Deu anys del 15M, quan la indignació va omplir les places

Les demandes d'aquest moviment ciutadà de masses encara continuen vigents: més democràcia, menys corrupció i la defensa de l'estat del benestar

L'exposició Somiar molt i dormir poc: el 15M a #València, a la plaça de l'Ajuntament
L'exposició "Somiar molt i dormir poc: el 15M a #València", a la plaça de l'Ajuntament / À Punt NTC

Aquest dissabte es compleix una dècada des que les places de tot l'estat es van omplir de milers de persones que protestaven contra les conseqüències de la crisi del 2008, que afectava especialment una joventut que s'autoqualificava com a "sense futur".

L'epicentre d'aquest moviment d'indignació social va ser la Puerta del Sol madrilenya, on va sorgir la primera acampada. El 15 de maig de 2011 la plataforma ciutadana Democràcia Real Ja! havia convocat manifestacions en més de 50 ciutats, i la de Madrid va acabar amb càrregues policials i vora una vintena de persones detingudes.

A les principals ciutats del País Valencià com ara Alacant, Castelló de la Plana, Elx o València la ciutadania també va acampar a tall de protesta i en solidaritat amb la repressió a Madrid. Així ho ha narrat en El dia À Punt Juan Bordera, un dels organitzadors de l'acampada a la plaça de l'Ajuntament de València, que els manifestants van arribar a rebatejar com a plaça del 15 de Maig.

Bordera, que ja estava implicat en el moviment ecologista, explica que el moviment va ser molt transversal i es va iniciar amb un esdeveniment de Facebook al qual es van sumar organitzacions i col·lectius ben diversos. Aquesta pluralitat de veus va fer, al seu parer, que els missatges “es quedaren una miqueta en l’aire, difusos”. Amb tot, aquest organitzador de l’acampada valenciana considera que el moviment va servir de “tap a l’extrema dreta” en un context en què augmentava a la resta d’Europa. 

"Democràcia real, ja!", "No ens representen", "Sí que es pot", són eslògans que es cridaven i s'escoltaven pertot arreu fa 10 anys. D’aquesta manera,  milers i milers de persones van fer evident el seu malestar, el seu cansament i les ganes de canvi als carrers i les places.

Aquest moviment civil es va constituir al marge dels partits polítics hegemònics, que consideraven equiparables i anomenaven “PPSOE”, i va materialitzar-se en noves forces com Podem. Altres partits considerats de la “nova política”, com Ciutadans, també van incorporar algunes reivindicacions del 15M com ara la lluita contra la corrupció.

Un balanç amb llums i ombres

Antonio Montiel, el primer secretari general i síndic de Podem i fundador de Per l'Horta, recorda el moviment com "un moment d'eufòria" que va generar un efecte bola de neu en què molts col·lectius i associacions es van veure implicats sense fer una reflexió prèvia.

Deu anys després, aquest veterà activista assegura que el balanç del 15M té llums i ombres. D'una banda, va comportar el trencament del bipartidisme i una certa democratització interna dels partits, que van adoptar primàries, codis ètics o més transparència.

Tot i això, Montiel considera que l'aprofundiment democràtic que reclamava el moviment encara no s'ha complit i que "els canals efectius de participació ciutadana continuen sent prou deficients."

En aquesta línia, l'ex-secretari general de Podem recomana no mirar al 15M des de la nostàlgia i tampoc pensar que podia aportar la solució a totes les seues reivindicacions, ja que el seu paper era assenyalar les febleses del sistema.

Dues dones participen en l'acampada de la plaça de l'Ajuntament de València el 2011
Dues dones participen en l'acampada de la plaça de l'Ajuntament de València el 2011 / Víctor Medina

Una escola de politització per a tota una generació

Qui va continuar la tasca de Montiel al capdavant de Podem, Antonio Estañ, emfatitza la importància del canvi en la cultura política arran d’aquest moviment. L’exsíndic morat veu el 15M com una “escola de politització molt gran” tant per a gent que hi va participar com per a gent que n’era simpatitzant. 

Estañ, que va abandonar la política institucional, recomana no idealitzar allò que va ser el 15M, alhora que nega que no haja canviat res en la darrera dècada. 

Per a molts joves, les acampades van suposar un despertar polític. És el cas d'Ainhoa Alberola, del Port de Sagunt, que amb 18 anys va assistir a la de la plaça de Maria Agustina de Castelló de la Plana i posteriorment a l'organitzada a la Universitat Jaume I. Allà, assegura, va aprendre el veritable impacte del neoliberalisme a través d'assemblees i debats en què participava gent que feia anys que militava.

L'experiència va fer que s'unira a un sindicat estudiantil per a lluitar contra les retallades educatives i la va "polititzar del tot". Alberola recorda un clima d'il·lusió en aquests espais, "créiem que amb la nostra mobilització podíem canviar les coses".

La de Víctor Medina és una història semblant. En 2011, amb un salari "prou precari", aquest jove, de família de classe treballadora, veia com a casa encara es patien els efectes de la crisi de 2008. El 15M va suposar un punt d'inflexió en la seua vida, perquè li va fer "reflexionar sobre la classe social, la desigualtat i com les elits estan organitzades per a protegir els seus interessos".

El seu pas per l'acampada de València va ser el germen d'una politització que es va concretar en la seua afiliació a Compromís, formació per la qual va ser regidor a Torrent i en què continua militant. Medina, però, matisa que va ser la Primavera Valenciana de 2012 la que li va fer arrelar l'"ambició de canvi" que va despertar en ell el moviment cívic dels indignats.

A les places també s'acostaven adolescents com Idoia Arreaza Aguilera, que amb quinze anys va acudir tant amb companys de classe com amb familiars a participar en aquest moviment. "Va ser una forma de ser éssers polítics públicament, de fer-nos grans", afirma. Així va exterioritzar la seua posició ideològica enfront d'una crisi econòmica els efectes de la qual ja es percebien des de les aules.

Arreaza Aguilera, que prové d'un entorn familiar molt polititzat, recorda anar acompanyada de sa mare i la seua àvia a la plaça de l'Ajuntament de València per a ser partícip d'espais de reflexió conjunta i col·laborar amb l'organització portant aigua i menjar. Com a estudiant d'institut, però, no es va sentir interpel·lada de la mateixa manera en què ho va fer la Primavera Valenciana.

"Sense treball, sense casa, sense pensió"

Una dècada més tard que aquest crit recorreguera tot l'estat, s'ha traduït la fi del bipartidisme en una millora de les condicions de vida de la joventut?

L'any 2011 més de la meitat de la població jove valenciana en edat laboral no tenia treball. En el primer trimestre d'enguany, el percentatge és del 41,27%. Els nou punts de millora no maquillen unes xifres de desocupació dramàtiques.

Quant al preu de l'habitatge, el metre quadrat al nostre territori se situava en els 1.675 euros fa deu anys. Aquesta xifra ha experimentat una reducció del 15% i a hores d'ara la mitjana és 1.424 euros el metre quadrat.

Pel que fa a l'edat d'emancipació de la llar familiar, la situació és quasi idèntica. El 2011 la gent jove aconseguia la independència econòmica i dels pares amb 30 anys i ara ho fa amb 29.

Aquestes millores tan febles queden molt lluny de les grans aspiracions de la joventut que ara fa 10 anys va prendre els carrers per a reclamar uns canvis estructurals.

També et pot interessar