Mor als 81 anys Eduardo Arroyo, una de les referències internacionals de la pintura espanyola
El van detindre durant el franquisme, reclamat per un tribunal d’orde públic quan dirigia la Biennal de València
Eduardo Arroyo ha mort a Madrid als 81 anys. L'autor és un dels màxims exponents de l'anomenada figuració narrativa i un dels pintors més rellevants del segle XX, tot i que també ha desenvolupat una intensa activitat artística en els camps de l’escultura i l’escriptura.
Ha sigut Premi Nacional d'Arts Plàstiques, Medalla d'Or al Mèrit de Belles Arts i cavaller de les Arts i de les Lletres de França. La seua obra s’ha exposat regularment als principals centres artístics d'Europa i Amèrica.
Nascut a Madrid el 1937, es va educar a la capital espanyola durant la postguerra i va viure l'exili a França durant la dictadura franquista.
Arroyo va arribar a París com a periodista, però va iniciar prompte una carrera com a pintor. A la capital francesa va connectar amb els cercles intel·lectuals i artístics d'avantguarda i va exercir un paper important dins dels sectors progressistes de la cultura francesa.
El 1965 va signar, amb Gilles Aillaud i Antonio Recalcati, el Manifest pictòric en reacció contra l'informalisme de l'època. L'exposició col·lectiva, presentada aleshores a la galeria Greuze de París amb el títol “Viure i deixar morir, o la fi tràgica de Marcel Duchamp”, va suposar un escàndol i una fita dins de la figuració europea dels seixanta.
Detingut a València en la dictadura franquista
La seua primera exposició a Espanya, el 1963, va ser clausurada per la censura franquista. Anys després, quan el van nomenar comissari de la Biennal de València, va ser detingut en aquesta ciutat i reclamat pel Tribunal d'Orde Públic.
Arroyo no va decidir establir-se a Espanya fins al 1976, amb l'arribada de la democràcia, la qual cosa va significar que la seua obra solament va poder ser vista amb normalitat a partir de l’any 1980.
Ja en democràcia, a Espanya va realitzar algunes mostres, com l'antològica del 1982 a la Biblioteca Nacional de Madrid.
No va abandonar mai la seua vocació literària i com a escriptor va publicar el 1974 Treinta y cinco años después, una denúncia contra el règim franquista. El 1986 va estrenar a Munic el seu primer drama, Bantam.
Entre les seues últimes exposicions es troba la reunida a París l'octubre del 2015, una mostra sobre els seus millors retrats dels seus últims cinquanta anys.
