Nit amb un doble atractiu al cel

La ciència-ficció es converteix en realitat. Una nau espacial de la NASA s'estavellarà a propòsit en la matinada d'aquest dimarts contra un sistema d'asteroides anomenat Didymos i format per un cos principal i el seu satèl·lit. La maniobra forma part de la missió DART —Double Asteroid Redirection Test —Prova de Redirecció d'Asteroides Dobles—, que està liderada per l'agència espacial nord-americana i vol demostrar si és possible desviar qualsevol cos celeste que s'aprope a la Terra i hi puga suposar una amenaça. Amb l'impacte, que tindrà lloc exactament a la 1:14 hora espanyola, es busca alterar la trajectòria de l'asteroide mitjançant una col·lisió controlada. En la missió hi participa un equip de la Universitat d'Alacant liderat per Adriano Campo que s'encarregarà d'estudiar les conseqüències del xoc a partir de les imatges rebudes després.

Tom Statler, científic del programa de la NASA per a la missió DART, ha explicat que el que es pretén aconseguir és una fita inèdita en la història. La sonda DART col·lidirà a una velocitat d'uns 22.000 quilòmetres per hora amb el satèl·lit de l'asteroide Didymos, de nom Dimorphos. Junts formen el sistema binari del qual es vol modificar l'òrbita i que es va descobrir en 1996. "Canviarem el moviment d'un cos celeste natural en l'espai. La humanitat no ha fet això mai", ha apuntat Statler, que remarca les dificultats tècniques de l'operatiu. Repassem les principals claus.

Què és DART?

Aquesta nau espacial és un poc més gran que autobús escolar i no arriba als vint metres de llarg. Ha estat viatjant per l'espai des de novembre 2021, quan la llançaren des de Califòrnia, per a arribar al seu objectiu: l'asteroide Dimorphos. L'ha construïda el laboratori Johns Hopkins de la NASA i incorpora diverses tecnologies innovadores, entre d'altres un sistema autònom de maniobres, algoritmes de navegació en temps real, panells solars desplegables i diversos motors de ions i de propulsió elèctrica. També una càmera de reconeixement i navegació òptica (Draco) que funciona amb tecnologia SMART Nav i li permetrà identificar el blanc amb el qual ha de xocar.

Cap a on es dirigeix?

El final del recorregut es troba en un sistema de doble asteroide, on un diminut asteroide satèl·lit, anomenat Dimorphos, n'orbita un altre més gran, Didymos, com si fora una lluna. Didymos, que significa "bessó" en grec, fa uns 780 metres de diàmetre, mentre que Dimorphos en fa vora 160 metres de diàmetre i el nom significa "dues formes". L'impacte cinètic s'espera a les 19:14 en horari de la costa est dels Estats Units (23:14 GMT). Aleshores, ambdós cossos estaran relativament prop de la Terra, a uns onze milions de quilòmetres.

Hi ha perill per a la Terra?

De cap manera. La missió no representa cap amenaça per al nostre planeta. Ni Dimorphos ni Didymos tenen risc de col·lidir amb la Terra, ni abans ni després de la maniobra.

En què consisteix la missió?

La nau DART és unes cent vegades més menuda que Dimorphos, de manera que no és capaç de destruir-lo. En canvi, tractarà d'alterar la velocitat i trajectòria de l'asteroide. L'equip de la missió compara col·lisió amb la d'un carret de golf que s'estavellara contra una de les Grans Piràmides d'Egipte: a penes l'energia suficient per a deixar un cràter d'impacte. L'espenta canviarà la velocitat de Dimorphos en un 1% mentre orbita al voltant de Didymos, el desplaçarà lleugerament i afermarà més la unió gravitatòria del satèl·lit amb el cos més gran. Però no es modificarà la trajectòria del sistema binari al voltant de la Terra.

Es podrà veure?

Sí. No sols telescopis i radars planetaris seguiran atentament el desenllaç de la missió, també serà possible veure la transmissió en directe de la maniobra a través del lloc web de la NASA, a partir de la mitjanit (hora espanyola). La sonda està dotada d'una càmera d'alta resolució que podrà captar imatges dels dos asteroides per a enviar-les a la Terra a un ritme d'un fotograma per segon, amb la qual cosa pareixerà quasi un vídeo.

Una hora abans de l'impacte, Didymos i Dimorphos apareixeran com xicotets punts de llum i creixeran gradualment en el marc. La previsió és que puguem veure el satèl·lit en detall abans que DART s'hi estavelle. Tenint en compte el temps que tarden les imatges a arribar a la Terra, seran visibles durant huit segons abans que es perda el senyal i s'acabe la missió.

A més, hi haurà un comodí. Un satèl·lit cúbic de la grandària d'un maletí proporcionat per l'Agència Espacial Italiana acompanya DART en el viatge a l'espai. Denominat LICIACube —Light Italian CubeSat for Imaging of Asteroids—, es va separar de la nau l'11 de setembre i des d'aleshores viatja al darrere per a gravar els successos des d'un lloc segur. Tres minuts després de xocar, LICIACube volarà al costat de Dimorphos per a captar imatges i vídeos de l'impacte i potser fins i tot espiar el cràter que s'espera que es gènere. Les imatges i el vídeo no estaran disponibles immediatament, però es transmetran a la Terra en els dies i setmanes següents a la col·lisió.

El paper de la Universitat d'Alacant

La missió de la NASA també té empremta valenciana de la mà d'un equip de la UA, que estudiarà les conseqüències de la col·lisió espacial. Adriano Campo, coordinador del grup de Ciències Planetàries, ha resumit així l'operació entrevistat en Les notícies del matí aquest dilluns: "El primer és encertar en l'asteroide. Segon, produir un canvi en l'òrbita que siga mesurable des de la Terra i, tercer, ser capaços de caracteritzar la nova òrbita i dinàmica de l'asteroide". La tasca de l'equip alacantí consisteix, segons ha explicat, a realitzar models numèrics sobre l'estructura interna de l'asteroide per tal d'entendre com són per dins. En el cas de Dimorphos, analitzaran què passa després del xoc, per exemple si es generen xicotets fragments o quina és la possible deformació que tinga el cos.

Com sabem si té èxit?

El satèl·lit italià no serà l'únic ull del fenomen. Els telescopis espacials James Webb i Hubble i la missió Lucy de la NASA també observaran l'impacte. S'espera que el sistema Didymos brille a mesura que la pols i els enderrocs s'expulsen a l'espai, segons ha detallat el científic Tom Statler.

Els telescopis terrestres seran clau per a determinar si DART aconsegueix canviar la trajectòria de Dimorphos. Aquest tarda 11 hores i 55 minuts a completar una òrbita de Didymos. En cas d'èxit, el temps podria disminuir en 73 segons, "però en realitat creiem que el canviarem en uns deu minuts", estima Edward Reynolds, director del projecte DART en el Laboratori de Física Aplicada de la Universitat Johns Hopkins.

Què passa si DART falla?

En cas que la nau no faça diana amb l'asteroide Dimorphos, l'equip garanteix que està fora de perill i es podrà descarregar tota la informació per a esbrinar els motius de l'errada. El centre d'operacions de la missió del Laboratori de Física Aplicada intervindrà si és necessari, encara que DART haurà estat operant de manera autònoma durant les últimes quatre hores del viatge.

Una ordre tarda 38 segons a viatjar des de la Terra a la nau, per la qual cosa es pot reaccionar ràpidament. L'equip de DART té 21 plans de contingència assajats, explica Elena Adams, enginyera de sistemes de la missió DART en el Laboratori de Física Aplicada. En tot cas, es respira optimisme: "Estic molt segur que impactarem dilluns i serà un èxit total", assegura Lindley Johnson, responsable de defensa planetària de la NASA

Per què es fa aquesta prova?

Des de la NASA apunten que triaren Dimorphos per a la missió perquè té una mida comparable a la dels asteroides que podrien suposar una amenaça per a la Terra. Un de la grandària de Dimorphos, 160 metres, podria causar una "devastació regional" si xocara amb el planeta. Per tant, el sistema d'asteroides és "el laboratori natural perfecte" per a fer l'experiment.

La missió permetrà la comunitat científica conéixer millor la grandària i la massa de cada asteroide, cosa que és crucial per a comprendre els objectes pròxims a la Terra —NEO, per les sigles en anglés—. Es tracta d'asteroide i cometes amb una òrbita que els situa a menys de 48,3 milions de quilòmetres del nostre planeta. Detectar el perill real que representen els que podrien causar greus danys és un dels principals objectius de la NASA i d'altres organitzacions espacials de tot el món.

Actualment cap està en curs d'impacte directe amb la Terra, però hi existeixen més de 27.000 asteroides pròxims de totes les formes i grandàries. Les valuoses dades recollides per DART contribuiran a les estratègies de defensa planetària, especialment per a comprendre quin tipus de força pot desplaçar l'òrbita d'un asteroide pròxim a la Terra que podria col·lidir amb el planeta.

Per què no fan explotar l'asteroide?

Durant els anys el cinema ha alimentat les fantasies sobre la lluita contra els asteroides i la protecció del planeta. Però la realitat és que el que apareix reflectit en pel·lícules com la mítica Armageddon, en què Bruce Willis i Ben Affleck tracten de destruir un asteroide amb una bomba nuclear per a salvar la Terra, queda ben lluny de la realitat. "Aquesta no és la manera de dur a terme la defensa planetària", afirma Lindley Johnson. Fer esclatar un cos celeste seria fins i tot més perillós perquè aleshores els fragments podrien xocar amb la Terra després.

Júpiter, en el seu punt més pròxim a la Terra en 59 anys

La nit de dilluns a dimarts es produirà la màxima aproximació de Júpiter a la Terra en els últims 59 anys, coincidint amb l'oposició astronòmica d'aquest planeta, que es dona cada 13 mesos.

Des del punt de vista de la superfície de la Terra, l'oposició ocorre quan un objecte astronòmic ix per l'est mentre que el Sol es posa per l'oest, col·locant l'objecte i el Sol en costats oposats de la Terra.

L'acostament major de Júpiter a la Terra rares vegades coincideix amb l'oposició, cosa que significa que les vistes d'enguany seran extraordinàries, segons la NASA. En la màxima aproximació, Júpiter estarà aproximadament a 587 milions de quilòmetres de distància de la Terra. El planeta massiu està aproximadament a 965 milions de quilòmetres de distància de la Terra al punt més llunyà.

Júpiter té 53 llunes amb nom, però els científics creuen que s'han detectat 79 llunes en total. Les quatre llunes més grans són Io, Europa, Ganimedes i Cal·listo. Amb binoculars o un telescopi, els satèl·lits haurien d'aparéixer com a punts brillants a banda i banda de Júpiter durant l'oposició.