Com era "la presó de les dames d'Espanya" que va albergar València durant la Guerra Civil

Franco, Queipo de Llano, Millán-Astray, Primo de Rivera, Casa de Alba i Larios eren alguns dels cognoms de les recluses d'una de les presons més peculiars de la història de València. La seua existència fugaç, entre juliol de 1937 i el mateix mes del 1938, va coincidir amb el període de la Guerra Civil en què València va ostentar la capitalitat de la República Espanyola. Aquest espai poblat per les preses més valuoses en les negociacions amb el bàndol franquista és el tema central del documental Captives. 

Carmesina Franch, directora i coguionista del documental, ha parlat d’aquesta presó poc convencional, on la República va tancar “preses polítiques escollides de manera quirúrgica”. Ha sigut en el VI Congrés d’Història de l’Horta Sud, en què col·labora À Punt. Amb el títol "Violències i repressions", Alaquàs ha acollit aquest acte, que ha volgut fer una mirada històrica a episodis de conflicte, odi o repressió de la comarca.

L’objectiu que el govern republicà perseguia amb aquest recinte, que la premsa internacional va batejar com "la presó de les dames d'Espanya", era triple, ha explicat Carmesina Franch. D’una banda, van servir com a moneda de canvi en les negociacions entre bàndols. “Aquestes dones valien or”, detalla. Condicionat per aquest propòsit, la presó complia una altra funció, i era la de “protegir aquestes dones de les faccions més radicals de la República”, ja que, com detalla la periodista, "si els haguera passat alguna cosa, podria haver-se obert una escletxa molt gran en el conflicte”.

El tercer i últim dels objectius tenia a veure amb la projecció internacional del govern republicà, clau per a recaptar suports durant la guerra. “Els interessava vendre com la República cuidava les seues preses”, diu la directora, que recalca que el recinte servia com a aparador de bones pràctiques davant d'ambaixadors i premsa internacional. 

En el marc de la perspectiva històrica d’aquest congrés, Franch ha detallat com s’ha armat un projecte audiovisual en què la documentació ha sigut la fase més complexa. En aquest sentit, la periodista ha destacat la importància d’una investigació que va comptar amb la participació de la documentalista Lola Alfonso, amb qui havia coincidit en la televisió pública valenciana, i també ha volgut subratllar la valuosa tasca de les seccions comarcals de premsa. “Qualsevol xicoteta història que en principi penses que està allà amagada entre pedres, acaba construint la història global”, explica Franch. De fet, una d’aquestes peces informatives, signada per Laura Serna en un diari local, va ser l’espurna del documental.

Una altra de les joies documentals que van servir per a construir el guió i, fins i tot, entendre com era la realitat d’aquest espai ple de recluses d’alt llinatge, va ser un poemari escrit per Pilar Millán-Astray, germana del fundador de la Legió Espanyola. Un llibre que, a més, tenia il·lustracions d’una altra de les preses i, per tant, com conta Franch, “contenia molt de material gràfic i plàstic, i tot era molt bonic”.