emportava l'aigua. L'home que els portava es va salvar perquè es va agafar d'un pou, d'un ferro de la corriola, però li va vindre justet per a respirar", rememora Fuentes.

"L'aigua busca el seu camí i anem construint per a tapar-li el pas, però la riuada busca el seu camí", conclou Fuentes. Eixe dia, València, l'Horta i part del Camp de Túria i la Foia de Bunyol són una manta de fang; riu amunt, a Llíria, l’aigua cobria 40 ha de cultiu. Des d’aleshores, la por entre el veïnat va augmentar: temien que tornara a passar i ja no volien ni tan sols saber res de viure a l’Albereda.

Una manta marró

Carmen Fuentes, que ara té 90 anys, recorda l'endemà com "horrorós" i conta que sentia cridar com els veïns i veïnes buscaven possibles desapareguts a Bétera, “Hi ha algú?”, evoca. A la seua ment també li ve la imatge devastada del carrer on vivia: "hi havia un metre de profunditat de séquies de fang que s'havien fet".

Els dies posteriors, les famílies van haver de netejar el llot de les vies i de les cases, amb la solidaritat de la gent i l’ajuda dels militars. Carmen Fuentes encara recorda el llot: "vam estar mes i mig llevant fang i va ser molt desastrós, perquè ho vam perdre tot, matalassos, fotografies... tot. Amb un metre i mig d'aigua es cobrix tot".

La família Fuentes va perdre d'allò més preuat i irrecuperable: part del seu àlbum familiar. "La meua fotografia de comunió estava tota bruta de fang, quasi no es veia res, també les fotos de quan jo era joveneta; algunes les vam recuperar i les vam pintar a mà". El llot, però, s’ha quedat immortalitzat en algunes de les fotos familiars, encara tacades de marró 76 anys més tard.

A les tasques de neteja es va sumar les condicions de vida en els dies posteriors: "no teníem aigua per a beure, ni tampoc menjar i vaig estar amb el mateix vestit tota la setmana, no me'l treia ni per a dormir... i portava les botes d'aigua". Tot i això, conta, la set l'amainaven amb el meló: "com nosaltres érem llauradors, teníem melons i va ser la salvació", sentencia.

Set morts, deu cases i dos ponts destruïts

A Bétera van morir set persones, sis dones i un home. Són set de les prop de cinquanta víctimes mortals de la riuada del 1949 que afectà en total 22 municipis. "La sèptima víctima", conta l'experta i membre del Centre d'Estudis Locals de Bétera, Amparo Doménech, "era una dona a qui l’aigua va arrossegar fins al barranc de Carraixet, es va agafar a un arbre i va salvar la vida", però va morir hores després per les seqüeles. "Quasi tots els que moriren se n'anaren pel pont de l'Albereda, fins que no baixaren les aigües, no els varen trobar".

A Bétera "no eren massa conscients de l'aigua que estava caient, tampoc de la tromba que venia", assegura Doménech. La cveïna i membre del CEL de Bétera reproduïx el que aquell dia es va dir uns quilòmetres més al nord. "A Gàtova, el veïnat deia (en vore les aigües córrer) ai la gent de Bétera quan va patir perquè tota eixa aigua que està caient ací anirà a parar a Bétera".

Pel que fa als danys materials i econòmics, a Bétera deu cases van quedar completament destruïdes, del total de 98 en l'episodi. La resta de cases afectades del poble van quedar amb grans desperfectes: en unes les parets van fer solsida i en altres es van desplomar els primers pisos. A la del 49, després es va la riuada del 1957, un episodi, segons Doménech, definitiu per a moltes famílies: "la por que quedà de viure allà (en l'Albereda) va ser rematada i, després de la riuada del 57, la gent ja desaparegué d'eixa via. Per allà no quedaren ni tan sols arbres". Era, segons descriu Doménech, una " zona trista, dolorida, una zona a la qual la gent no volia ni tan sols anar de passeig, mentre que, ara, un cap de setmana et trobes l'Albereda plena de gent jove en els seus bars".

L'economia d'aleshores era domèstica i la riuada va destruir el mitjà de vida de milers de famílies per complet en inundar-se les cases i els camps. "Va agafar a moltes famílies amb els carros plens per la verema; també ofega animals com gallines, conills, ànecs... tot es van ofegar".

A Bétera, de fet, les parets encara parlen i recorden que l’aigua va arribar fins als tres metres, tal com indiquen unes rajoles en les façanes d’algunes cases de l’Albereda.

Amparo Doménech acaba l'entrevista amb una frase contundent: "La riuada del 1949 va ser el desastre més gran que ha patit Bétera. Hem tingut gelades, hem tingut tres grans avingudes d'aigua que han afectat l'agricultura, però que en afectació a vides humanes, en cases esfondrades i ruïna econòmica tan forta, cap com la riuada del 1949", sentencia.