La "xiqueta del napalm", cinquanta anys després de la icònica fotografia
Amb només nou anys, Kim Phuc va posar rostre a les crueltats de la guerra del Vietnam en una imatge que va ser determinant per a l'esdevindre del conflicte
Ha passat mig segle des que la fotografiaren nua, plorant en una carretera mentre fugia d'un bombardeig estatunidenc en un camp del Vietnam. La coneguda com la "xiqueta del napalm", Kim Phuc, conserva encara intactes aquelles vivències en el record, però està lluny d'aquella menuda, que aleshores tenia nou anys. Ni és xiqueta ni viu al xicotet poblat de Trang Bang al Vietnam del Sud, on es va criar. Prop de la seixantena, encara alça la veu i clama contra totes les guerres, particularment la més recent, a Ucraïna.
Va ser tal el poder icònic d'aquella foto, presa un 8 de juny de 1972, que es considera com un dels factors que va fer més impopular la guerra del Vietnam i que va precipitar la derrota i l'eixida de l'exèrcit estatunidenc un any després.
En complir-se cinquanta anys d'aquella fotografia, Kim Phuc, que actualment té 59 anys, s'ha desplaçat a Nova York per a participar en una trobada de reporters de guerra juntament amb Nick Ut, el fotògraf de l'agència AP que va retratar-la. Però no es va limitar només a traure la foto, sinó que després va acompanyar la menuda a un hospital per a curar-la de les seues ferides en carn viva. Li va salvar la vida, com ella mateixa ha expressat en declaracions al diari The New York Times.
En altra entrevista amb Efe, Phuc parla amb serenitat de la seua tragèdia, però es posa a plorar quan pensa en les guerres actuals, i la d'Ucraïna en particular: "No hi ha guerra justa, tota guerra és un error, consisteix a matar gent, fer patir a la gent [...] Se'm trenca el cor sol de pensar en tots els que van morir al meu costat, i ara que es repetisca això... He de dir-ho: No més guerres, no més morts!".
La història de Kim Phuc dona per a una pel·lícula: després de ser cremada pel napalm estatunidenc i ser sotmesa a dèsset intervencions per a salvar-la, el règim comunista de Vietnam la va traure de la universitat —on estudiava Medicina— i la va convertir en una arma de propaganda política contra el país nord-americà.
En un d'aquells viatges propagandístics entre Moscou i l'Havana, Kim va aprofitar el 1992 una escala tècnica al Canadà i va desertar. L'acompanyava aleshores qui era el nóvio, un altre vietnamita al qual havia conegut a Cuba; junts van aconseguir asil polític i després la plena ciutadania. Fa trenta anys que estan casats en aquell país i ja són avis.
Veig la meua pell com un recordatori que tinc una missió, ja no com a víctima, sinó com a supervivent, una mare i esposa i àvia que crida a la pau
En diverses ocasions Kim ha descrit la seua pell reconstruïda com "la d'un búfal", rugosa sense i porus. Conta que això li impedeix suar i encara li fa mal. No li importa, de fet, parlar del tema, i fins i tot mostrar les extenses cicatrius. Prefereix veure la seua pell, diu, "com un recordatori que tinc una missió, ja no com a víctima, sinó com a supervivent, una mare i esposa i àvia que crida a la pau". De fet, Kim fa moltes dècades que es dedica a contar la seua història —generalment junt amb Nick Ut, el fotògraf convertit des de fa molt en un amic—, i ha creat la Fundació Internacional Kim Phuc amb la finalitat primordial de curar els xiquets i les xiquetes que les guerres deixen ferits o orfes.
Va arribar a odiar durant molt de temps aquella foto que la va fer patir i li va donar fama a parts iguals: "Pensava: per què em van fotografiar així? Era una xiqueta nua que fugia, lletja, avergonyida... No obstant això, ara ho agraïsc: Va ser un poder que em va ser donat, el de canviar la meua vida. Mira'm: no vaig pensar mai que seria una ambaixadora de bona voluntat [de la Unesco] o que em rebria el papa a Roma", com va succeir el mes passat.
Sorprén observar que Kim no guarda rancor contra ningú —"Ni tan sols contra el pilot que va soltar el napalm", precisa— i ha aconseguit perdonar tots els seus enemics. No la incomoda tornar una vegada i una altra sobre les tragèdies de la seua vida, perquè creu que té "un deure" d'explicar-ho tot sabent el poder que tenen els mitjans de comunicació, el poder de "contar la veritat del que està passant i mostrar a les noves generacions les conseqüències de totes les guerres".
Però perquè ningú pense que idealitza la seua vida, ella deixa clara una cosa: que si tinguera el poder de tornar arrere i canviar el passat, senzillament esborraria aquella seqüència del bombardeig i triaria "la vida d'una xiqueta normal".
