Les ceberes: un patrimoni agrícola desconegut que cal protegir

Quan Rafa Bonafont va adquirir un tros de terreny per a poder llaurar, no sabia que portava inclosa una cebera en runes. Per a aquest aficionat a l'agricultura de Castellar, una pedania al sud de la ciutat de València, hi havia dues opcions: derrocar-la i desfer-se’n d’ella, o restaurar-la. Afortunadament, va triar la segona.

"Mon pare tenia camp i cebera, i jo de xicotet recorde deixar les cebes dins perquè s’assecaren. Per això vaig decidir restaurar-la, perquè és un record de la meua infància i part d’un patrimoni que no s’ha de perdre". Són paraules de Rafa, que per a dur a terme la tasca de restauració va comptar amb l’ajuda del seu germà Pepe. Entre els dos retornaren la cebera al seu estat original, i van acabar convertint-la en l’atracció de tot el barri.

"El primer fou adreçar la cebera i apuntalar-la amb una base de formigó per a alçar-la de terra", explica Pepe; "tot el que estava podrit ho canviàrem, però els llistons de fusta que estaven sans i les columnes laterals les hem mantingudes". També han reparat el terra, la porta (que conserva les frontisses originals) i el sostre, amb teula plana alacantina, "la que se solia gastar per a aquestes ceberes", apunta Pepe. Els germans Bonafont han treballat colze a colze diversos caps de setmana i en poc més d’un mes l'han deixat com a nova.

L’ús de les ceberes

Aquestes construccions típiques de l'horta valenciana visqueren el seu moment d'apogeu en la darreria del segle XIX i durant les primeres dècades del segle XX, en la que fou l’època daurada de la ceba a València. Així ho conta Albert Pascual, un gran coneixedor del patrimoni agrari i rural: "En aquell moment hi havia molta producció de ceba i els preus no sempre eren bons; per això, després de collir-les s'emmagatzemaven en aquestes construccions fins a esperar al millor preu", explica. Durant eixe període de temps la ceba havia d’estar ben airejada perquè s'assecara i no es podrira; per això les ceberes són construccions amb unes característiques especials.

Com ha de ser una cebera?

"Al principi es feien amb el que tenien: branques de xop i palla. Després van començar a estandarditzar-se i a seguir un patró concret", detalla Albert Pascual. El pis ha d’estar alçat uns vint centímetres del terra, les columnes dels laterals tenen dos metres d’alt i un metre de separació.

"Es col·loca una parella de columnes enfrontades a un metre de distància i darrere, a un metre, altres dos. Així es formava un dau, un metre quadrat per dos d’altura. La cebera podia tindre, per exemple, cinc o sis daus de llargària, depenent de la producció del camp", relata Pascual. "En un dau cabien uns 1.200 quilos de cebes. Per tant, amb el disseny d’aquestes ceberes es podia també calcular quantes en tenien més o menys sense pesar-les".

Per a aconseguir que hi entre l'aire, els llistons de fusta que conformen les parets tenen una separació de tres centímetres de distància, i el sostre recorda al de les barraques.

Les ceberes en l’actualitat

La decadència del cultiu de la ceba va fer que les ceberes començaren a estar en desús i, igual que els camps a què pertanyen, han quedat oblidades. Per això, als afores de València i a l’Horta Sud és habitual trobar moltes d'aquestes construccions abandonades i a punt de caure, tot i ser el testimoni d’una època i formar part de la història.

És per això que ja hi ha hagut altres iniciatives de restauració i conservació de ceberes, una de les més recents a Catarroja, on l’Ajuntament (amb el suport de la Diputació) n’ha restaurat una a l’interior de l’Escola de Capatassos perquè acabe formant part d’un futur museu d’etnologia.