Xavi Sarrià: "Les nostres ferides personals i col·lectives són també la causa que ens permet avançar"

Entrevistem el cantant i compositor després de presentar el segon disc en solitari

À Punt NTC parla amb el cantant Xavi Sarrià del seu nou treball 'Causa'

El cantant Xavi Sarrià presenta el segon disc en solitari: Causa. Qui va ser l'alma mater d'Obrint Pas torna amb música i lletres que parlen de la terra, les lluites i la resistència. És un disc fet a foc lent, amb estima i molta cura. Sarrià ha visitat À Punt Mèdia per a parlar del segon disc en solitari.

Quina és la 'Causa' de què parles en el disc?

Jo crec que tots tenim la nostra ferida clavada al llom, com la imatge del cavall. Aquesta metàfora, com dic, personal, però també col·lectiva. El nostre poble porta moltes ferides clavades. Al mateix temps aquestes ferides personals i col·lectives són també la nostra causa que ens permet seguir avançant. Per això, el disc naix de la ferida i la causa.

'Causa' arriba cinc anys després del primer disc en solitari. Com ha sigut aquest procés fins que l'has tingut a les mans?

Ha sigut un procés llarg, intens, però també fet amb molta cura i amb molta estima. A vegades busquem influències de molt lluny i no ens adonem que tenim un tresor cultural dins nostre en les nostres arrels, en la nostra música.

Jo faig música per això, perquè d'una banda ho necessite, em naixen les cançons i des que era xicotet he viscut fent cançons. I d'una altra banda, perquè m'ompli de vida, m'ompli de lliçons i crec que és un element per a entendre el nostre món i intentar canviar-lo.

El disc recull molta de la tradició i de llegat dels nostres avantpassats, no?

Sí, és un disc que busca aquestes històries de resistència personal, aquestes històries silenciades. Però aquestes històries quotidianes de la nostra gent. Tenim un país ple d'exemples de lluita, i que en aquests temps tan complicats que vivim ens ajuden a entendre d'on venim, ens ajuden a agafar forces, ens ajuden a mantindre'ns de peus i continuar avant.

A vegades busquem influències de molt lluny i no ens adonem que tenim un tresor cultural dins nostre en les nostres arrels, en la nostra música

A poques hores amb el disc al carrer, quines són les primeres sensacions?

El fet important per a mi és que el disc naix també en col·lectiu. Ahir mateix vam fer una trobada, una festa en la llibreria La Repartidora de Benimaclet, on ens vam retrobar moltíssima gent que ha participat en el disc. I per a mi és molt bonic, perquè un disc, encara que no es veja, té moltíssim treball de moltíssima gent que el fa possible. Evidentment, el moment en què naixen les cançons i la gent les comença a fer seues, i comença a opinar. I de sobte allò tan íntim, tan teu, que has estat tant de temps donant-li voltes en casa, en el teu cap, de sobte comença a dir-li coses diferents a la gent. I aprens que aquestes cançons ja no són teues, són de la gent, i per a mi aquest és un moment preciós, un moment únic que ompli de sentit la música.

Dius que el tema 'No s'apaguen les estreles', de la pel·lícula La mort de Guillem, va ser la llavor del disc. Per què?

A vegades ens perdem en aquest món actual de la dispersió, de la multitud d'estímuls. I la veritat és que em vaig perdre, no sabia cap a on anar musicalment. I va ser arran de la cançó "No s'apaguen les estreles" que vaig recordar que jo el que havia fet sempre era això: parlar de les emocions, dels sentiments, i mirar cap endins. I em va ajudar a trobar aquest camí, agafant els ritmes actuals i tot el que escoltem ara barrejant-los i fusionant-los per a continuar estirant el fil d'aquestes portes que tenim dins, que moltes voltes continuen tancades. Obrir-les i entrar en aquests universos que ens dona la música popular i la nostra història.

Ens toca seguir sempre en aquesta mobilització activa perquè la gent jove, quan faça un grup, trie el valencià com a llengua de la seua música

Veiem aquestes arrels en el disc, però també veiem un aire fresc ple de joventut, no?

Sempre m'ha agradat comptar amb la gent jove que està fent coses impressionants. Per exemple, està Sandra Monfort, que és un exemple del talent increïble i de com s'estan fent coses noves, músiques precioses a partir també d'aquesta barreja entre tradició i modernitat. I la veritat és que aquesta mescla amb referents com Pep Gimeno el Botifarra o Rafel Arnal... Sempre intente buscar aquesta barreja entre el que emergeix i allò a què ens hem d'aferrar per a seguir de peus.

En les deu cançons del disc hi ha lletres íntimes, però també hi ha espai perquè siguen combatives?

És un moment d'una emergència social de múltiples crisis que ens estan colpejant. Si no creem nosaltres el relat i expliquem com vivim la realitat, ningú ho farà o se'ns crearà un altre relat. És imprescindible, i per això en aquest disc he intentat explicar el hui, i també explicar el relat de l'ahir per a entendre com podem enfrontar el demà.

Si no creem nosaltres el relat i expliquem com vivim la realitat, ningú ho farà o se'ns crearà un altre relat

Com a precursor de la música en valencià, com creus que està la salut de la música en la nostra llengua?

Crec que vivim un gran moment per a la nostra música, amb molts grups que estan arribant a moltíssima gent. El problema de la nostra llengua és que és una llengua minoritzada, és una llengua que està constantment en perill i no ens hem d'oblidar d'això. Ens toca seguir sempre en aquesta mobilització activa perquè la gent jove quan faça un grup trie el valencià com a llengua de la seua música: aquest xicotet miracle que cada dia està passant al País Valencià i que esperem que continue passant. Hem de donar-li prestigi i força a la llengua perquè continue passant.

També et pot interessar